Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
València d'Àneu, el 1970, s'uní amb Gil, Son i Sorpe per a formar aquest nou municipi. En el seu terme es troba la mata de València, un dels avetars més importants dels Països Catalans. Vora el poble, damunt un serrat que domina la vila d'Esterri d'Àneu, hi ha les ruïnes de l'antic castell de València. D'aquí estant, és un bon lloc per divisar els canvis que s'han produït en el paisatge d'ençà que el descriví Jacint Verdaguer. També hi podem evocar el comte Hug Roger III de Pallars, l'últim gran senyor pirinenc que resistí les ambicions assimiladores de la casa de Barcelona amb dos fragments de la novel·la El retorn d'Hug Roger, d'Assumpció Cantalozella (Santa Coloma de Farners, 1943). I, encara, davant la magnífica panoràmica llegirem un poema de Maria Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998) dedicat a la població, un de Marc Granell (València, 1953) dedicat a cantar l'encant de les Valls d'Àneu, la tercera secció d'un de Josep Anton Fluixà (Alzira, 1959), en la qual descriu la descoberta d'aquesta bella part del país i una tanka de caràcter epigramàtic, de notació en el temps de l'estat d'ànim del poeta Xavier Macià (Viu de Llavata, 1961).
Les valls d'Àneu
III
No havies vist mai una vall com la d'Àneu,
i no obstant això te l'havies imaginada.
En entrar per la Guingueta, abstret i expectant,
sabies ja que era la Vallverda del teu país
fictici i fantàstic que, des d'infant,
havies fet créixer com un somni abastable.
No hi havia cap detall imprevist:
les muntanyes, fins i tot, encerclaven
per complet l'ampla planícia i només
hi havia el pas estret forçat pel riu,
la Noguera Pallaresa d'aigua freda
que s'eixampla a l'embassament de la Torrasa.
I, no obstant això, tampoc no vas deixar
de sorprendre't mentre circulaves
veloç en direcció a Esterri: hi havia
l'herba del prat, els teulats i els campanars
llunyans de les esglésies —el de Santa Maria,
sobretot, al davant, i, a l'esquerra,
el de Sant Just i Sant Pastor a Son,
però ben alt, en un dels cims com una talaia—.
A poc a poc, feies realitat el teu desig
i la realitat tenia cos, es deixava palpar.
Només et faltaven els personatges
d'aquella història inventada per a infants
que corrien per uns indrets idèntics.
Al fons de la vall, t'enfilaves Roquetes amunt
per una carretera que serpentejava
i que sortia al poble de València d'Àneu,
on hi ha les ruïnes del castell dels comtes de Pallars.
Definitivament, no havies vist mai una vall
com aquella, però te l'havies imaginada:
com un sentinella, s'estenia al davant
dels teus peus la plana, i, darrere, a l'horitzó
s'albirava el pas de la Bonaigua.
El vent de juny bufava suau i et penetrava
el cos com un bàlsam màgic o xarop,
i et senties feliç perquè tenies, fins i tot,
l'amor al teu costat i el feies partícip
del teu goig i d'uns noms entranyables,
de pedra i herbatge, d'origen i esperança:
Esterri, València, Son, Jou, Estaís...
No havies vist mai una vall com la d'Àneu,
però, potser, et retrobaves amb la gènesi
d'un passat ben teu: el paradís d'una infància
no oblidada que et referma en ser qui ets.
València d'Àneu
El turó es dreça,
opac,
contra el cel líquid
del silenci
que en cascada de núvols
es precipita avall,
s'esbalça.
Testimoni
procaç
de càrrec
o descàrrec,
interrogat, escorcollat,
parlà només
a contrallum
i amb mudesa de pedra.
Dóna només
temps esmaltat
i esquarterat
en padellassos,
detritus de temps,
monedes fora llei
que, en curs
extemporani,
daten estrats.
I amaga avarament
la baula,
el codi, el saber
que articuli
l'hermètic
alfabet
mal xifrat
de la desfeta.
Inabastable
al mot que excava,
sota la jove,
cega rialla
en flor
de l'herba més tendra,
el territori devastat
de la memòria.
