Mas Viladecans

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Prosa (Totes les Obres I) , 2003
Pàgines: 710-711

Viladecans (Sant Boi de Lluçanès), devers agost de 1871

Estimat Jaume,

No he baixat a Vic, encara, pensant que no t'hi trobaria i estimant-me més esperar quatre dies i poder fer una bona enraonada tots dosets, o en la teva celda o sota els roures de can Tona. Jo estic molt bé ací dalt, però com hi havia vingut per quatre dies, puc baixar qualsevol hora.

Si ma carta et troba encara a Barcelona, faràs lo favor de mirar a cal Manero si hi ha el tomo dels Jocs Florals del 67, en què hi ha l'«Això rai» i la «Nit de sang». En [Alvar] Verdaguer me digué que en tenia algun estamper de Barcelona, i mai més m'ha recordat quin era.

En Pepet Salarich me digué que s'havia mort un capellà que tenia tants llibres; si la vas a veure [la biblioteca], mira quins llibres hi ha de mística, vida de sants, i si valen gaire, que jo tinc fam de llegir-ne. Si tenies temps de fer-m'ho saber, escriu-me, i si no, compra-me'n algun de bo, que te'l pagaré a l'arribar a Vic.

Les vides que m'agraden més són les dels sants més enamorats de Déu, per l'estil de santa Teresa (que ja la tinc) i sant Estanislau de Cosca. Tinc també la de sant Francesc i, ací dalt, lo Flos Sanctorum d'en Ribadeneyra. Si hi trobaves un atles i una geografia castellana, compra-me'ls, i, per no haver-ho de portar tu, dóna-ho a l'Antoni de casa Picó, que ho embolicarà al pujar amb l'altra cosa.

Si el senyor Aguiló me vol deixar, solament per tres dies, los goigs del Cor de Jesús de què em vaig descuidar, jo prometo enviar-n'hi uns altres abans de gaire. Dóna-li una abraçada per mi, a n'ell i a en Placi, i a son pare i germanes; als Milà, Nanot i demés amics, expressions; i tu encomana'm a Déu, que jo també ho faig, encara que no tant com deuria. Adéu,

J.V.

Si trigo a baixar i em vols escriure, posa: Per Sant Boi de Lluçanès. Viladecans.

Autor: Sebastià Juan i Arbó
Obra: Verdaguer (El poeta, el sacerdot i el món) , 1952
Pàgina: 136

La seva salut es va ressentint visiblement. Mossèn Cinto comença a sentir al seu entorn mirades de commiseració que l'angunien; comença a veure la preocupació en els que l'envolten. «Cuidi's, mossèn Cinto.» «Vostè treballa massa, mossèn Cinto. » «Cuidi's.» La preocupació és sincera; la pena de la gent és sincera. Ell s'esforça a somriure; a agrair el consell; no vol creure-ho; es resisteix. Però ja no és sols la gent d'aquí; no és sols aquí on escolta aquest advertiment. De tant en tant, quan les obligacions li concedeixen un respir, quan ja no pot més, es trasllada a Vic. Cada vegada ho ha anat fent més sovint, i de Vic a Folgueroles. En el fons, baldament no ho vegi, són com escapades de la presó; va a veure Collell, a veure la seva mare.

Collell el mira i mou el cap. «Acabaràs per emmalaltir.» També ell, com les dones del poble, l'adverteix; però ell sap millor que l'amic on està el seu mal. L'amic li aconsella que busqui un altre destí; li diu que aquella no és la seva vida, que «Déu exigeix d'ell altres serveis.» Co­llell li aconsella, per damunt de tot, que no escrigui, que deixi «L'Atlàntida». Cinto protesta; al fons, prou bé que ho sap, però protesta. Ha de continuar. A més a més, allí el necessiten, l'esperen. Mossèn Cinto tornava cada cop a la seva presó.

Era l'estiu, i Verdaguer, que se sentia ja fatigadíssim, havia anat a passar uns dies a Viladecans; a més de descansar, volia aprofitar-ho també per donar una empenta a la seva «Atlàntida». Estava assegut a l'ombra d'un arbre, quan sentí, de sobte, com una forta fiblada que li travessava el cervell amb una sensació de feridura. Va anar de seguida a veure Collell i li explica, ple d'angoixa, el que li succeïa. Davant de la malaltia es mostrava covard, ple de temences. Collell l'acompanyà a veure un metge. El metge no sabé entendre què tenia, però, com a bon metge, li receptà el remei; i aquest remei era un emplastre, no se sap de quina infernal composició, que havia d'aplicar-se sobre el crani prèviament afaitat. L'emplastre feia botre el poeta i espurnejar-li els ulls'. «Era tan forta l'acció del medicament — ens diu Collell — que deia gemegant que li semblava com si li estiraganyessin tots els nervis, des dels peus al cap».

Aquella fiblada fou el primer senyal de la greu anèmia cerebral que l'anava assetjant des de feia temps, des de les vetlles de can Tona, a causa dels excessos en el treball. Verdaguer continuà, tanmateix, treballant en la seva obra; li havia entrat la por de morir abans d'acabar-la i s'hi dedicà encara amb més intensitat.

Contínuament es queixava a Collell dels dolors que li provocava l'emplastre. «A mi em feia llàstima — escriu Collell —, i aprofitava l'ocasió per fer-li entendre que s'oblidés llarg temps i si fos possible renuncies al tre­ball que li torturava la imaginació; que busqués un derivatiu en un assumpte més planer, com, per exemple, un poema de la Reconquesta (serà el futur «Canigó»), fet a la manera clàssica. A totes les meves reflexions em contestava allò que ell atribuïa al general Prim: «o caixa o faixa».

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Obra: Poemes llargs. Teatre (Totes les Obres II) , 2003
Pàgina: 75

Entre ells m'afigurí veure als Atlants alçapremar aquelles roques i esculls, llançant-los contra el cel, i amb brams i cridadissa pujar, caure i, amb los bocins de llur pelàsgica torre, rodolar a l'abisme de les ones; i, no cal dir-ho, mon poema s'acabà per ell mateix, com una d'eixes petxines que cada dia, cansada de brunyir-les, la maror llança a la platja, i, bé o mal arrodonit, veu's-el aquí.

Hauré deslluït i fet malbé aqueixes esbalaïdores tradicions, tresor de les centúries, escampat com les perles en les marines espanyoles? Hauré esfullat aqueixes flors collides la matinada de ma vida en les valls i garrigues de la pàtria? Oh! Si l'àliga m'ha­gués deixat ses enlairades ales, si hagués tingut la cadena d'or de la inspiració dels grans poetes, d'aqueixes perles, malaguanyades en mes mans barroeres, li n'hauria fet un collaret de sultana, i amb eixes i altres més ben triades flors hauria coronat son front de reina. Ara ella em perdó si goso posar a ses plantes mon manadet d'espigolera vora les daurades garbes del camp, sempre assoleiat i beneït de Déu, de sa literatura.