Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Al començament del segle XVIII es va afegir un revestiment barroc a la façana lateral de l'església i a finals del mateix segle es van realitzar noves intervencions en els elements decoratius neoclàssics. Cal destacar-ne la portada renaixentista amb un primer cos que segueix l'esquema d'arc de triomf amb columnes aparellades entre les quals hi ha fornícules. El segon cos en presenta tres més entre columnes corínties de fust estriat i rematat per un frontó corb. A la part superior de la portada hi ha l'escut de la vila. En aquest punt, on es fan les figures de la Muixeranga per les festes de la Mare de Déu de setembre, ens pot servir de lectura el poema "Lo tabalet", de Teodor Llorente inspirat en qualsevol de les festes on hi havia Ball de valencians en els pobles de l'Horta.
Lo tabalet
Febrós, ple de basques, un pobre agüelet,
del llit mig alçant-se, li dia a son nét:
-«Se fa ja tot negre;
tinc por i tinc fred:
repica l'alegre
festiu tabalet.
Com tu, fill meu, era: vuit anys jo tenia;
mon pare -¡sant home!- me va dir un dia:
-"Avui vullc donar-te mon únic tesor".
I al coll me penjava -¡quin goig i alegria!
-aqueixe que anyore tabal d'argent i or.
Prenguí les baquetes amb mans tremoloses;
així que feriren la caixa ductoses,
l'alegre redoble sonà, i llancí un crit:
¡Quan bé repicaven les notes joioses!
Millor repicava mon cor dins del pit.
¡Repics d'esperança, de glòria i de festa,
ompliu, ompliu sempre mon cor i ma testa!
¡Soneu a la vora del meu trist capçal!
¡Sol bé que desije! ¡Sol goig que ja em resta!
Siau de mon trànsit la marxa triomfal.
Vestit tot de pana, i amb pas curt i noble,
davant de mi anava l'altiu donsainer:
quan prop, fent la via, ja estàvem del poble,
soltava jo als aires l'alegre redoble,
i eixia a l'encontre l'estol bullanguer.
Les dones cridaven, lladraven els gossos;
al fi, la donsaina, de tons clamorosos,
les purnes llançava que inflamen los cors:
¡Quin goig quan creuàvem, triomfants i gloriosos,
la plaça enramada de murta i de flors!
La gent, ¡com omplia balcons i finestres!
¡Quants passos ballaven, seguint als seus mestres,
de flocs plens i randes, los vius tornejants!
¡I que moxigangues formaven tan destres,
als muscles dels jóvens muntant els infants!
Rumbosos clavaris -Déu paga estes obres-
bescuits repartien als rics com als pobres;
a vol les campanes sonaven arreu;
i enmig aixecant-se de dos canelobres
sortia del temple, pausada, la creu.
Als nens en los braços alçaven les mares:
en llargues ringleres formats los cofrares,
coberts desfilaven de negres ringots;
darrere, els que porten la llei en les vares,
i els tendres acòlits, i els vells sacerdots.
Enmig de garlandes, de lliris i roses,
¡quan bé resplendien, en andes llustroses,
la Verge divina o el sant titular!
¡I com esclataven les traques rabioses,
i "¡Vítor!" cridava la gent al passar!
Al vespre, ¡que falles!, ¡quins balls!, ¡que alegria!
Mesclant llum i fosca, juntant nit i dia,
per l'aire volava xiulant lo coet;
lo món tremolava, lo cel s'encenia;
i ni un punt parava lo meu tabalet!
Repica, repica, repica sens treua
mon nét: és ma glòria la música teua;
morí mon bon pare; també el teu morí!
Fill meu, en tes venes, renaix la sang meua:
repica sens treua, repica sens fi.
Repica, i mai paren los teus grats redobles;
encenguen alegres en tots los cors nobles
lo sant entusiasme que inflama el cor meu;
i estenguen gojosos per viles i pobles
l'amor de la terra, la gloria de Déu».
Així el vell parlava,
mig cego i mig sord;
lo nét repicava
plorant sens conhort.
De pronte llançava
un crit agre i fort;
a l'avi abraçava,
¡i estava ja mort!
Altres indrets de Algemesí: