Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
L'ermita o santuari de Sant Eloi és un edifici romànic del segle XIII, d'una sola nau amb arcs apuntats, situat al cim d'un tossal, a quatre-cents deu metres d'altitud. Fou fundada el 1248. El 1872, durant la tercera guerra Carlina, va ser convertida en fortí i al seu voltant s'hi bastiren muralles i torricons. Fou restaurada el 1876 i el 1970 s'hi trobà, aparedada, la talla romànica del sant. És un bon lloc per tenir una bona panoràmica de Tàrrega i llegir-hi el text del Baró de Maldà en què explica les seves activitats socials i rutinàries en l'estada que féu a la ciutat. Pels entorns del parc de Sant Eloi, que, entre altres, acull la pedra de l'Estatut, el molí de l'oli i la premsa de vi, llegirem un text de Valeri Serra Boldú que descriu una berenada tot evocant l'estada a Maldà amb els amics targarins. També, hi escau la lectura d'un fragment d'Avui es parla de mi, de Manuel de Pedrolo, en què anomena el lloc com la Muntanya. Finalment, la lectura de dos textos que tracten de dues panoràmiques ben diferents que es divisen de Sant Eloi estant: un, de Francesc Pascual Greoles, reivindica l'esplèndida vista que es té de la comarca de l'Urgell; l'altre, de Xavier García, és una mirada més pròxima i introspectiva del paisatge i la seva gent.
Lo dia 14 que contam de setembre, octava de la Nativitat de la Gran Reina, i Sant Nicomedes, màrtir, ha amanescut amb broma prima i serenitat, que les anades escombrant insensiblement. I, vista l'hermosura del sol per poder pujar la professó librement a Sant Eloi, que ha vingut a eixir de la parròquia a 6 hores tocades i en est any, segons he oït, ha estat molt pobre en un tot per causa de la guerra, no havent-hi hagut cap diversió popular dalt, a la vora de l'ermita, de concurrència de molta gent de tota la comarca a la corrida del cós i ballades, en la tarda, trobant-se tot lo reine amb fervoroses rogatives a Déu Nostre Senyor. La professó ha estat poc concorreguda, no passant de dos banderes amb pocs banderados, un tabernacle amb un Sant Eloi, que l'aguantaven quatre confrares al coll; i quatre capellans, així mateix, portaven en un tabernacle de vellut carmesí amb galó, a modo de peana, una petita urna de cristall amb les relíquies d'uns sants màrtirs, que cada any per semblant diada se pugen a dita ermita de Sant Eloi. Seguia después la Reverend Comunitat dels pocs capellans de la parroquial, amb lo gremial i algunes poques dones detràs, anant al començament de la professó dos hòmens amb los gamfarons.
Nosaltres, vista que haguérem passar per lo carrer de Cervera o del Carme la dita professó i pres xocolata amb coques de Tàrrega, dolcetes, símils a les de Cervera, i, antes, algunes figues molt saonades i dolces, amb bons gots, después de les figues i del xocolate, d'aigua fresca de basa, que s'acostuma en estos terrenos, fent una matinada serena amb resplendent sol, que tot ho dorava i feia ressaltar a tot aquell hermosíssim blau del cel, pujàrem a la dita ermita de Sant Eloi. I llavores estava l'Ofici, o missa cantada, en el Credo, plena que quedava la iglésia. Per consegüent, no havent tíngut ànimo d'entrar-hi, la voltàrem per part de fora i vegérem a algunes amb tal qual càrrega de melons i altres que venien coques de Sant Eloi ensucrades. I los meus nois, llaminers de les coques, ne compraren i lo Po Maria se la menjava tot caminant.
Agoitàrem des d'allí a tot aquell terreno dilatat de l'Urgell que es descobra. I baixàrem de Sant Eloi, anant-nos-en per eandem viam a la parròquia, no esperant a la professó.
En quant a la tarda, después d'haver resat un poc, nos entretinguérem amb les diversions que més se'ns acomodaren, no havent-nos olvidats de prendre xocolata, more solito. Después nos en anàrem a passeig cap amunt, a l'ermita de Sant Eloi, havent vingut a casa i acompanyant-nos los senyorets de casa Sanou, Don Lluïset, Don Anton, Don Carlos, Don Francisquet, amb lo capellà de la casa. Jo he portat allí dalt a l'ermita de Sant Eloi la ullera grossa, però com lo sol s'acabava de pondre i feia un xiquet massa fresca, después d'haver entrat a la iglésia, resat a Sant Eloi i vist los retaules, fins a cinc o sis, un d'estos de Sant Peregrí, molt ple de presentalles, i aturant-nos un poc davant del pòrtic de la capella, hem baixat lo collat i dret a Tàrrega.
Amb tota la recança que es de suposar vaig deixar Lleida per tornar a Linyola a arreglar los trastets. A Mollerussa vaig saludar i acompanyar-me d'altres dos amics en Pauet Andreu i en Josep Anton Fontanet. Vaig passar per Tàrrega i allí va ser l'apoteosi. Aquells valents germans d'idees que ja havien fet de manera que tingués ganes de tornar a Tàrrega se proposaren aquell dia de fer-me passar unes quantes hores agradables. Coneixe'ns i simpatitzar tot va ser u, tractar-nos i establir-se entre nosaltres un corrent d'afecte va ser natural i aixís és que des de Maldà a la diada aquella no hi mediaven gaires dies però semblava que ja ens coneixíem de tota la vida.
Anàrem a berenar a dalt a Sant Eloi des d'on se disfruta d'una perspectiva immensa lo mateix mirant cap al Urgell que cap a la Segarra.
Férem honor al berenar que havia dirigit en Maginet de debò de debò, i després de brindar per Catalunya i prosperitat del nostre país baixàrem xano xano fins a l'estació en quins andens s'hi passeja lo bo i millor de Tàrrega, un bé de Déu de mosses i fadrins que les rondejaven que recordaven lo Passeig de Gràcia en un diumenge a la tarda.
—Què hem de fer, doncs? —preguntà un d'ells.
—Torneu a casa vostra —va aconsellar-los en Soler. Però immediatament vaig copsar el perill d'aquell consell. Si retornaven a casa, llurs pares s'estranyarien, voldrien saber què passava, els acompanyarien personalment. Tot seria dificultar-nos la cosa.
—No —vaig dir—. Avui és festa. Aneu-vos-en a la Muntanya.
Properes a la ciutat, hi havia altres carenes, però només una mereixia el nom de Muntanya. Allí anava, allí va encara la gent a passejar, les parelles a festejar, els nois a córrer per les amples avingudes vorejades de pins, de moreres, de xiprers... Perquè aquell és el jardí de la ciutat. Allí havia fumat, no feia gaire, en la calma d'un matí, el meu primer cigar.
Els nois es van deixar convèncer i ens obeïren. Després vam saber que els altres escamots de vigilància havien tingut la mateixa pensada i tots havien adreçat els nois a la Muntanya. Molts hi van anar.
Una mica més tard, començaren les complicacions. D'antuvi, la colla de noies que venien de les monges. No arribaven ben bé a la dotzena, però no eren fàcils de manejar. Elles no volien saber res de la vaga, elles volien estudiar. Elles pensaven en el demà. No els serviria de res, pensar-hi, però de totes maneres ens asseguraren que hi pensaven, que només pensaven en allò. Volien passar fos com fos.
En veure-les tan decidides, vam cobrir la porta, formant una barrera. Però al magatzem del costat, un gran local que travessava fins al carrer de l'escola, havien obert una altra porta, i les xicotes no dubtaren a utilitzar-la. En vam aturar algunes i les obligàrem a retrocedir. D'altres, però, aconseguiren escapar-se'ns. I aquelles que vam retenir, encara no es decidiren a allunyar-se massa. Elles no volien anar a la Muntanya. Eren bones minyones. Gairebé totes acabarien maridant-se. Voltaven, doncs, pel nostre veïnatge, esperant els esdeveniments.
Amb tot, vaig tenir l'encert de pujar a Sant Eloi, l'antiga serra del Mor.
Allí, sí que només hi havia els moixons. Per la carretera d'Agramunt hi ha un carrer penjat que hi condueix directament, encara que jo estava acostumat d'accedir-hi pel vessant de solei; pel costat de cal Balcells.
El ventet fregava els pins escardalencs del tossal i l'esplanada deserta tonificava, després del soroll del centre.
L'aroma perfumada de l'entranyable Segarra t'arriba tangible, nítida, sense regateig. I si el dia es clar, pots endevinar la Seu de Lleida.
La verdor desorienta, a la primavera. Després els ocres li donen la tonalitat que és el distintiu d'aquesta comarca. L'ordi que s'anava fent gran, arrodonia els bancals i penjats en onades amorosides, de mar d'herba. I qui no em vulgui creure que hi pugi a veure-ho!
Sant Eloi deuria ser un punt de mira estratègic per espiar els moviments de l'invasor, tot i que el Castell i les defenses fossin a baix, ben fornides segons les restes que encara hi queden.
L'esglesiola és nova i el sant té ressonància ciutadana. Molt volgut.
Hi vaig passejar una estoneta, gairebé fins als dipòsits de l'aigua. El parc de Sant Eloi, orgull de Tàrrega, és un jardí urbá que, pinet darrera pinet, baladre darrera baladre; ha esdevingut la realitat que actualment mostra, envejable.
Panoràmica de Tàrrega
Diumenge al matí. Hem pujat a Sant Eloi a esmorzar coca i préssec, un vestigi de l'antiga festa major després que va arribar la Fira del teatre. Des del mirador del parc, on l'estiu és més agradable, el veig. Es la postal més típica del poble. El tinc molt a prop, però el sé llunyà. Adesiara, el poble és molt més petit del que sembla, i per això mateix li costa tant de deixar-se anar. Com si una por a vessar-se li recordés l'enuig de la ressaca.
El poble és com una puteta: es fa voler, però alhora t'exigeix aquella mena d'odi per les coses que s'estimen. Els versos de l'alexandrí mitiguen el meu acostumat malson: "Tal com has devastat aquí la teva vida, / aquí en aquest racó petit, / és en tota la terra que has fet la destrossa".
A cop d'ull, una molt ben encoberta hipocresia t'enllamina el tracte mentre deixa agonitzar el mercat setmanal. El poble sembla capaç d'acollir qualsevol projecte, però cap és finit. Evidentment, és un frau a les expectatives.
Malgrat ells, la Fira ja té quinze anys, potser perquè per a la vella generació el teatre és un bon negoci i per a la més jove ha estat un espai d'emancipadora llibertat: la primera nit sota els estels, el primer cigarret i el primer bes...
Al capdavall, pensa el sòrdid usurer, cada vespre bufa la marinada.
Altres indrets de Tàrrega: