Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna va ser fundat pel rei Jaume II el Just el 1298. Segons la tradició, en passar per aquesta vall el rei s'impressionà per la seva bellesa i li va dir al seu capellà fra Bononat de Vila-seca: "Vall digna per a un monestir de la vostra religió", a la qual cosa el clergue respongué: "Senyor, Vall digna". I així fou com Jaume II va concedir les terres a l'abat de Santes Creus per a una nova fundació cistercenca en la vall que, des d'aleshores, s'anomenaria Valldigna. Es va començar a construir-se al segle XIV, conformant l'estructura completa del conjunt al voltant del claustre, d'acord amb els cànons del gòtic cistercenc, amb dues renovacions després de les destruccions dels terratrèmols de 1396 i de 1644, amb substitucions completes, noves dependències i enriquiment barroc propi dels segles XVII i XVIII. L'any 1835, amb la desamortització, el monestir fou abandonat pels monjos i venut a particulars. Començà una etapa de destrucció i enderrocaments de la majoria d'edificacions i la venda dels carreus dels arcs i les lloses com a material de construcció. L'exemple més conegut és la venda dels arcs gòtics del claustre alt del Palau de l'Abat com a element decoratiu de la mansió del Canto del Pico, a Torrelodones (Madrid). L'any 2007 va ser restituït a aquest monestir i reubicat al seu lloc original. L'any 1991, la Generalitat Valenciana l'adquirí i començà les actuacions arquitectòniques i arqueològiques per a la seva recuperació. En qualsevol punt del monestir però, especialment, en l'interior de l'església i en el claustre, ens servirem com a lectura d'un fragment de la Crònica de Pere el cerimoniós; de textos de Teodor Llorente, en què narra la visita que hi féu a finals del segle XIX; d'un fragment de novel·la de Ferran Garcia-Oliver que posa l'exemple dels monjos en l'excepcionalitat gastronòmica de la celebració del Nadal i, finalment, un passatge L'últim Roder, de Josep Franco, que narra com abandonen el protagonista només néixer en la porta d'un monestir que segons l'autor podria ser aquest o els de la Murta d'Alzira i el d'Aigüesvives de Carcaixent.
12. E, aprés algun temps, en la fi de l'estiu, anam-nos-en a València, e, com hi fom, venc a nós per missatger del dit rei de Mallorques mossèn Pere Ramon de Codolet, majordom seu. E volia'ns fer relació de la missatgeria per què era vengut, e dixem-li que nós havíem ja ordonat d'anar a caça de porc en les partides del monestir de Valldigna, car en aquell temps no havia encara, en nostra senyoria, caça de porc senglar, sinó en les muntanyes de Jaca e al peu del Moncayo e en les marjals de les muntanyes del dit monestir de Valldigna, de Oliva e de Dènia, e açò per tal com la terra era lladoncs pus poblada de gents que ara no és, per raó de les mortaldats e guerres que es són aprés seguides; per què lladoncs escoltar no el poríem; mas, com seríem tornats de caça, l'escoltaríem. E, com haguem feta nostra caça e fom tornats en València, lo dit mossèn Pere Ramon de Codolet explica'ns la sua missatgeria, e dix-nos que el rei de Mallorques havia proposat de fer guerra palesa al rei de França, e açò per los torts que li feïa en la vila de Montpeller, e que nós d'açò li haguéssem d'ajudar e valer.
12. I, després algun temps, en la fi de l'estiu, anam-nos-en a València, i, quan hi forem, vengué a nós per missatger del dit rei de Mallorques mossèn Pere Ramon de Codolet, majordom seu. I volia'ns fer relació de la missatgeria per què era vingut, i diguérem-li que nós havíem ja ordenat d'anar a caça de porc en les partides del monestir de Valldigna, ja que en aquell temps no havia encara, en nostra senyoria, caça de porc senglar, sinó en les muntanyes de Jaca i al peu del Moncayo i en les marjals de les muntanyes del dit monestir de Valldigna, d'Oliva i de Dènia, i això per tal com la terra era aleshores mes poblada de gents que ara no és, per raó de les mortaldats i guerres que es són després seguides; perquè aleshores no el podríem escoltar; mes, quan seríem tornats de caça, l'escoltaríem. I, quan haguérem feta nostra caça i fórem tornats en València, lo dit mossèn Pere Ramon de Codolet explica'ns la seva missatgeria, i dix-nos que el rei de Mallorques havia proposat de fer guerra palesa al rei de França, i això pels torts que li feia en la vila de Montpeller, i que nós d'això li havíem d'ajudar i valer.
Simat és en el fons del sac que forma la vall, als peus de l'enlairat mont Toro, que el separa de la conca del Xúquer. I al costat de Simat, dominant tota aquella reconada de verdor, s'aixeca l'imponent embalum del monestir de Santa Maria de Valldigna. Té forma quadrangular, com els campaments romans, i aquest vast circuit és cenyit per reforçats murs, que només deixen oberta l'entrada a ponent. Dues torres quadrades, sobresortints, les almenes primitives de les quals van ser substituïdes per un acabat festojenat que sembla que siguin coronades per la diadema reial, guarden el robust portal ogival les ventalles del qual estan guarnides de planxes de ferro, i conserven una de les aldaves, de bell caràcter gòtic. A l'esquerra d'aquesta règia entrada del monestir s'hi obria en temps molt posteriors una espaiosa i ben traçada capella dedicada a la Verge de Gràcia. És l'únic punt del monestir que es conserva dedicat al culte.
