Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
Situat a la plaça d'Agelet i Garriga, el monument d'Indíbil i Mandoni és una rèplica de bronze de la feta en guix per Medard Sanmartí amb el nom d'Independència el 1884, i que inicialment no estava dedicada a aquests personatges, sinó a Indaleci i Indortes, guerrers cèltics que lluitaren contra els cartaginesos en la Segona Guerra Púnica. Dos poemes, d'Àngel Guimerà i Joan Baptista Xuriguera, permeten de veure l'evolució de la poesia historicista catalana, a mig camí entre l'èpica i la lírica, que començà a escriure's durant la Renaixença, dins dels paràmetres estètics del Romanticisme i, un altre d'Enric Guiter, els elogia des de la distància rossellonesa. .
Indíbil i Mandoni
III
— Ilerda, vale: el sol de ta grandesa,
s'ha post per sempre enmig la nuvolada;
la Mort amb toga dels inics procònsols
els peus sagnosos en ta cendra escalfa!
Ilerda, vale. Ja no tinc de veure
tos murs altíssims coronats de guaites,
l'altar de Belo, tos palaus que miren
del clar Sicoris les correntes aigües!
Mai més l'esposa de mon cor volguda
el dolç fillet abraçarà en ma falda,
ni haig de sentir mai més la veu d'Indíbil,
ni haig d'estrènyer mai més la mà dels Barcas!
Davall les runes que els romans trepitgen,
ben sol, Ilerda, sens capmall ni espasa,
ben sol, de nit, escoltaré ta angoixa,
el dring dels ferros de tes gents esclaves!
I entorn mon llit rodolaran els segles,
i els fills, migrats, oblidaran sos pares.
Oh poble trist de mon afany la joia;
oh fat cruel!; oh llibertat!; oh pàtria!—
Així planyent-se el cavaller Mandoni,
en terra els ulls i el caperó en la cara,
els llargs graons del cadafal se'n puja
voltat per colles de saions que esglaien.
Ai déus, la mort en el combat que dolça!
que amarga avui enmig de sa nissaga,
plaer de Roma, mercenària impura
que ven son cap per a nodrir ses aigles!
Ja cau en terra; ja els clarins retrunyen;
ja el front que abrusa en el piló descansa,
traient la vista de l'indret del poble
que trist se'l mira amb la rojor en les galtes.
Tot d'una un crit ha ressonat; sens esma
les turbes s'obren, els botxins s'aparten:
feresta dona, el ropatge a trossos,
amb un nin sobre el cor munta les grades.
La veu Mandoni i les cadenes trenca,
i estén els braços de genolls alçant-se...
Mes ai que xiula la destral, llampega,
i un tronc desploma's i una testa salta.
La mare al poble gemegant la mostra:
—Què has fet, oh raça de tants hèroes? Guaita,
I a eix preu te vens a tos botxins? Desperta!
Venjança i llibertat!... I el poble calla!
Indíbil i Mandoni
Jo canto dos herois a l'ombra de la història,
Com dos estels que brillen en el llunyà passat,
I dins de les Hispànies lluitaren plens de glòria
Pels déus i per la terra i per la llibertat.
I cel dels ilergetes il·luminà llur vida.
Indíbil i Mandoni, germans i capitans.
Amb el triomf, la palma, cercà per ells la mida
D'Aníbal i d'Asdrúbal i els Escipions romans.
La vida de la terra estava en llurs espases,
Ben gran l'enemic era, puixant, nombrós i fort.
Les viles trepitjades, les hortes i les cases.
Només un crit de guerra podia fer llur sort.
I el crit s'oí pels àmbits, fent tremolar la terra,
Els rius la bressolaven, la plana l'acollí,
I l'aire empenyia volant de serra en serra
Com un ocell que canta en un frondós jardí.
El corn de la revolta amb força ressonava
Del Sícoris a l'Iber com un càntic sagrat,
I els pobles acollien el crit que agermanava
Els homes i la terra, la fe i la voluntat.
Ilerda governava la plana i la muntanya
Al cim de dues crestes com dos braços gegants
Fou ella qui s'alçava davant la gent estranya
Que la volia prendre amb aires dominants.
Ilerda no cauria com una tendra rosa,
La mare mai no deixa abandonats els fills,
Els cerca i en té cura amb una mà amorosa
I lluita per llur vida quan vénen els perills.
Ilerda
Indíbil i Mandoni, alceu-vos del passat!
Desperteu-vos, gegants, a la llum de la vida!
Com hauria gosat la Fortuna atrevida
condemnar vostra glòria al sepulcre glaçat?
Indíbil, alt i bru, d'Ilerda s'ha llançat,
escoltant el seu cor que a la lluita el convìda;
i Mandoni, obstinat com una mula ardida,
desconeix el sentit del vocable «cansat».
Defensors eternals de la llar catalana,
quan l'àliga i la lloba assalten nostra plana,
vosaltres no temeu el valor dels romans.
Que es tibi l'arc potent o xiuli la sageta,
i l'implacable dard que aixequen vostres mans,
que ensenyi a l'enemic la virtut ilergeta.
Altres indrets de Lleida: