Casa de Josep Palàcios

Autor: Manuel Baixauli i Mateu
Obra: L'home manuscrit , 2010
Pàgines: 89-93

- Menys llum, sisplau, menys llum -diu una veu de baix al meu darrere-. La llum oculta.

Em gire. Un home prim, de cabells i barba negres, cutis pàl·lid i dos punts negres per ulls, seu en una butaca.

- Sega -diu l'escriptor.

Sec davant d'ell, en un sofà. En penombra veig una brillantor en els punts negres que m'inquieta i que m'evoca el llibre que m'ha fet vindre, Alfabet, obra densa d'abismes, d'interrogants que generen interrogants, d'acrobàcies sobre el buit.

- Vinc per fer-li una entrevista -dic-. Per a un magazín de l'institut.

- Deixem-ho córrer -diu l'escriptor-. En tot cas podem xarrar. Sense gravadora, sense prendre notes.

No em deixa, tampoc, fer fotos. El guió de preguntes que havia preparat minuciosament dorm a la cartera.

- Parlem, si li sembla, d'Alfabet -dic.

- Alfabet -diu-. Un error sens dubte.

- ...?

- No havia d'haver-lo publicat. Si més no, d'aquella manera.

S'alça, lentament desapareix entre les cortines del passadís. Em torne a quedar sol. Observe l'home del quadre que em mira, sempre igual, des de dalt de l'arcó. Es contagia, la immobilitat?

Escriptor torna amb un exemplar d'Alfabet. Me'l passa.

L'òbric. Marges de pàgina inundats de correccions i d'afegits en lletra d'insecte. A penes s'hi veu el blanc del paper

- El vaig lliurar massa prompte -diu.

- A mi em sembla un llibre redó -dic.

- Un malson. I sense remei.

- Per què no publica més?

- He fet altres llibres. '

- Obres que es distribuïsquen, vull dir.

- Ningú no llig aquests papers. No cal distribuir-los.

Silenci.

- Per què escriu? -dic.

- A penes escric.

- Què li agrada llegir?

- A penes llig.

Hauria volgut preguntar-li: «a què es dedica, aleshores?».

M'ix, però, una frase no menys insolent, i pueril:

- Què n'espera vostè -dic-, de la vida?

- No res. Confie que ella tampoc no espere res de mi...

I vostè, què n'espera?

Quede mut.

- L'única opció raonable -diu- és la desesperança.

Pense en el guió colgat dins la cartera. M'agrada tindre un mapa, i, a partir d'ell, esgarriar-me. Sense mapa, nàufrag, dic:

- Qui és aquest individu que ens mira? -assenyale el quadre.

- El desconec. De fet ningú no coneix ningú.

- I per què el té ací?

- El comprí en una llibreria de vell. Me'n seduí la mirada. És la d'algú que es busca.

- Sembla que vigila l'arcó de sota, que en protegeix l'interior

L'interior, un misteri. No puc veure un arcó tancat sense fer-hi càbales del contingut.

- No em creurà si dic què hi ha dins -diu l'Escriptor que m'ha llegit la mirada-. I no pense obrir-lo.

- Faré per creure.

- D'acord.

Escriptor queda en silenci, mirant-me.

- Aquest arcó -diu- dissimula una entrada.

- ...?

- L'entrada a un pou.

Mire els seus punts negres o ulls, mire els ulls del quadre. Insondables, ambdós.

- L'he advertit que no em creuria -diu.

- Què hi ha -balbucege- dins del pou?

- Tot -diu.

- ...?

- Absolutament.

- ...?

- Incorpòriament.

- ...?

- Esperant qui no tema la tenebra.

- ...?

-Qui faça ús lúcid de l'alfabet, suprema invenció de l'home.

- ...?

- Unint lletres, construirà paraules; combinant paraules, ordirà frases; lligant frases, obtindrà paràgrafs. I així indefinidament, indefinidament, indef.

Calla. M'observa sever.

- Vol ser escriptor? -diu.

- Escric cada dia. No sé si sóc escriptor.

- Entesos. Té dues opcions: pot usar l'alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Els punts negres d'Escriptor s'han dilatat. Potser també els meus, a mesura que m'habitue a la fosca i que la fosca em sembla llum.

Ulls dilatats per a veure, per a fer literatura?

Hem raonat uns minuts, encara, de coses alienes al meu guió. Sense gravadora, sense fotos, sense prendre notes, des de la desesperança.

En tornar al carrer el sol m'encegava.

Autor: Joan Garí i Clofent
Obra: Senyals de fum. Un dietari , 2006
Pàgines: 110-111

L'hotel -Ciudad de Sueca- és nou de trinca, inaugurat al novembre. Encara fa olor de vernís i el recepcionista parla un castellà sincopat, mastegant acuradament cada frase. Després descobrirem que, amb l'excepció d'una altra parella, estem sols a l'hotel. Un lloc així provoca verbalitzacions contradictòries en descobrir-te sol. Un dels idiomes implicats és el de la desolació.

Ve a rebre'ns M., flamant novel·lista i pintor, que ens ha fet de contacte per a l'ocasió. Un home discret amb una intel·ligència de veta profunda. Al seu estudi, que ja havia tingut el plaer de conéixer uns anys arrere, veig quadres de música callada, un caos ordenat per pentagrames insospitats. I així li ho escric en el llibre de firmes on, sol·lícit, em condueix.

Abans de l'acte anem a veure J.P. El trobe més vell que la darrera vegada -fa set anys-, amb un groc facial com de pergamí i d'interior. Parlem de tot un poc i de Joan Fuster. A mitjan conversa ens confessa -teatral- que darrerament les paraules que el fan meditar més són d'Aristòtil: «Oh amics meus: no n'hi ha cap, d'amic» (la cita podria ben bé no ser literal). Assegut al seu butacó sòlid i burgés, aquest home que contempla l'efecte en nosaltres de les seues paraules és un dels millors prosistes de la nostra literatura. Ens acomiadem: «per a d'ací a set anys», diu, «si encara som vius».

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: El pou de Palàcios (El Temps, núm. 189, 29 de setembre de 2020) , 2020
Pàgina: 66

El pou de Palàcios

L'escriptor viu dins del pou. No ho dic jo, ho escriu ell, en un moment determinat de les seues obres ("Em llanço al fons del pou. Del meu pou, que, sí, és ben meu. Des d'ací dins clamo per la llibertat"). I és ben cert, Josep Palàcios ha anat retirant-se del món i endinsant-se en el seu pou, o més aviat torre d'ivori, perquè aquell pis del carrer del Pou on viu, i que té les persianes baixades i per les quals es filtra una llum macilenta, és una primera planta d'una casa modernista, o déco, amb motllures elegants i mobles còmodes i bonics, i on tot vessa distinció. L'escriptor viu dins del pou metafòric, al carrer del Pou de Sueca, aquell poble on ara mateix els seus conciutadans seguen l'arròs i en uns pocs dies els carrers seran envaïts pel fum de la crema de la palla, enfosquint l'aire, i donant a aquell refugi de l'escriptor una tenebror encara més extrema. Però des d'aquell pou que no és tal sinó torre encimbellada, l'escriptor guaita l'exterior amb el seu periscopi i tot el que li arriba el fa recargolar-se encara més a l'interior de la seua conquilla, amb un gest que és un riure i alhora una ganyota. Durant tota la vida ha estat preparant-se per a aquests temps, aquests temps que ell denomina "Any les de l'Era Definitiva", i es congratula (o, per dir-ho menys pomposament, s'alegra) d'haver estat tan previsor i d'haver anat recollint, com una formiga laboriosa, aquella biblioteca de llibres exquisits que l'acompanyen en la foscor i que llegeix sense gaire problema, perquè, tot i que la pell se li ha anat fent translúcida, com la d'aquells axolots als quals se'ls transparenta el sistema circulatori, l'atzar li ha conservat la vista, que és a més a més prodigiosa, de tal manera que mentre enllesteix les seues obres completes (que potser algun dia es completen) no hi ha coma, apòstrof, guionet o parèntesi que se li escape, amb un llapis que ha anat minvant de mida a mesura que avançava en les correccions, de manera implacable. L'escriptor corregeix pacientment els seus textos, que amenaça constantment de purificar-los amb l'element depurador del foc, i quan ha retirat una coma i ha tornat a posar-la s'entreté amb els bells gravats de la coronació de Napoleó, un patracol tan voluminós que és com un mantell i que no es cansa de fullejar com no es cansa mai de repassar el llibre de la Physiognomia de Kaspar Lavater en quatre volums in-quarto, i d'estudiar els rostres que mostren estultícia, estupidesa, migradesa d'esperit, covardia o follia, i que són la majoria, com no podia ser d'una altra manera. El carrer del Pou de Sueca s'hauria de dir el carrer del pou de Palàcios, o simplement el carrer del pou de J. P. Els passavolants poc informats caminarien per aquell carrer ample i lluminós, del tot indiferents, sense saber que ben prop, allí mateix!, resideix l'últim representant d'una rara espècie, rara avis que sols s'alimenta de lletres, i que en aquest sentit és un gurmet de la tipografia i que sap distingir-ne tantes que fins i tot ha creat el seu alfabet exclusiu, combinant-ne diverses classes, com l'enòleg mescla l'ull de perdiu amb el cabernet sauvignon i una mica de garnatxa. A ningú no 1i interessa això, la gent està per a altres coses, però Josep Palàcios és inerme a tot això, i de segur que serà l'últim supervivent de qualsevol catàstrofe planetària. Ell, els seus llibres, les seues lletres, el seu planeta, surant en el vast èter del seu cosmos, com una mena de petit príncep de la Ribera, terra de marjal que estima com ningú.