Penetrem en el recinte monàstic. Passat el portal, que en el seu temps va tenir vall i pont llevadís, ens trobem amb una gran horta: hort en d'altre temps! Avui cobreixen el terra no conreat esbarzers i ortigues, entre les quals creixen algunes oliveres i ametllers, plens tots ells de les rosades flors, que ofereixen el contrast de les gales primaverals amb l'aspecte de desolació i mort que entristits contemplem. Parets ruïnoses per totes bandes, llenques de murades derruïdes, portals sense porta, finestres sense marcs ni frontisses, com ulls sense òrbites d'un cadàver mutilat. Al front hi ha l'església, encara dempeus; a l'esquerra de l'església, el gegantí cos d'edifici que allotjava les cel·les dels religiosos: encara és dreta la façana, però el sostre, els pisos, les escales, els envans, tot s'ha esfondrat.
El nostre guia obre la porta, també ferrada, de la grandiosa església: quina sorpresa! Poques vegades els excursionistes han tingut una impressió semblant. Es creien que trobarien un temple, d'aspecte monacal, sever, tètric: res d'això; allò que es presentà davant els ulls, semblava una decoració de teatre, en la qual el més capriciós escenògraf donava renda solta a la seva fantasia.
L'església de Valldigna és molt gran i de voltes elevadíssimes: la seva traça, de bones proporcions, obeeix a la figura mística de la creu. L'única entrada està als peus de la nau, la qual té tres capelles a cada costat, fins al creuer, els quals torals del qual sostenen a gran altura una vasta cúpula. Fins al nivell de les cornises, la nau construïda de pedra i ornada amb marbres de buscarró, està nua de tot enfarfagament arquitectònic, però a partir de les cornises, el geni fantàstic del barroquisme ha desplegat les ales, omplint-ho tot de les més complicades labors. Corones i guirnaldes, flors i aus, espigues i raïms, fulles i plomes, s'estenen per les arcades i les voltes, contrastant amb la severitat i senzillesa dels murs i pilastres del temple. Sembla talment que s'hagi obert el sostre i es divisi allà en els cels una fantasia extravagant que resplendeix i aleteja. En el buit que ha deixat un dels florons arrancats de la volta, es llegeix un nom i una data: Pasqual Rams pintà la volta en 1696.
Vet ací, al cap i a la fi, un dels sentits de Nadal, ara i per sempre golafre. Els homes i les dones, del miserable al prohom, durant aquestes festes han trencat i continuen trencant la rutina dels àpats amb una acumulació de plats i rituals vinculats a la cuina i els aliments que, per a uns, significa l'ostentació més descarada de la riquesa, i per a d'altres una màscara provisional a la gana acumulada al llarg de dotze mesos de privacions. Fins els monjos de Valldigna, cistercencs de regla gens condescendent amb el paladar i el ventre, giraven l'esquena a la monotonia de les dietes i dels dejunis reglamentaris amb l'entrada al rebost monacal de sacs de castanyes i nous, de torrons i neules a balquena, de carns i peixos de categoria. També compraven a les tendes de València provisions d'espècies ben cares, que s'havien de barrejar amb un vi blanc acceptable per a fer la «clarea», un mena de cordial amb què alleugerir la pesadesa del menjar ingerit. Encara que, de vegades, els monjos haurien d'afegir el suplement d'una passejadeta pel claustre i una confessió, no massa urgent tampoc, per haver caigut en les temptacions del pecat de la gola.
Vestida només amb uns draps escassíssims, la pobra criatura estava a punt de morir-se de fred. El prior, davant els sorpresos ulls dels seus frares, va recollir d'un racó la petita cistella i, rodejat pel goig i l'alegria dels religiosos, entrà dins del convent tornà a tancar, al seu darrere, la grandíssima porta.
Aquella nit no va dormir ningú al convent. Els frares estaven absolutament desvanits i en tenien bona cosa de motius. Quan el prior va recollir de terra la cistelleta, tots havien decidit ja, tàcitament, que anaven a fer-se càrrec del xiquet, que anaven a vestir-lo, educar-lo i alimentar-lo com si fos fill de tots ells alhora. Per fi, quan ja era quasi l'hora de maitines, havien deixat el xiquet còmodament instal·lat en una de les cel·les del convent, ben calentet entre les mantes, ben llavat i ben menjat. Només aleshores, el bon prior va poder retirar-se a examinar les altres coses que hi havia dins la cistella. Després, aquell sant home guardà l'arqueta de fusta i la carta en un lloc segur i secret. Ningú no va saber res de tot allò sinó molts anys més tard.
El convent s'acabà de construir una preciosa primavera, ja fa molts anys, precisament el dia de Sant Eugeni. Per això, quan tots començaren a fer-se a la rara idea que el xiquet era d'ells, els frares decidiren que l'haurien de batejar amb el venerat nom d'Eugeni.
Fra Vicent, el cuiner de la comunitat, en va ser el padrí, després de moltes discussions i d'un sorteig, i el bateig, dins els límits marcats per l'estreta disciplina de la congregació, va ser una festa inoblidable per a tots els frares. I, a partir d'aquell dia, Eugeni va ser un membre més del convent, encara que amb unes característiques una mica especials.
De primer hora, fra Vicent hagué de lliurar duríssimes batalles amb la criatura, per tal d'aconseguir que menjàs amb una certa normalitat. D'aquell temps, quan les sopes o els purés de fra Vicent acabaven sempre embrutant les parets o el sostre de la cuina o del refectori, però mai no dins l'estómac d'aquella fera amb aparença innocent, li ve al xiquet el seu segon nom, Mal Geni, el qual, com sol passar, després dels anys i dels fets, acabà per ser el primer.
Altres indrets de Simat de la Valldigna: