Basílica de la Mare de Déu dels Desemparats

Autor: Constantí Llombart
Obra: Poesies valencianes , 2006
Pàgina: 370

A la Santíssima Verge

 

I

 

Sa patrona València hui t'aclama,

i encesa de la fe en l'ardenta flama

t'entona, ¡oh Verge!, un càntic celestial;

i puix mon tendre cor t'ama i venera,

unir, reina dels àngels, jo volguera,

ma pobra veu a l'himne universal.

 

«Tota llengua és de Déu, si a Déu alaba»,

emperò aquella en què de nin resava,

és, per a mi, la que t'agrada més;

i ho crec aixina, virginal princesa,

perquè en los jorns de glòria o de tristesa

m'he expressat en ma llengua, i m'has entès.

 

Hui no és dia de dol: hui, Verge pia,

a ta capella vinc ple d'alegria

tres virtuts i grandeses a cantar;

mes al vórem, Senyora, en ta presència,

reconec i confese ma impotència:

no puc, no m'atrevisc; ¡sols sé resar!

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 221-222

El dia de la Mare de Déu va anar amb Tonica i la seua amiga a la primera missa a la capella dels Desemparats. Dins del temple sonava la música; la multitud, oprimida en la mesquina rotonda, s'escampava per la plaça fins a la font, adornada amb un ridícul templet que pareixia de confiteria. Tots estaven en actitud reverent, sense veure altra cosa de la missa que les obscures portes, en el fons de les quals brillaven com espumes d'or les llums dels altars, sentint en els seus caps descoberts el ventijol de la primavera, paregut a l'afalac d'una mà invisible, tèbia i olorosa. En aquesta confusió, quan Juanito, traient els colzes, protegia de les espentes les dues dones, va veure a curta distancia la seua família i la del senyor Cuadros.

Des de Pasqua, la intimitat entre les dues famílies era gran; Juanito havia sentit parlar la nit anterior d'un cert pla d'esbargiment matutí com a començament de la festa, perquè era el sant d'Amparito. Oirien la primera missa a la capella dels Desemparats perquè a donya Manuela, com a bona valenciana, li pareixia que cap missa de la resta de l'any valia tant com aquella, i després prendrien xocolate en un hort de maduixes, sota un tendal de plantes enfiladisses, recreant-se l'olfacte amb el perfum dels camps de flors i la flaire espessa del torró.

Autor: Bernat Artola i Tomàs
Obra: Obres completes. Volum tercer , 1983
Pàgines: 410-411

A la santíssima Verge Maria Mare dels Desemparats (fragment)

 

Hi ha un clamoreig de campanes

que porta, joiós, el vent

amb el tremolí fervent

de les glòries casolanes.

Les ressonàncies humanes

diuen, plenes de fervor,

la veu constant de l'amor

que, per a lliçó i exemple,

floreix les portes del temple

pregonant la flor millor.

Oh Santa Verge Maria,

Mare dels Desamparats,

dels humils i dels nafrats

esperança i alegria!

La inefable poesia

que Primavera floreix

amb les campanes pareix

que s'ha entenedora

i diu Vostre amor, Senyora,

que tantes penes guareix.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 41-42

Allà dalt, coberta de joies, enlluernadora, i alhora amb el cap baix i humil, la imatge és objecte continu del fervor més arravatat. Tot contribueix ací a les emocions intenses, però dolces, d'aquelles que provoquen un benestar relaxat i que en un moment entelen els ulls: almenys, els devots que entren i es queden mirant absorts, fan cara de sentir això, acompanyats de l'olor d'encens i del perfum de les flors de l'altar, sempre abundants i sempre blanques. La imatge és una talla gòtica, cosa que els devots no imaginen, fabricada en una nit per dos àngels que visitaven d'incògnit la ciutat, cosa que els devots sí que saben. Abans del segle XVII, no duia ni corona, ni mantell ni perruca, però ara ja ningú no se la imagina sense els oripells, les sedes i les joies de la sobirania celestial, la vara d'alcaldessa i la faixa de capità general. Tanmateix, en perfecta inconsistència amb tanta exhibició de sedes, perles, corona i pedreria, els valencians devots, que són moltíssims, li diuen simplement la Geperudeta, perquè la pobra Mare de Déu té el defecte d'anar una mica corbada d'esquena. Ací també, amb una mica de sort i sobretot si és de matí, el visitant podrà contemplar una escena que els actors consideren inoblidable: una fila de mares joves al peu de l'altar, endiumenjades i amb el marit feliç al costat, que van pujant una a una amb la criatura al braç i la passen a un capellà amb capa, el qual alça l'infant i l'ofereix a la Mare de Déu. Després es gira el xiquet de cara al públic, el fotògraf el retrata al costat dels pares i de l'àvia, i els actors es retiren amb la garantia d'una protecció celestial vitalícia. Després, ixen fora i passegen radiants entre els coloms. I, si tenen set, poden beure aigua de la font del canonge Liñán, en un petit jardí amb una olivera que hi ha al costat del santuari. Aquest canonge era un diputat liberal, amb els diners del qual van arribar les primeres aigües potables a València.