Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El convent de Sant Domènec està situat al marge esquerre del riu Segre. Els dominics hi residiren des de l'any 1323 fins al 1835, any en què hagueren d'abandonar el monestir a causa dels efectes de la desamortització. El convent fou erigit pel manament testamentari del comte Ermengol X d'Urgell. L'església és d'estil gòtic i té una nau capçada per un absis pentagonal. El convent conserva un magnífic claustre gòtic. Després de l'exclaustració, fou convertit en hospital per dictamen de l'ajuntament. Del 1862 al 1868 s'hi instal·laren els jesuïtes fins que en foren expulsats. El 1881 el vell convent va ser adquirit pels franciscans, que van restaurar l'edifici. Avui s'ha convertit en una residència geriàtrica. Al bellíssim claustre gòtic podem llegir un fragment de L'orfeneta de Menàrguens, d'Antoni de Bofarull (Reus, 1821 – Barcelona, 1892); dos de Visions de Catalunya, de Joan Santamaria, que ens traslladaran a quan va visitar la ciutat a la dècada dels anys vint del segle passat i, finalment, un de Francesc Pascual Greoles que pot ser llegit a l'interior del temple.
Vaig entrar a Sant Domènec, que és el primer que val la pena de visitar així que arribes a Balaguer. A més, aquestes coses de "missa" a mi em tiben força. Vaig deixar el cotxe al davant de la residència geriàtrica i m'hi vaig endinsar.
El temple és d'una sola nau sense gaires obertures, i la llum que rep de fora li dóna intimitat. Crida l'atenció la volta sospesa del cancell que va de banda a banda, fent equilibri.
El sostre de fusta i la pedra nua el fan acollidor. Hi canten els sants laterals, pel meu gust, si bé mai plou a mida de tothom.
Sant Domènec batega. Hi ha ciris encesos, hi fan missa, sents la tufereta de l'encens, hi ha flors a l'altar major; reconforta. A mi, és clar.
Los prínceps desgraciats no tenen historiadors, sols tenen a lo més algun poeta que els canta sa desventura, quan ja són morts.
Si fos al revés, jo podria descriure lo interior de la ciutat de Balaguer, quant l'últim de sos Comtes se trobà casi abandonat per tots los seus, sens viures, traït per los gascons, que li fugien a bandades, emportant-se-li els diners que tenia, baix pretext de anar a buscar reforç en sa terra, sens notícies de son amic Don Antoni de Luna, que es mantenia en Aragó, i sens que sa pròpia indignació i el noble orgull de sa mare lo deixassen descansar. Los que parlen d'aquella notable ciutat, sols la veuen de part de fora , si bé de la prudència, de la vergonya o del temor dels autors se dedueix quant trist era el quadro que Balaguer oferia de part de dins.
Però, ¿quina necessitat hi ha de descriure un quadro trist, si basta mirar la figura principal que en ell ressalta?
Pintem, doncs, la ciutat, defora, en l'última nit que la tingué sitiada lo rei Don Fernando I d'Aragó.
Rodejada de fosos i muralles, amb sos merlets i torres, especialment les últimes en un de sos extrems, tenia en son interior un alcàsser, a on permaneixia la família del desgraciat Comte, des de qual punt se defensava contra los sitiadors, disparant una volta que altre amb unes poques bombardes de foc que li havien portat de Castelló i altres punts, mentres d'altres angles del mur tirava allà a on podia, amb antics ingenis i manganells, totes les pedres que en son recinto havien pogut aprofitar, destruint a tal objecte fins parets de cases. Davant del punt a on s'alçaven dites torres, tenien los sitiats una estacada que els servia de reparo per a fer ses sortides i dar rebato, i per aquesta part i per la d'un molí que donava l'aigua a la ciutat, pot dir-se que era per a on aquesta avançava ses trinxeres, pus mai per dit molí pogueren adelantar los sitiadors, sense que la corrent entràs vermella de sang, com per a reanimar als intrèpids de dins. Davant d'altra torre que hi havia sobre la Juderia se veien los restos d'altra estacada, de què s'havien apoderat ja Àlvar Rodríguez de Escobar i Jaume i Joan de Luna; i en lloc més exterior d'aquest espai, s'alçaven lo convent dels Predicadors, a on hi havia allotjats los tres-cents cavalls que anaven amb lo duc de Gandia, junt amb les tropes de Bernat de Centelles i Pere Maza, que se li havien incorporat, i el convent de monges, que venia davant de l'alcàsser, en lo qual hi havia tropes castellanes i catalanes; mentres que l'adelantat major de Castella, que havia vingut a servir al Rei amb sis-centes llances, ocupava prop de la ciutat un vall que s'estén al cantó oposat a dit alcàsser.
Sant Domènec és un convent franciscà del segle XIV—em sembla que vaig llegir— que n'ha vist de tots els colors: guerres, incendis, canvis d'amo, reformes... Amb un claustre que és obert a qui el vulgui visitar, que és un tresor. Amb uns finestrals allargassats, estilitzats, d'un gòtic senzill; únics! Quina elegància! Llàstima que no estiguin encara més conservats —que ho estan— i més propagats! Si els tinguessin als EUA hi penjarien fanalets!
Ja arribem al convent forà de Sant Domènec. El sol declina i l'hora es tenyeix de rosa. Anem trobant més gent i animació per la carretera: sellonaires de Verdú, ruquets minúsculs amb feixos de vencills de cànem, carros amb bots d'oli, carreters cridaires que esbatussen cruelment les bèsties, colles de gitanos amb uns rossins nafrats i secs com llesques, birbadores amb el cabàs d'herba al cap i l'aixolet a la mà, un vellet amb gorra musca que mena una cabreta i el segall, un pagès que torna de la vila amb el paquet de les botines penjat al braç, un capellà a cavall d'una euga, agrumollat com una ostra dins la clofa vermellosa d'un paraigua monumental...
Som al cap del pont, i els portalers, com que no duem fato, ens deixen entrar de franc a la vella i noble ciutat, que mereix tota la nostra veneració. Balaguer...!
Altres indrets de Balaguer: