Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Algemesí fou fundada pels àrabs. El seu topònim és incert, tanmateix, Joan Coromines afirmava que venia d'un compost àrab que volia referir-se a una col·lectivitat: "la barriada de l'arsenal, de les barcasses" o "l'aplec o colla dels barquers, o treballadors en rais". Poblat amb cristians nous després de la conquesta de Jaume I, la primera vegada que el trobem citat és en el Llibre del Repartiment, en 1243. Va formar part del municipi d'Alzira, fins que el 1473 va obtenir la independència, reservant-se Alzira la jurisdicció criminal i mer imperi. El 1574, Felip II li concedí la segregació d'aquella convertint-lo en Universitat, després de pagar 8.000 ducats. En qualsevol punt de la plaça, podem llegir un text de Joan Fuster que sintetitza els trets de la població; un poema de to popular de Lluís Martínez Domínguez dedicat a la Muixeranga; una descripció detallada de la dansa de la mà de l'estudiós Josep Antoni Domingo Borràs i finalment, la visió més actual que ens donat Joan Garí.
No hem d'oblidar-nos, però, de visitar Algemesí. Hi opera també el Xúquer, coadjuvat per un dels seus afluents, el Magre. Entre els dos converteixen el seu terme en un transsumpte del paradís original, però no ens enganyem: en les darreres dècades s'hi ha desenvolupat també un sector industrial poderós. Cas de recalar al poble, seria convenient fer-ho la primera setmana de setembre. S'hi celebren les festes de la Mare de Déu de la Salut que, entre altres esdeveniments, propicien certa excitació processional on llueix singularment el ball conegut com la muixeranga. En realitat, la muixeranga no és pròpiament un ball: és un tour de force on els participants formen torres humanes al so de la música de tabal i dolçaina que du el mateix nom. L'estampa plàstica aconseguida amb tot plegat és acolorida i vistosa. Els participants assalten el cel amb l'ímpetu de les franges blaves i roges del seu abillament —brusa cenyida botonada per davant, faixa vermella, espardenyes de sola prima. Retallats al davant de la portada renaixentista de la basílica de Sant Jaume Apòstol, semblen estranys arlequins amb un ofici, però, perfectament seriós.
El tabal i la dolçaina disposen un himne hirsut, electritzant, una mica irritant. Una música greument digna que, amb el temps, Fuster i altres proposarien vindicar com a emblema sonor del País Valencià. Però això fou abans que un president barbut i diu que progressista oficialitzara l'"Himne de l'Exposicio" del mestre Serrano, que condemna els valencians —nous Sísifs d'estil cañí— a "ofrenar noves glories a Espanya"...
Es tenen notícies d'aquesta cerimònia d'Algemesí des del segle XVIII i no és cap secret que constitueix, molt probablement, l'origen del fenomen dels castellers, tan populars a Catalunya. Al capdavall, aquests eren coneguts en terres principatines com a oficiants del "ball dels valencians". No és la ciutat riberenca l'únic lloc on hi ha tradició muixeranguera, però. Amb aquest nom o amb el de moixigangues hi ha manifestacions semblants a Peníscola, Titagües, l'Olleria, l'Alcúdia, Forcall o Xiva. Un ritu ancestral que l'any 2010 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat, juntament amb el flamenc andalús i el cant de la Sibil·la.
Algemesí és la primera gran ciutat riberenca en què ens aturem: 19.000 habitants, carrers simpàtics i riquesa visible. És curiosa la façana de l'església de Sant Jaume, amb el campanar arriscadament construït sobre l'arc de la porta principal; en el seu interior, les restes d'un enorme retaule de Francesc Ribalta. Els afeccionats al folklore tindran en la festa major d'Algemesí –com en molt pobles valencians, el 8 de setembre- l'ocasió de contemplar les brillants i cerimonioses danses processionals, tal vegada oriündes del Maestrat i molt semblants a les d'aquest, i entre elles una muixeranga de gran aparat i vistositat.
