Casa Museu Duran i Sanpere

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Obra: Tornant-hi a pensar (Evocacions de moments viscuts i altres escrits autobiogràfics) , 2007
Pàgina: 47

La meva dida era una bona dona amb la qual vaig poder mantenir relació fins que morí, quan jo ja era casador. Ella m'havia dut a braç a través de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888. No cal dir que jo, nascut l'any anterior, no hi devia veure gran cosa. Després, quan no m'eren precisos els seus auxilis, venia sovint a casa i em conservava un gran afecte. Quan vaig començar d'anar a estudi, la meva dida volia estar sempre informada dels avenços que hi feia, si mudava de cartell, si feia pals i ganxos i si passava el Narro o el Fleuri. Després vingué el Batxillerat, sota l'astorament de la dida, que no se sabia avenir que, grandassot com era, encara seguís estudiant. Un dia, mentre ja era universitari, en dir-li que tenia pressa per anar a classe, em deia:

—Deus passar un llibre molt gros, ara. Encara la vaig tornar a veure algunes vegades, molt envellida. Un dia, prenent peu de la taleia que jo tenia pels documents antics, em vingué amb la següent ambaixada:

—Tant d'anar buscant pergamins i papers vells i no deus haver estat mai al Mas Raurich, on n'hi ha més dels que voldrien. Si algun cop hi vas, ara que voltes per aquestes terres, ja pots dir que jo t'he recomanat d'anar-hi: així et posaran més confiança.

Autor: Agustí Duran i Sanpere
Obra: Tornant-hi a pensar (Evocacions de moments viscuts i altres escrits autobiogràfics) , 2007
Pàgines: 42-43

Un altre dia, la vigília de Corpus, jo mirava des del balcó de casa els gegants que feien la cercavila. El gegant duia a la mà un document enrotllat simulant alguna concessió donada a la vila pel rei catòlic, a qui semblava representar. Del rotlle, per a major aparença d'autenticitat, en penjava un segell de cera. Vaig baixar al carrer, vaig empaitar la parella de gegants i vaig estirar de la mà mal closa del rei el document amb el segell penjant. Aquesta vegada també la cacera s'ho valia. Es tractava d'un autèntic privilegi del rei Catòlic relatiu a l'establiment d'una fira. El sastre del gegant, o qui fos, havia volgut donar el màxim verisme a la figuració del personatge. Qui sap els anys que feia que el gegant es passejava pels carrers lluint aquell pergamí! Qui sap si cada any li era renovat per un altre pergamí tret de les caixes del deso!

Autor: Josep Maria de Sagarra i de Castellarnau
Obra: L'alegria de Cervera (Obres completes. Teatre I) , 1979
Pàgines: 1275-1276

MARIA DEL ROSER. — Tu no saps ni el que sóc ni el que tu vols.

Tots feu igual: s'escanyen a Cervera,

els estudis no els deixen respirar

i volen fer una mica el calavera,

però, pobrets!, no saben on anar.

Si les dones aquí són tan mirades,

si tot és vigilat per la virtut,

si hi ha ulleres en totes les entrades

i el pecat de seguida és conegut!

I ells, és clar, són amics de moure fressa,

i després de voltar i de fer l'ull viu,

s'encanten amb les dents de la sastressa

perquè no és com les altres, perquè riu,

perquè no els enraona del diable

i sap guaitar sense plegar les mans,

perquè procura ser una mica amable

i es fa càrrec dels pobres estudiants.

I ells, eixerits, ja diuen: «És aquesta!».

Aquesta és l'aventura! Ai, valga'm Déu!

I com uns galls van remenant la cresta

i es van pensant que tot el món és seu!

 

MIQUEL. — Jo no sóc com els altres, tu t'enganyes;

el que jo et dic, ho sento de debò...

 

MARIA DEL ROSER. — Però, fill meu, que t'has cregut que hi guanyes

amb un posat d'encongiment i plor?

Que a mi em convenceràs fent el noi tendre?...

 

MIQUEL. — Veus com tu no tens cor?

 

MARIA DEL ROSER. — Què m'has de dir!...

¿Tu t'imagines que no sé comprendre

tot el que esperes i el que vols de mi?...

 

MIQUEL. — És mentida!

 

MARIA DEL ROSER. — I aquesta sí que és bona,

mentida!... El meu galant ja se m'ha ofès...

 

MIQUEL. — És que un dia et puc fer la meva dona.

 

MARIA DEL ROSER. — El que et juro és que tu no em faràs res.

Qui ets? Un estudiant de mala mena,

però de bona casa i molt lluir,

que s'ha tirat els llibres a l'esquena

i parla de casar-se i ves amb qui!

Amb una dona que li pot ser mare,

que és vídua i té una filla, i maldecaps

i té de treballar i fer bona cara

i moltes altres coses que no saps.

I el galant diu que hi du l'ànima pura,

i gasta la paraula «casament»!

Vaja, Miquel, no siguis criatura;

com te puc escoltar seriosament?

 

MIQUEL. — M'és igual el que dic, sols puc jurar-te

que em cremes com un sofre al fons del pit;

ni em queda l'alegria de somniar-te,

perquè no puc dormir en tota la nit.

 

MARIA DEL ROSER. — Prou, Miquel!...

 

MIQUEL. — Ara et fas la dona honrada,

després que m'has obert el tall del plor;

m'és igual si tu ets vídua o ets casada,

i si tens fills i si ets més gran que jo.

No penso si quan parlo dic mentida

ni si m'assemblo als altres o a ningú...

per mi només hi ha això, que em mou i em crida,

una mena d'alè que ve de tu...

una angúnia que salta i es desboca,

un desig sense calma ni repòs...

d'apretar-te les dents contra la boca

i sentir dintre els braços el teu cos.