Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El poble de Tor, de pocs habitants i un dels de més altitud del país habitats fins fa pocs anys, es va convertir en centre de creació literària arran de la investigació periodística que hi va dur a terme Carles Porta pels assassinats no aclarits que hi succeïren. Un text introductori de Ferran Rella ens servirà per conèixer millor l'indret. Un fragment de Joan Lluís, que reprodueix una conversa (amb els trets dialectals del pallarès) amb un avantpassat del Palanca que ha estat un dels protagonistes d'aquesta història tràgica i misteriosa d'aquest racó del Pirineu, ens farà de pròleg per entendre que els averanys que s'hi pronostiquen sobre el mal destí que espera al poble i als seus habitants, a la fi, es compleixen, tal com mostra el fragment de Tor: tretze cases i tres morts, de Carles Porta.
En aquell temps, els Sansa tenien una trentena de vaques, una dotzena de mules i un centenar de corders. Una fortuna. I els altres dos cacics de Tor no es quedaven enrere.
Perquè a Tor tota la vida hi ha hagut tres cases fortes. Tres cacics. Casa Sansa, casa Palanca i casa Cerdà. Noms que ja apareixen als segles XIII i XIV i que s'han conservat fins ara. Les altres cases, tot i que bones, no eren tan fortes i molts homes feien temporalment de mossos de les cases grans, i algunes dones anaven a fer feines a casa dels cacics. No consta que hi hagués baralles mentre els vells eren vius. El vell Sansa, Francesc Montané Cirés, l'avi de l'últim assassinat, va ser enterrat el 5 de novembre de 1930. Els històrics «caps de casa» van anar llegant la finca als fills. El nom Sansa, concretament, el va portar Pedro Montané Doria, fins que va morir el 8 de juliol de 1954. Tenia set filis:Teresa, Sisquet, Rosalía, Josep, Rosendo, Miquel i Alejandro. La Teresa i la Rosalía eren dones, i el Sisquet va fer emprenyar el pare perquè es va enamorar d'una dona que no agradava al vell; per tant, l'hereu va ser Josep Montané Baró. Un any abans de morir va fer testament. Obligava l'hereu a finançar la carrera a Miquel, l'estudiós de la nissaga, i a pagar 15.000 pessetes a tots els altres. Miquel va fer-se gemmòleg.
Després de la guerra els hereus, els canvis de mentalitat i la gana van començar a dibuixar un altre panorama.
L'hivern era un infern. Amb les primeres nevades el poble quedava totalment incomunicat, i la situació s'allargava sis o set mesos. (Abans hi nevava més, diuen.) Avui encara no hi ha telèfon, ni llum, ni aigua corrent. No hi ha cobertura de mòbil, i si algú vol il·luminar la nit no li queda més remei que fer-ho amb un càmping gas o bé amb petits generadors que produeixen unes hores de llum. De fet és el sol, qui marca l'horari, com al segle XIX.
Els veïns de Tor van saber aprofitar els anys d'abundáncia. Un bon exemple de la seva prosperitat és que entre tots llogaven un mestre i el feien pujar a passar l'hivern al poble per fer classe a la mainada, cosa que molts pobles de les valls no es podien permetre. La vida de comunitat era absoluta. A més, tenien molts productes agrícoles i carn, és a dir, produïen el que necessitaven i no gastaven res. En aquell temps això volia dir ser rics. Però a poc a poc l'harmonia es va anar esquerdant. Després de la guerra, amb els vells acabant-se, els més adinerats van començar a portar la canalla a Alins, que és el poble més gran de la vall. A mitja tardor ja els baixaven a casa d'algun parent o d'algun amic que s'avingués a tenir-ne cura a canvi de poder fer pasturar les vaques o d'alguna compensació en forma d'aliments, herba o bestiar. Els menuts anaven a escola i feien vida a la vall fins a la primavera. Això que avui ens sembla tan normal, a finals del XIX i principis del XX a Tor era vist com una traïció. Què s'havien cregut, els que s'enduien els nens? I es va començar a covar l'enveja. I per enveja, la que va provocar l'hereu de casa Palanca, que, desoint el vell, es va casar amb una pubilla d'Alins i a més se n'hi va anar a viure. El vell, emprenyat, el va desheretar i ho va donar tot al cabaler, Vicenç, que encara que havia marxat a viure a Andorra havia festejat millor el pare.
Qui també va pagar les conseqüències d'aquella suposada traïció va ser el nét, Jordi Riba Segalàs, Palanca, fill del desheretat, que va ser enviat ni més ni menys que als Maristes de Lleida! A la gran capital! I això sí que ja va provocar odis, enveges i retrets dels altres, que els acusaven d'haver deixat de viure al poble —la qual cosa, d'altra banda, comportava perdre els drets sobre la muntanya—. Aquell jovenet ja despuntava com a salvatge i la sang li bullia per pujar a Tor. A classe només hi va anar dos mitjos cursos, dos hiverns, però a ulls dels altres, especialment de Sansa, amb qui es portava pocs anys, ja era prou temps per ser considerat un foraster i, per tant, sense dret a la muntanya de Tor.
Aquests petits odis i enveges que no tenen data concreta d'inici van anar creixent i multiplicant-se, i ara que puc dir que conec bé el cas, dubto que acabin mai mentre els protagonistes siguin vius.
El poble de Tor, tan ben emplaçat a la bifurcació dels dos rius, el de Tor i el de la Sofraien, cap tot ell, com qui diu, al puny de la mà. De la casa Cerdà a l'església parroquial hi ha dues passes. Només cal creuar el pont i trobar-se frec a frec amb aquesta.