Hi ha tres tipus d'evolucions en la Muixeranga:
a) El Ball, Passeig o Floretes. És el primer que fan abans d'incorporar-se a les processons. Consta de quatre temps tant en els moviments com en la melodia. Tots els muixeranguers es col·loquen en dues fileres i evolucionen, portant atxetes enceses a les mans, aixecant-se dempeus enlairant l'atxa i davallant-la alternativament, o bé ajupits cara a terra inclinant-se alternativament a dreta i esquerra, o saltant d'una filera a l'altra. És aquesta la modalitat de dansa més antiga de tot el repertori de la Muixeranga, potser que es connecte amb els rituals ancestrals agraris al voltant del culte neolític sobre la idea de la fertilitat de la terra. El fet de dansar amb el capellet posat, la presència de la llum de l'atxa i els moviments toscos que recorden el treball de la terra i el creixement de les plantes així ens ho suggereixen.
b) Les Torres humanes o Pujades. La manera de bastir-les és molt primitiva: plegades les articulacions, resten flexionats els muixeranguers fins que ja han pujat tots, i tot seguit van aixecant-se progressivament des de baix cap amunt al so de la tonada. Els muixeranguers no se subjecten pels braços, sinó que s'abracen els uns als altres formant un cos tot compacte. La torre sempre és rematada per un xiquet —abans vestit d'angelet— que amb els braços oberts alça una cameta.
Hom distingeix les següents: l'Alta, de cinc cossos amb base de huit homes; la Torreta, de quatre amb base de quatre; el Pinet, doble o senzill, un pilar amb el xiquet damunt, mòbil o estàtic. D'altres modalitats menys freqüents són l'Oberta i la Volantinera, Cinc en un peu, el banc.
Hi va existir una modalitat en què el xiquet es posava cap per avall fent el que hom deia la figuereta.
Cadascú té el seu lloc a les torres segons la seua habilitat i força.
c) Figures plàstiques. Algunes d'elles amb una intencionalitat simbòlico-religiosa que va més enllà de la mera figuració, com ara la Maria sembla representar l'Assumpció de la Mare de Déu. L'Enterro, que malgrat l'estrafolària pantomima, al rerefons subjau el tema de la Dormició de la Mare de Déu d'Agost, l'Assumpció també. L'Altar, que només s'aixeca en entrar la Mare de Déu a l'Església o a la Capella, a manera de solemne pòrtic i tron. El Guió, imitant l'estendard barroc de la Processó. La Font transsumpte de la lloança Fons Salutis de les lletanies. L'Oberta, com intentant reproduir l'anagrama del nom de la Mare de Déu, i la Marieta.
D'altres, profanes totalment, recreen la vista per l'enginy de la composició i l'habilitat gimnàstica, com són L'Aranya, el Carro, el Banc, la Grossa, el Tigre, les Fígueretes, Caps en caps, a més del dinàmic Passeig de gegantets.
Nostra muixeranga
Fa deu anys, l'amic Cabrera
fou motiu d'un homenatge
pel mig segle que ja era
muixeranguero de classe.
No li minvava il·lusió
desenganys ni discrepàncies
i ell amb paciència i tesó
salvava les diferències.
Cinquanta anys sens un sol bache
dirigint la muixeranga
fou premi a la constància
el motiu de l'homenatge.
Tingué lloc sent l'escenari
el Club Nàutic, vora mar,
centre famós culinari:
Per l'hivern, un dia clar.
Ens mostràvem satisfets
homenatjant a Cabrera
per la bona sementera
que pels anys havia fet.
Creava muixerangueros
amb elements nous tot l'any
arengant-los i dient-los:
Atenció, xiquet, i avant!!!
El muixeranguero adient
deu ser jove i ben bragat
que és un joc per a valents
el nostre ball celebrat.
Nits de setmanes senceres...
—Xiquets, poseu atenció!
Eixos peus i mans, lleugeres,
doneu ritme i perfecció!...
Malgrat els molts pelendengues
si s'oïa la dolçaina
el set i huit de Setembre
mai falla la muixeranga.
Tractava els muixerangueros
carinyós o a marmolons
i si feien mala lletra
amollava un rebotons!...
En redoblar el tabal
convidava a fer l'alta
i com una serpentina
pujava amunt la dolçaina.
Era encara un xiconet
i a l'assaig mai no mancava.
Vestit d'àngel, ja duret,
al cimal alçà la cama.
Al pas de la processó
quan els aplausos oïa
Cabrera ple d'emoció
igual plorava que ria.
De xicon, jove o major
mentrestant estigué en vida
com cosa pròpia sentia
per la muixeranga amor.
Pel segle passat, es conta,
hi hagué un any dos muixerangues
i com eixiren de contra
feren belles filigranes.
Al mes alt de la veleta
nugà Enric el mocador
i alçà allí dalt la cameta
omplint la gent d'estupor.
Molts anys lligat al penell
el mocador estigué
per donar fe que fou ell
el més valent i seré.
Ha faltat l'amic Cabrera
deixant records i enyorança.
L'afició muixeranguera
cantarà d'ell la lloança.
Com siga, la muixeranga
ha de tornar als bons temps
i han de tocar forts i plens
el tabal i la dolçaina.
Altres indrets de Algemesí: