Almodí

Autor: Joan Pere Porcar
Obra: Dietaris 1589-1628. Antologia , 1983
Pàgines: 288-289

Mudança de la taula de l'almodí / Dimarts, lo primer de juny 1627, en lo almodí la taula dels albarans, a on se donen los albarans per a moldre lo forment, que estava entrant per lo almodí a mà esquerra, la mudaren a la mà dreta de dit almodí, a on se acostumaven fer les soltes en les reixes, de la qual part acostumen a lligar les cavalcadures del traginar i embrutar-se i a dita part a on se orina: cosa de València, que sols faça coses noves encara que no estiguen en son lloc los pareix ben fetes.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 58-59

Però en el barri més antic d'una ciutat molt antiga, és difícil escapar-se de la càrrega d'història que ens envolta a cada pas. Puc proposar que anem a fer-nos una cervesa a la cerveseria de l'Almodí, que està al carrer del mateix nom, al costat de les excavacions que hem vist, i enfront de la construcció que dóna també nom al carrer. És impossible, doncs, passar per davant sense fer-ne algun esment, perquè era un lloc d'importància cabdal: ací, almenys des del segle XV al XVIII, és on hi havia el dipòsit municipal de blat, que la ciutat importava de Castella o de Sicília, i que un magistrat s'encarregava de distribuir als comerciants i als forners. Quan n'hi havia poc, l'avalot estava assegurat, i alguna vegada el poble indignat per l'especulació va assaltar la sòlida porta de l'Almodí. Es una edificació d'aire perfectament medieval i utilitari, primitiva i robusta, amb un ampli espai interior d'arcs i de bigues, com una basílica del cereal. Als murs, pintures populars d'imatges religioses, amb un altar al peu del qual hi ha escrit: «a 19 de iuni entra forment». L'Almodí és conegut ara a València, sobretot, com a Museu Paleontològic: amb total incongruència amb la funció històrica de l'edifici, hi havia instal·lada fins fa molt poc la col·lecció de fòssils que va dur d'Amèrica del Sud a principis de segle el senyor Josep Rodrigo Botet. Després hi van afegir, més en consonància amb l'edifici, però en dissonància total amb els megateris i les tortugues gegants, una col·lecció històrica de pesos i mesures. Era un espectacle perfectament i valencianament desficaciat (el desficaci és la variant local del disbarat): enormes ossamentes fòssils entre arcs medievals i pintures barroques, i al voltant centenars de balances, romanes, mesures agrícoles i pesos d'argenter. Quant a la cerveseria, a més del detall que les taules són velles màquines de cosir tipus Singer, i d'una extensa varietat de marques de cervesa d'importació, val la pena demanar un entrepà només pel gust d'assaborir una pataqueta, que és un panet corbat i pla, clàssic de la capital i de l'Horta.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgina: 100

Cal contar l'anècdota de la plaça Sant Lluís Bertran, en el barri de la Seu. No hi havia ningú a València. Aparcàrem les bicis i ens gitàrem al sol en la plaça, al costat de la font del sant, davant de l'Almodí, llavors Museu Paleontològic. De sobte aparegueren dos dones majors, estrangeres. No semblaven turistes. En aquella època no hi havia turistes a València. Desconec què feien aquelles dones en eixos carrers i en eixe moment. Una d'elles va traure dos bitllets de 100 pessetes i me'ls va deixar sobre el pit davant la meua incredulitat i la dels altres. No vaig reaccionar. "Per què a mi?", vaig preguntar. Llavors, Charly, que tot ho sabia, que per a tot tenia respostes, va dir: "Porque pareces el más gitano de todos, por eso".

Què vam fer amb els diners? Jo vaig intentar tornar-los per alguna cosa semblant a l'orgull ferit. Charly no em deixà. Compràrem un exemplar de la revista Lib i baixàrem al llit del riu amb posats clandestins. Susana Estrada, Jenny Llada, Agatha Lys, Norma Duval. Aquells mites eròtics.

El riu encara es percebia com a frontera i barrera, més que com a eix de simetria i espai verd i lúdic. Era una altra ciutat. Baixar al riu era esport de risc. Llevat dels camps de futbol, tot era brossa i desolació. A mi no em deixaven baixar excepte per a entrenar, però baixava. Els rumors evidenciaven a tothora que en el riu passaven coses que era millor no saber. Faltava molt poc per a que començaren les obres del jardí i el projecte del Vetges-tu.