El temple fa conjunt amb el precari estat d'abandó de tot el poble. Per fora encara s'hi aprecia un absis, un rosetó a la façana principal i un campanar que es mira tristament el fossar que té als peus, ple d'herbes altes i esbarzers arrapadissos, que no deixen entreveure ni l'escalf d'una sola creu. La porta és tancada i la clau la conserva el senyor rector de Llavorsí. Per tant surto d'aquelles quatre parets que solament encomanen angúnia.
Les cames em tornen al peu del poble, a casa Cisqueta. La crido per fer-li la fotografia que li havia promès. No rebo contesta, i haig de desistir del bon propòsit.
Quan ja em disposo a tornar cap a casa Cerdà, trobo en Jordi de casa Palanca. És un xicotàs ben plantat, que honora la forta raça pirinenca. No cal dir que ens alegrem de la trobada. Ell és obert i de tracte cordial, i molt content m'invita a entrar a casa seva. Em fa resseguir tota la casa pairal: la sala menjador, els dormitoris, la llar de foc, el celler i el rebost.
Parlem una bona estona de coses de Tor i de la seva família. Li recordo un pastor que tenien, que es deia Manuel, que sabia tocar el grall i que explicava rondalles i llegendes amb molta gràcia. També recordem les suculentes verdures que, adobades amb una freginada de cansalada, feien les delícies de tots els comensals a l'hora de sopar, i que l'endemà al matí, per esmorzar, menjàvem les sobres de la verdura fregida, acompanyada d'un bon tall de «mossa» (botifarra negra, també anomenada bisbe).
—Mai mes n'he menjades de tan bones —li dic. Recordem també que l'avi Palanca i el pastor, després de sopar solien explicar, a l'entorn del foc, fets i acudits del passat i del present.
—És vritat, lo meu padrí i aguell pastor en soliven axplicar moltes de coses aguelles nits. Fa mal al cor de veure com han canviat aguest poble i aguesta casa, Joan Lluís. Ho vei i at ben asseguro no me hu acabo de creure.
—I només fos aquest poble. Però verament Tor és un dels que fan mes tristesa. A què ho atribueixes, tu que n'ets fill.—
En fer-li aquesta pregunta, talment com si li hagués tocat un ressort, les seves faccions es van crispar, els ulls li van llampeguejar, i el seu braç, amb el puny clos, va caure damunt la taula. Tot seguit va aixecar els braços damunt el cap amb un gest enèrgic, tot exclamant:
—Males raïres de Déu! Fins sembla astrany que em preguntes acó. Que no te n'adones que no hi ha bondat ni bona fe en aguests pobles? Ni entre germans n'hi ha, ja veus què em fas dir. I et parlo aixís perquè em toca de prop.
—Home, què vols que et digui; trobo que no n'hi ha per tant. Encara hi ha bones persones.
—Joan Lluís, açò ere abans, que la gent ere tal com haurim de ser. Abans la gent no sabiven de llegir ni ascriure, però valive més la paraula d'un home que tots les papers i paperots que et fan firmar ara. Avui amb firmes i tot, et foten de mig a mig si et descuides.
—Vols dir que tot està tan perdut?
—Tal com ho sents, i ancara més. Ara et vui axplicar un fet que no fa molt temps va passar ací mateix. Ascolta bé. Trobaràs que un veí del poble, i no vui anomenar nom ni casa, un dia li astave parint la vaca, i la pobra bèstia no hu podia fer per ella sola; li calive l'ajuda d'alguna persona. Se comprèn que el videll no li venive prou bé. I com tu saps, en aguests casos cal ajudar la vaca amb prou compte; i si a la casa no hi ha prou gent, cal demanar ajuda a la de més aprop. Açò és lo lògic i el que ha de fer tothom, deixant de costat les enemistats que hi pugue haver. Doncs aguell veí, abans de demanar ajuda a ningú, as va conformar de deixar morir la vaca de part; tot per l'orgull i per no donar el brac a tòrcer. Aixís mos trobem. I no sirà astrany que d'ací a poc sentim a dir que del poble de Tor no en quede rastre de cap mena. Per malparits!
—Mira, Jordi, això sempre ha passat i passa a tot arreu.
—Ai pobre de tu; si ho sabives tot, n'hi ha un pou per axplicar.—
Mentre en Jordi em contava diferents fets, sobtadament la veu d'un home el crida des del peu de l'escala. Era un seu company, tractant com ell de bestiar. En Jordi ja l'esperava, i havien d'anar, sense perdre temps, a Àreu a veure bestiar per comprar. Ens acomiadem tot seguit amb una forta estreta de mans.
A la sortida d'Alins, a mà dreta, la pista de muntanya s'enfila per la vall de Tort, solcada per l'altra Noguera. La ruta, que mena a Andorra pel port de Cabús, passa per Norís, on s'ha de visitar la parròquia romànica de Sant Serni, i també per Tort, situat a 1.649 metres d'altitud. La maragda de Tort, a la confluència dels barrancs de Vallpeguera, del Port Negre i de la Rabassa, és avui abandonada. Havia arribat a tenir, però, setanta-cinc habitants que aprofitaven els extensos boscos i els frescos pasturatges. El terme serva uns dels pocs vestigis preromànics de tot el Pallars Sobirà: les ruïnes de l'antiga església parroquial Sant Pere de la Força o del Roc, situades per sobre del poble, i la rústega església de Sant Ambrós, situada dins del bosc, a 2.050 metres d'alçada. El control medieval de la ruta d'Andorra cap al Pallars es realitzava a través de la Força o castell de Tort. Una torre rodona, gairebé enrunada, és l'únic testimoni que en queda.
Altres indrets de Alins: