Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'església parroquial de Santa Maria és d'estil gòtic. Fou començada el 1351, sobre l'església de Sant Miquel, després que el rei Pere el Cerimoniós, que era comte d'Urgell i nascut a Balaguer, va fer una donació molt important i generosa. Emperò, l'església tardà molts anys a acabar-se (a causa de la crisi que ocasionà la destrucció del comtat d'Urgell i la revenja anihiladora dels Trastàmara). L'obra fou consagrada el 1558, tot i que no s'hi traslladà la parròquia fins l'any 1575. El 1836, durant la guerra dels Set Anys, Santa Maria fou convertida en caserna i fortalesa militar, i posteriorment, en presó i dipòsit municipal. Entre els anys 1881-1883, després que els militars abandonessin el recinte i finalitzessin les obres de rehabilitació, s'obrí novament al culte. Tornà a utilitzar-se com a presó el 1923 i en el període bèl·lic de 1936-1939. L'església està formada per una àmplia nau amb absis poligonal i capelles entre els contraforts laterals, i és coberta amb volta estrellada. El campanar és una torre octogonal amb una escala interior de cargol. L'edifici està cobert amb voltes ogivals estrellades. Hi podem llegir uns fragments de Josep Pla i Francesc Pascual Greoles que ens permeten veure uns perfils del paisatge balaguerí substancialment diferents dels actuals. Joan Baptista Xuriguera (Menàrguens, 1908 - Barcelona, 1987) dedicà un sonet a exaltar el paper d'aquesta església, una de les tres banderes llegendàries de la història de Balaguer.
El temple de Santa Maria de Balaguer
Balaguer té tres banderes al firmament llegendari
que onegen damunt la serra com raigs de sol lluminós:
l'antiga Santa Maria, el Sant Crist del Santuari,
i, enmig, com la flama viva, l'ombra del Palau Formós.
Pels Comtes d'Urgell bastida, la Seu de Santa Maria
és penyora del pretèrit, símbol dels balaguerins,
i el Campanar és la figura gegant que fa companyia
al Mercadal i a la vila i a tots els pobles veïns.
Mut testimoni dels segles, que evoca amb plena grandesa
la veu fidel de la terra, de les glòries d'ahir,
quan la ciutat era empòrion del poder i de la riquesa.
"Escolta, Santa Maria! Et toca resistir,
tu que ets record, sang i deure, i esperit de fortalesa,
i Acròpolis, far i guia d'un món que no vol morir".
De Mercadal, passant pels costeruts carrers de la part alta de la ciutat, vaig arribar a l'església de Santa Maria. És potser lamentable que aquests carrers no tinguessin un pas més plausible. Des de la base de l'esvelta església domineu un panorama meravellós i dilatat, amb tota la dolçor agrària de l'Urgell, les arbredes del Segre, les cases de pagès, les recolzades del riu, les rastelleres d'arbres elegants que segueixen les sèquies. Però, si la contemplació del paisatge us suavitza l'ànim i us encanta la mirada, la visita a l'església que teniu a tocar us produeix una gran tristesa. Santa Maria és una enorme peça gòtica que té encara les parets vives i els nervis sensibles. No ha estat pas el temps qui ha assassinat aquesta església, sinó les vicissituds de l'època. Ha servit de presó, de caserna i de dipòsit de presoners. Les seves pedres emmarquen les armes dels comtes d'Urgell. La ciutat de Balaguer està absolutament unida al perfil palpitant, esvelt, d'aquesta església. Sort que una bona restauració ha tingut compassió d'aquestes nobles i venerables pedres.
Amb el cotxe em vaig plantar a Santa Maria. L'escala que hi puja des del carrer Major fins al replà de dalt em va fer mandra tot i que l'havia pujada més d'una vegada i no em decebia mai. M'havia fet vell de veritat? Una mica de respecte el fa aquella escala!
El gòtic de Santa Maria s'assembla al de Sant Domènec. Potser encara és més sobri. La pedra, per norma, dóna serietat. A l'interior t'hi trobes indefens. Amb poc finestral que, en rebre la llum de sud, no li cal més. A Santa Maria o bé hi dius parenostres o fas via. No conec un altre temple enlloc que et deixi tan desarmat. Quina saviesa arquitectònica! Res et distreu.
La placeta del davant, abocada a les teulades del nucli antic, té una panoràmica que arriba des del Montsec als plans de Lleida.
El cementiri, adossat a les parets del temple. Hi vaig donar un tomb. Carrers de nínxols que son autèntiques galeries de vidre; pels recobriments, passeigs de xiprers harmonitzant amb el temple i un escampall de tombes a terra, des de la més humil de ferro colat al marbre generós dels potentats.
Altres indrets de Balaguer: