Plaça del Prat

Autor: Maurici Serrahima i Bofill
Obra: El passat des del present 1902-1935 , 2008

A Camprodon, els dos primers estius, els vam passar a la casa que en deien Can Faustina, en un carreró que sortia de la plaça del Prat i anava a parar a camp obert. Avui tota aque­lla banda —cap a la vall del Ter i en direcció a Llanars— és plena de cases i jardins; aleshores només hi havia prats verds i uns rengles de pollancs i, no gaire lluny de casa, un canal que portava aigua a la turbina d'una fàbrica. Per baixar del pis on érem al nostre jardinet —separat del dels altres veïns per unes troanes—, hi havia una escaleta a l'aire lliure, amb dos o tres replans. Però solíem anar, mes aviat, a algun prat veí, o a la plaça, ombrejada i tranquil·la. Al pis de sota hi vivien uns alemanys, els senyors Maurer; ell era un rellotger prou conegut a Barcelona, força alt i amb una gran barba blanca.

Quan havíem baixat del tren a Sant Joan de les Abadesses, preníem la diligència per anar fins a Camprodon. Una diligència no gaire gran, estirada per tres o quatre cavalleries. Era pintada d'un groc clar, i portava, darrere del pescant, el cupè de consuetud —com si diguéssim, el departament de primera classe— sense comunicació amb l'interior del cotxe i amb els seients de cara al sentit de la marxa; els de dintre, en canvi, li eren paral·lels, com els de les tartanes. A la baca, amb la càrrega, hi pujaven alguns passatgers escadussers. Per fer els catorze quilòmetres que hi ha fins a Camprodon, solíem estar-hi —amb una aturada a Sant Pau de Segúries— entre cinc quarts i una hora i mitja, que calia afegir a les cinc hores del viatge en tren, des de Barcelona.

Autor: Lluís Maria Todó i Vila
Obra: Els plaers ficticis , 1991

Gairebé cada migdia, després del tennis i el bany a la piscina de casa, en Frederic i els germans Falguera es vestien i baixaven al poble, a prendre l'aperitiu a l'Hotel Rigat.

Aquest hotel presideix una de les tres o quatre places importants que té Camprodon. Hi ha qui troba que és la més bonica; porta el nom oficial de Plaça del Doctor Robert (que diuen que va curar molts malalts de tuberculosi enviant-los a passar l'estiu a Camprodon, i així va posar de moda el poble com a centre d'estiueig), però la gent del poble en diu la plaça del mercat, o El Parat. Aquesta plaça és un espai recollit i frondós, de dimensions proporcionades, cobert de plàtans espessos i rabassuts. La Plaça del Doctor Robert va oferir a en Frederic la primera oportunitat d'exercir aquell ànim investigador que se li havia despertat dos anys abans, quan va veure per primera vegada Camprodon d'un punt elevat.

Des del primer moment, aquella plaça li va procurar un plaer estrany i intens, que no va saber exactament d'on procedia ni en què consistia. Se la mirava des dels balcons del Casal, als billars, mentre els altres jugaven partides de les quals ell havia quedat eliminat, i sentia un plaer d'orgull quedant-se allà dalt intentant descobrir —i veient-se intentar descobrir— el secret d'aquell àmbit ombriu i recollit.

Després, al cap d'uns dies, va creure descobrir que aquella emoció tan intensa que li suscitava la plaça procedia de la semblança entre aquell tros de vila i els poblets i estacions que ell construïa al llarg del tren elèctric amb què jugava de petit, tot sol a casa seva. La Plaça del Doctor Roben li feia recordar aquella sensació reconfortant d'un món perit i a l'abast, endreçat, pulcre, regit per intercanvis exactes i lleis eficaces. Un món que es podia entendre i controlar.

Autor: Lluís Maria Todó i Vila
Obra: Els plaers ficticis , 1991

L'Hotel Rigat era un edifici tronat i solemne, amb balcons de fusta i parets de color siena, bastant escrostonades. Havia estat un dels centres d'estiueig més prestigiosos del país als anys vint i trenta, però quan en Frederic el va conèixer tenia pocs clients, la majoria vells que hi havien anat tota la vida, i que a penes percebien les incomoditats d'aquell establiment, potser perquè eren les mateixes que, seixanta o setanta anys enrere, passaven per comoditats.

Autor: Lluís Maria Todó i Vila
Obra: Els plaers ficticis , 1991

Després del túnel del Carrer Nou, van sortir a la Plaça del Doctor Robert, que es preparava pel gran mercat del diumenge.

El cel ja era de color de dia. A la plaça i als voltants es desplegava l'espectacle d'una activitat enèrgica que l'Eugeni no havia vist mai. Les dones més matineres esquitxaven les voreres amb aigua, i les escombraven mentre intercanviaven frases amb veu forta i to de broma. S'interpel·laven de banda a banda del carrer, i feien comentaris benhumorats sobre la fresca que encara feia, el temps que probablement faria, o com havien dormit.

Tot al voltant de la plaça, i al centre, es començaven a muntar les parades: de sabates, fruita i verdura, de cassetes, de conills i pollas­tres, de plats i olles, d'olives i pernils aragonesos.

Davant de les botigues i entre les parades hi havia camions esta­cionats, vells i rurals. Els transportistes anaven donant caixes de fruita i verdura als venedors, i aquests les entomaven i les col·locaven al davant de la parada. Acompanyaven l'esforç amb tot de crits, renecs i petites frases, com si això els facilités la feina.

Alguns bars, els que freqüentaven sobretot la gent del poble, ja eren oberts, i s'hi veien clients que prenien carajillos, tallats, o fins i tot entrepans i cerveses. En sortia una agradable fortor de cafè i de lleixiu mesclats, una olor estimulant, amb algunes vetes més desagradables de tabac negre o de puro dolent.