Glacera d'Aneto

Mitja hora estiguérem atravessant aquelles onades de molars, los uns romputs fa deu mil anys, los altres ahir vespre, i entràrem en la mar de neu. En la primera gelera que jo veia, hi entrí gojós, per ignorar sos perills. Lo guia, deu anys havia que no hi era pujat, i n'estava enterat poc més que jo; i hi entràrem tots dos, amb la tranquil·litat de la ignorància, per un tros d'esquena d'ase, que és on lo glaç se sol fondre més. No trigàrem a veure alguna esquerda, mes, confiats de trobar millor camí, avançàrem, cercant per guia les petjades dels que hi pugen millor guiats i equipats. No sempre les trobàvem, i llavors havíem d'obrir-nos via en aquells perillosos rostos.

...Les feses són enganyadores. La neu que hi cau, a cada repic de campana tapa ses gorges com un full de paper blanc, i un se troba mig abismat abans de dar-se'n compte. En una d'eixes passàrem ver perill. Jo m'aturí, sentint un soroll estrany, com de singlot, dringadera de vasos i fressa de rodes de carro, i diguí al guia: –Sentiu?–. No tingué temps de respondre'm; s'ensorrà, al mateix temps que  jo, en la boca negra d'un abisme. Mes nostra hora no era arribada; ell era molt alt, pogué agafar-se per davant al caure, i jo em deixí anar d'esquena, sentint glaçar-se'm de por la sang de les venes. Fent un gran salt, poguí passar aquell abisme, i fiu, i férem los dos, propòsit de no escoltar més sorolls estranys i cants de sirena. Dues o tres vegades més nos vegérem en perill imminent, del qual a la misericòrdia de Déu plagué traure'ns.

El dia 27 de juliol, a tres quarts de cinc, sortien de la Renclusa l'Adolf Blass, l'Eduard Kröger i l'infatigable Josep Sayó, per enfilar el pic de l'Aneto. Jo vaig sortir mitja hora més tard, perquè em vaig quedar una estona a consolar el meu company, que restava tot consirós, dient-li que arranjaríem la qüestió del calçat amb el sabater de Benasc, i podríem pujar-hi un altre dia, puix d'ocasions no en mancarien pas.

Al Portilló várem acoblar-nos tots, contemplant la visió sempre nova de la immensa gelera que el sol del matí feia lluir resplendent. Tindríem un dia com pocs se'n troben: l'horitzó eslava claríssim i sols alguna boira s'aixecava pel cantó de la Vall d'Aran; emperò el sol la fondria segurament, i veuríem els últims ter­mes fins allà on la vista pogués allargar.

Tot era satisfacció i alegria, i amb quatre salts passàvem la tartera, ben curta aquest any, i empreníem la costa dura per guanyar l'estreta i llarga tartera de penyals gegantins que separa la congesta de la gelera. Aquella costa dreta de neu és ben pesada al raig del sol matinal, i de tant en tant ens aturàvem, girant la vista enrere. Aviat sortien els fantasmes del Portilló de Dalt, i fèiem una més llarga parada; en Sayó ens explicava la pujada que havia fet allí amb don Alfred Gaza i com hi passaren hores llargues traient fotografies de les esquerpes roques.

—Una, sobretot, va treure'n —deia ell— que no li perdono pas: enfilant-me al cim d'un dels fantasmes, va treure una vista que ha de resultar molt interessant i que no la té ningú més. Ja li pot dir que no he pas oblidat que em donà paraula d'enviar-me-la.

El senyor Gaza prou complí sa paraula; mes, quan la imatge arribà, en Sayo ja era fora, i no tornaria mai més, ni podria contemplar aquella vista on estava ell assegut damunt la roca altiva com un rei dalt del seu soli.

Un altre cop de coll, i érem a la gran moraine late­ral de la gelera d'Aneto. Allí es fa el primer descans i es pren quelcom ans de lligar-se a la corda, i tornàvem a fer calendaris sobre el temps que no es presentava ja tan segur, àdhuc sense fer-nos cap por, puix per més que les boires aixecaven el cap i enfilaven els cims del Mall dels Puiys i les vessants de Mulleres, com que no eren empeses per l'ala de foc de la tempes­ta, s'ajeien als peus d'Aneto i no feien pas cara de tenir força per muntar-hi, sinó que es destriaven, si per cas eren atrevides de pujar amunt, i es fonien, a l'últim, amb la calor del sol.

Ens lligàrem, doncs, plens de coratge, i emprenguérem altra volta la ruta per damunt la gelera. Al davant nostre es presentà de sobte com una gola fe­nomenal oberta: era lluny encara, i feia feredat per ses dimensions colossals aquella gola negra.

—Anem-hi —vaig dir jo—: serà una caverna com no n'hem vista mai cap.

I, a mida que ens hi acostàvem, creixia, creixia, com si ens volgués engolir.

Jo no havia vist mai a la gelera d'Aneto un espectacle tan grandiós com aquell: la boca de l'infern del Dant, amb el fons caòtic ple d'espectres capgirats; el portal d'una cova de gegants amb muntants de sis metres i una obertura de dos o tres, i un sostre prim, com parany posat als qui descuidats passessin per sobre, per enterrar-los al fons sense fons de la caver­na. L'esquerda fenomenal s'endinsava lluny, lluny, i es perdia de vista amb un revolt que feia. La visió era ferestament tètrica, tan atractiva emperò, que passàrem una bella estona contemplant-la embadalits al temps que la nuvolada s'anava alçant fins a tapar-nos ja de tant en tant el sol, cosa molt agradable en aquella hora, perquè picava ja de debò.

Jo no sabia anar-me'n d'allí; havia tirat quatre clixés i encara amb recança vaig dir al nostre guia:

—¿Em permetrà sortir-me de la corda i anar-me'n un tros lluny per fer una altra fotografia en què hi surtin vostès? Aquí em sembla que no hi ha cap perill en deslligar-se.

—Vagi, i faci totes les fotografies que vulgui, perquè si no les fa aquí, no en farà pas més —va dir-me amb gran aplom; pot deslligar-se sense cap perill.

Aquesta resposta, relacionada amb una contesta que em féu al cim del Pic d'Aneto, m'ha intrigat després: en Sayó preveuria el mal temps, però en aquell moment jo em vaig creure que volia dir-me tan sols que l'espectacle que teníem al davant era de tal mag­nitud, que enlloc trobaria vistes tan interessants com aquella.