Esterri, sa capital, és poble modern, assegut en un pla d'una hora i mitja de llarg, i un quart, segons los indrets, o mitja hora d'ample. És verd i hermós; té més prats on péixer ses numeroses ramades, que camps de conreu; vora Escalarre hi ha un fener [terra molla i poblada d'herba abundant] anomenat Prats del Comte. D'arbres no n'hi ha tants com n'hi caldrien, mes encara n'hi ha per aconhortar-se'n. Aquell pla sembla haver estat un immens gorg del riu Noguera, que ell mateix ha anat omplint de terra amb temps i paciència, tornant-lo de gorg en estany, d'estany en aiguamoll i d'aiguamoll en conreu. A l'hivern encara tot allò brolla i remintola d'aigua, com si la plana es recordés d'haver estat un llac. Lo Temple d'Esterri era iglésia de convent, com la capella de Santa Maria, situada davant d'Escalarre.
N'han vingut de pertot, des de Sort a Alós d'Isil. De Lladorre, dels racons dels dos Boldís, de Lleret d'Ainet, de Cassi-brós, de la força d'Escaló, d'Escart, d'Espot, d'Estaís, de Jou i de Son, de la vall d'Àrreu, d'Isil, d'Isavarre, de l'amagada vall del riu Unarre, amb tots els seus poblets, Cerbi, Gavàs, Unarre i Escalarre.
Van accedint a corrues des de tots els camins i caminets cap a la plana d'Esterri al vell mig de les valls d'Àneu, el gran replà del Pallars estès sota mateix del castell superb de dues muralles amb torre ovalada al capdamunt. Duen branques vermelles a les mans, i als llavis un crit: «Pallars!» El sol, que ja s'ha enfilat per les escletxes muntanyenques, il·lumina de ple el vessant de la Bonaigua des d'on baixen, molts a peu i alguns a cavall, els homes de la host comtal envoltats dels colors de la tardor. No s'acaba mai, la cua de guerrers, que quan els primers ja arriben al castell, del capdamunt de la Mare de Déu de les Ares encara en van eixint sense aturador. S'han apoderat de la força de Vielha, i Arties se'ls ha rendit. Amb orgull, baixen carregats amb les armes que els han fet victoriosos. Els cavallers amb les esplèndides cavalleries empunyen les espases agafades a les cintures, els espingarders arrosseguen les imposants sarbatanes, els peons sostenen les ballestes i, joves com són, salten i corren alçant els braços. Entremig, els ramats d'ovelles i porcs, de bous i vaques, de cavalls, són aconduïts per grups d'infanteria.
La multitud s'ha apropat fins a Segura i volen tocar els homes que, brandant espases i estendards, alcen braços i veus de triomf. «L'Aran per al Pallars», criden, i quan el comte, envoltat dels capitans, apareix pels revolts dels senders, s'enfila l'exclamació: «Hug Roger, senyor en les muntanyes!», i el crit llisca Noguera enllà, on els raiers aprofiten els darrers dies del bon temps per baixar els arbres talats pels corrents encabritats.
El castell de València, erigit al seu etern lloc a mig camí de les valls, senyoreja aquell captard els pobles, els camins, les bordes, les muntanyes, els prats i les boscúries. Els cims que arriben al cel. Senyoreja el mal temps que ja s'acosta i la incerta pau que, des que el seu senyor és a Barcelona a veure el rei, s'ha apoderat dels merlets, les espitlleres, les roques més dures de la muralla, de la torre sobirana, escapçada estratègicament al llarg de les diverses guerres que el Pallars ha mantingut amb els seus enemics eterns.
El genet que, seguit d'escorta, s'hi dirigeix, corre com un llamp, com sol fer sempre que la fúria li arreplega el cos.
Arriba al pont llevadís i fa un crit que ressona arreu de les valls d'Àneu.
— Obriu al comte, vostre senyor!
Les valls d'Àneu
Enllà lluny,
enllà al nord
hi ha un silenci verd
que canta entre les muntanyes
amb ulls blancs l'alegria
de l'aigua i de la pedra
quan les mans la desperten
i en tan casa i recer,
pregària.
Enllà lluny,
enllà al nord.
I un llarg camí de veus
i de cossos que saben
ser terra i cel i riu,
memòria i font
i alba.
Castell de València
Les bruixes ballen
i el cul els bocs els besen
de fa molts segles.
Tot mor, la terra calla,
només les dones ploren.
Altres indrets de Alt Àneu: