No recorde quants anys tenia quan em dugueren...
Autor:
Josep Piera i Rubio
Obra:
Puta postguerra
, 2007
Pàgines:
79-80
No recorde quants anys tenia quan em dugueren per primera volta a veure el palau Ducal, la casa senyorial on havia nascut el duc i sant patró de Gandia: Francesc de Borja. Recorde que anava amb més xiquets, però no puc assegurar que fóra una visita escolar ni res així. La figura del duc era una presència fantasmal en aquell casalot, una presència que omplia de misteris les sales del palau, amb quadres, tenebres i tapissos que penjaven de les parets. Feia por. Qui no he oblidat és el guia, un monstre amb sotana que semblava acabat d'eixir d'una pel·lícula de terror, no sols per la cara sinó pel tenebrisme que posava a les històries que contava. Amb veu d'eunuc descrivia uns tètrics quadres que representaven una figura acapellanada -sant Borja- que duia una calavera coronada en una mà i un crucifix a l'altra –sant Borja- o agonitzava al llit, envoltat de dimonis goyescos -sant Borja-, i així. El palau feia por. Recorde l'oratori del duc com un luxós taüt de marbre. Aquella Capella del Renaixement -deia l'eunuc amb sotana que ens acompanyava- era on el duc es mortificava, mentre pregava a Déu per tal de santificar-se i el dimoni li tirava pedradetes per un finestronet d'alabastre per a no deixar-lo en pau. Com a prova, el guia indicava uns forats en l'ull de llum d'aquell lloc funerari. També, per lluitar coratjosament contra les temptacions carnals del dimoni, el duc -deia el guia- es flagel·lava el pit i l'esquena, i el guia assenyalava unes taques de sang seca -deia- que hi havia sobre uns dibuixos mig esborrats. Per acabar la visita ens conta la història de com el duc de Gandia havia començat a voler ser sant en veure el cadàver putrefacte de l'emperadriu Isabel de Portugal: Nunca jamás serviré a señor que se me pueda morir. Tètric. Aquelles sales fosques, humides, poc ventilades em deixaren amb una necessitat urgent d'eixir-me'n al carrer i respirar: aire, aire! Quant de mal va fer, aquesta interpretació funerària del sant duc! Quina amargor! Sort que davant del palau, només eixir fora del pati d'armes, hi havia una dolceria on ens compràvem uns caramels per tal de traure'ns del paladar tantes santes amargors.
La primera informació que havia tingut sobre el sant Borja havia segut -crec haver-ho comentat- a través dels tebeos anomenats Vidas ejemplares. I la visió no era tan macabra com la del guia del palau. Al contrari, era una visió «de tebeo», il·lustrada de bondats i d'aventures, i «tolerada a menors», com es diria en termes morals de l'època. Recorde que la historieta començava amb un xiquet que tocava un clavicordi en una sala de palau. El xiquet, de deu anys, estava trist. Feia música per distraure la pena a causa de la mort de sa mare. Un escuder el cridava alarmat, pujant de pressa per una escala, i li anunciava que havia de marxar corrents amb son pare al port de Dénia, perquè un exèrcit de sublevats estava per saquejar Gandia. Als déu anys, Francesc de Borja s'havia quedat sense mare, sense casa, i se n'hagué d'anar de Gandia amb un veler per la mar.
