Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Entre 1910 i 1920 tingueren lloc les reformes de l'interior i de la façana que s'aprecien actualment. La veneració del Sant Crist, a banda de les moltes manifestacions populars de respecte i fe, ha comptat amb la ploma de força escriptors. Són diversos, doncs, els poetes que n'han cantat la simbologia, entre els quals Jacint Verdaguer (Folgueroles,1845 - Vilajoana, 1902), que visità el santuari el 1891 i els records de l'estada del qual són reportats per Valeri Serra i Boldú (Castellserà, 1875 – 1938). L'any anterior, Verdaguer havia compost l'"Himne de la romeria", és a dir, el poema dedicat al Sant Crist. També ens poden servir un poema de Mateu Janés i Duran (Molins de Rei, 1896-1974) o un fragment autobiogràfic de Joan Baptista Xuriguera en què dels seus records d'infant destaca una escena de la devoció d'una mare i filla.
Corregué la veu que Mossèn Cinto era a Balaguer i de seguida acudiren a Sant Domingo els catalanistes i amics i admiradors del Poeta a posar-se a les seues ordres, i aixís, en joiosa manifestació se l'acompanyà a visitar la ciutat, per anar després al Santuari del Sant Cristo, a on devíem passar la nit.
La devota Imatge del patró de l'Urgell va impressionar-lo en gran manera; estigué bona estona agenollat mirant-se'l fervorosament i després que sortírem se li preguntà què li havia semblat.
—Molt bé, molt bé, li he demanat perdó per haver-lo cantat tan malament en l'himne de la Romeria.
Mossèn Sebastià Armenté qui n'era custodi havia enviat a Lleida un amic per a recordar a Mossèn Cinto lo gust amb què se'l rebria en la casa-hostatge del Santuari, i amb això ja està indicat los obsequis de que allí se'l féu objecte, i amb quanta recança se'ns deixaria marxar al dia següent, a rebre los nos menys afectuosos que volia dedicar-li Don Josep Maria Vila i de Rocabruna, on dinàrem després de visitar la basílica de Santa Maria.
Al Sant Crist de Balaguer
HIMNE
Del cel blau per la drecera
siau nostre davanter:
siau la nostra bandera,
Sant Cristo de Balaguer.
Aqueixa terra és alegre
perquè us veu de dia i nit:
Vós la regau més que el Segre
i amb vostre amor infinit.
A vostres plantes s'uneixen
Catalunya i Aragó,
com dos arbres que floreixen
a la mateixa saó.
Amb vostres llagues florides
Vós dels màrtirs sou lo Rei;
mes en les vostres ferides
per tot mal teniu remei.
De Cerdanya baixa el Segre
vostres plantes a besar,
i se'n va després alegre
parlant de Vós fins al niar.
Del mar un dia pujàreu
riu amunt tot fent camí,
fins que als braços arribàreu
de les que us guarden aquí.
Per les terres catalanes
vostres braços esteneu:
protegiu sos monts i planes
des del mar al Pirineu.
Beneïu des d'eixa serra
la Ribera i Pla d'Urgell:
beneïu tota la serra,
de vostres peus escambell.
Entre nou i deu del matí del dia següent sortíem cap a Balaguer. Dient que un trajecte de 28 kilòmetres vàrem fer-lo en més de quatre hores, se comprendrà la lentitud amb què anàvem. És degut a que Don Frederic Renyé volgué portar-nos-hi en la seua tartana i menant ell mateix un cavall castany que tenia molt bon hermosa estampa i ple de sang, però la briositat del qual refrenava el seu conductor quan la bèstia volia trotar massa. Estava doncs, Don frederic, prou enfeinat per a cuidar-se de nosaltres i nosaltres prou a plaer per a que ens sapigués greu. Una conversa de mes de quatre hores amb Mossèn Cinto, bis a bis, allí en l'estretor d'una tartana, podeu comptar si em vam dir de coses!
Davant el Crist de Balaguer
Tu i jo som u per mèrit del teu voler-me, a l'hora
que, enmig dels homes, Home, te'm daves tot enter.
Déu Fill, de sempre i ara —la vida en Tu s'enflora
del que la mort resguarda— bandeig del desesper.
Davant la teva imatge, clement i basardosa,
de la desmurallada ciutat de Balaguer
clara i oberta i bella que es vincla en dir-me «té»,
punyit pel que et reflexa, —clavat i pell terrosa,
pit alt, caigut de testa, ventre enfonsat...— vull fer,
complidament, Crist, ara que l'ànima m'hi porta
i el cor rediu les dites dels temps de candi esplet,
un gest d'humil atendre, només, el teu peu dret.
Per què? Perquè em precisa. Pel goig que, viu, m'hi porta.
Te'l beso amb un bes únic, bes d'home, espurna estorta
del meu no-res al dar-te'l roent d'humana set.
M'hi duu el que m'intuïa de bell i vell de sobres.
El teu peu dret, Crist, ara, concret, em dóna alè:
tradició i llegenda —pobríssim Déu dels pobres!—
m'eleven a una aurora d'amor, sentir, voler...
Per ell tot tu en imatge reculls la meva fe.
... Després del bes, sóc altre. Visc tot en serenor:
tal l'aigua dins un càntir de vidre fa claror.
Mentrestant, les dues dones havien ja pujat fins a mitja costa. El camí pendent anava fent girades fins a trobar-se dalt, al pla. Des d'allí es contemplava la gran plana de l'horta i el serpenteig del riu. Al peu de la muntanya, hi passava la carretera de Gerp i de Tremp. Al costat de la carretera d'enfront es veia la petita estació del tren de la Sucrera. Cap a l'esquerra, es podia seguir el camí de Camarasa i l'Assentiu i, al lluny, s'estenia majestuosa la gran horta d'Urgell.
Mare i filla no feren gran atenció al paisatge, ocupades com estaven en explicar-se coses. Quan arribaren dalt, un aire fresc acaronà els rostres i feia moure una punta del mocador negre que portaven al cap. Deixaren a l'esquerra els murs en runes, ennegrits pel temps, del castell de Jaume el Dissortat i al seu davant s'oferí la façana sense arquitectura del Santuari. Es trobaren un xic fatigades i s'assegueren uns instants als pedrissos de la placeta. Després, entraren a l'església. Una sensació de frescor dominà de sobte llurs cossos. Prengueren aigua beneita, es senyaren i anaren dret cap al fons, al cambril, on la imatge venerada s'oferia, mística, als ulls dels creients. El rostre del Crist reflectia una sensació profunda de dolor, amb un aspecte demacrat i unes metxes estirades de cabells negres que li venien fins a les galtes. Per les escales, havien vist la cambra dels exvots, on penjaven per les parets i el sostre centenars de braços i cames de cera, ofrenats al poder miraculós del Sant Crist. Les dues dones romangueren silencioses un llarg moment, agenollades als peus de la imatge venerada i resaren una pregària. Després, lentament, com sortides d'un somni espès, s'aixecaren, dipositaren una moneda de coure a l'embut que sostenia a les mans una figura que representava un escolà, i baixaren per les altres escales dominades pel fervor i el silenci.
De retorn, agafaren el camí que segueix al peu de la muralla del palau del Comte d'Urgell i que donava al carrer del Torrent.
Altres indrets de Balaguer: