Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Miquel Martí es casà amb Dolors Feixas el 7 de maig de 1956. L’escriptor Emili Teixidor hi féu de fadrí major i en Josep Maria Castellet hi signà com a testimoni. Un cop casats es traslladen a viure en aquesta casa de la Costa del Ter, a casa els sogres, on residiran vint-i-quatre anys. Aquí naixeran els fills, Maria Àngels i Jordi; aquí se li declararà la malaltia de l’esclerosi i, aquí, finalment, escriurà el gruix central de la seva obra poètica: des d'El poble (1956-1958) i La fàbrica-1959 fins a L'àmbit de tots els àmbits (1981), dedicat a la Dolors, passant per Vint-i-set poemes en tres temps (1972), La pell del violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1974), Quadern de vacances (1975) i Estimada Marta (1978), entre altres títols. Dels poemes inicials de la secció, el primer, de Si esbrineu d’un sol gest, inspirat en l’amor a la parella, i els altres, de Vint-i-set poemes en tres temps, La pell del violí i Quadern de vacances, ja amarats del pessimisme que li destil·la la malaltia, passarem a poemes de dos llibres, Estimada Marta i L’àmbit de tots els àmbits, que inicien la nova i decisiva etapa de creació poètica marcada per un vitalisme i una reflexió sobre el propi món i la relació amb els altres, que presidirà tota l’obra restant. És l'ultima casa a l'esquerra pujant el carrer i des del seu costat es pot contemplar La Blava just a sota.
Convertirem els silencis en or
i els mots en foc. La pell d'aquest retorn
acumula la pluja, i els afanys
esborren privilegis. Lentament
emergim del gran pou, heures amunt
i no pas a recer de cap malastre.
Convertirem el vell dolor en amor
i el llegarem, solemnes, a la història.
Massa sovint girem els ulls enrere
i el gest traeix angoixa i defallences.
L'enyor, voraç, ens xucla la mirada
i ens gela el moll del sentiment. De totes
les solituds, aquesta és la més fosca,
la més feroç, i persistent, i amarga.
Convé saber-ho i convé, d'altra banda,
pensar el futur lluminós i possible.
Reposes, Marta, i ara tanco els ulls
per pensar-te, per veure't. Focs llunyans
i músiques i festes pel teu cos.
Tot l'aldarull insòlit dels colors
d'aquest estiu, i el vent que esbulla flocs
de cabells i n'escampa la claror.
Balma i torrent alhora, cridaré
la certitud de tu, d'aquests instants
que hem compartit, i escoltaré el ressò
de cada mot al fons de mi mateix;
balma i torrent, repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu proclamaran
conjuntament presència i desig.
Tribut de sorra i fulles, temps i joc
apaivaguen la set del vianant.
Reposes, Marta, i jo reposo en tu,
i et penso tendrament, i et veig, i et tinc.
No em prens ni et prenc.
Traço el perfil d'un gest
i tanta llum es pobla del teu cos
que ja la llum ets tu i tots els colors
s'esbalcen i es confonen. Afuats,
esdevenim la punta d'un sol crit,
d'un sol desig, d'un sol pressentiment.
Vibra el silenci. Pluges i metalls
mesclen els sons. L'espera és tensa. Tens
l'arc del teu cos i alhora acollidor.
Entro en tu, Marta, tendrament, i creix
en ones lentes, poderós, el goig
fins a assolir la fonda plenitud,
la balma clara sense tornaveus.
Pura i obscena et mostres.Tens els pits
suaus i erectes i te'ls beso. Tu
somrius a penes, bleixes i m'aculls.
Molt dolçament repeteixo el teu nom.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Salveu-me la mirada, que no es perdi.
Tota altra cosa em doldrà menys, potser
perquè dels ulls me'n ve la poca vida
que encara em resta i és pels ulls que visc
adossat a un gran mur que s'enderroca.
Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,
i puc sentir i tocar i escriure i créixer
fins a l'altura màgica del gest,
ara que el gest se'm menja mitja vida
i en cada mot vull que s'hi senti el pes
d'aquest cos feixuguíssim que no em serva.
Pels ulls em reconec i em palpo tot
i vaig i vinc per dins l'arquitectura
de mi mateix, en un esforç tenaç
de percaçar la vida i exhaurir-la.
Pels ulls puc sortir enfora i beure llum
i engolir món i estimar les donzelles,
desfermar el vent i aquietar la mar,
colrar-me amb sol i amarar-me de pluja.
Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res.
Viuré, bo i mort, només en la mirada.
Dellà el mirall algú crida la mort,
crida la mort i la mort no respon.
Deu dits-serpent palpen el mur-rostoll.
No sents la rel de tot a trenc de pell?
Toca l'eixut i amara-te'n la veu,
que el fueteig dels mots que no pots dir
se't torni mans. Estampa a la paret
amb signes tàctils l'àmfora i el vent,
l'arbre i l'esfera, l'horitzó i la nit,
i ressegueix-te pam a pam pel rost.
Debades pugen a la gola crits,
però el secret no et serà pas defès
si, orb de veu i a les palpentes, mut,
t'escrius de nou a les parets i ets un
amb tu mateix i amb aquest món hostil.
I aquell que crida insistentment la mort
no n'obtindrà ni resposta ni ajut.
L'aigua és la clau
Aquest violí té una sola corda
que només xiscla o gruny. Si en percudiu
la pell resseca, el so opac congria
ocells nocturns i sinistres bubotes.
Desvetlla vents la immòbil assemblea,
però ningú no branda les banderes
ni bufa els corns. Amb fustes de naufragi
aixeco barricades. Em contemplen
els ocellots. Jo vaig i vinc. Dessota
de cada mot hi ha un pou. L'aigua és la clau,
una clau que no tinc. Els mots sedegen.
És hora ja que esclati el gran incendi.
Aquest poema és un
sol de palla trenada
collit al fons d'un pou
al punt de mitja tarda.
El pou temps ha que és sec,
la gent beu altres aigües.
De tant en tant, algú
hi treu el cap i marxa.
Al més pregon del pou
hi nien set aranyes.
Teixeixen, pacients,
sols de palla trenada.
Si bufa un xic de vent
els sols pugen enlaire.
Quan surten pel brocal
la tarda és molt més clara.
Aquest poema és un
sol de palla trenada.
Mireu-me bé: sóc l'altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d'enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m'ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.
Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m'eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d'aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.
Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l'altre.
Amor, em plau la teva veu tan fina
i el teu mirar sorprès, interrogant,
quan la tendra duresa de la sina
m'endolceix la duresa de les mans.
Em plau saber-te vora meu, quieta,
i llegir-te en els llavis el desig,
i veure't tremolosa, insatisfeta,
si malmet el silenci algun trepig.
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura,
s'ha arrecerat al teu posat incert
i ets picant com la fruita poc madura
quan jugues amb els ulls a no ser pura,
amb els ulls tan intensament oberts.
Altres indrets de Roda de Ter: