Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El carrer de la Pau, de traçat rectilini, trenca amb els carrers medievals que l'envolten. Dissenyat el 1869 pels arquitectes Sorní i Mercadé, té una amplària de setze metres. Fou una de les reformes urbanes més significatives de la València del segle XIX, i representà l'enderroc de moltes cases i convents, com els de Santa Tecla i Sant Cristòfol, i trigà uns trenta anys a acabar-se. Les noves cases, d'estil eclèctic i modernista, foren habitades per la burgesia fins a la darreria del segle XX, quan la majoria han passat a convertir-se en oficines. Característica del carrer és la vista que proporciona del campanar de l'església de Santa Caterina, situat al fons del carrer. Un breu text de Joan Francesc Mira, que hi podem llegir, en canta les excel·lències i un altre de Toni Sabater en recrea l'ambient cosmopolita dels anys de la Segona República amb la presència de primera línia.
Autor:
Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 125-126
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgines: 125-126
En qualsevol cas, el carrer de la Pau és una meravella: no és únicament el carrer més bonic de València, sinó un dels carrers urbans més harmònics i atractius que conec. Vull dir carrer, no passeig ni avinguda, ni massa llarg ni massa ample, sense arbres ni altra bellesa que no siguen les cases. Són cases de quatre o cinc pisos, construïdes gairebé totes entre el 1890 i el 1910, que a València van ser anys d'optimisme i d'una belle époque de l'arquitectura. I són diferents però coherents, formen una perspectiva unitària però no avorrida, i hi ha façanes historicistes, acadèmiques, modernistes, i barrejades, més serioses, més ornamentades en ferro i en pedra, però no n'hi ha cap que destorbe el conjunt.
Autor:
Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 52-53
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 52-53
I des d'eixe jardí naix l'emblemàtic carrer de la Pau, pensat com a modern substitut del de la Mar i sobrevolat per l'ombra de Haussmann i els seus bulevards. Per a urbanitzar-lo s'hi feren centenars d'enderrocs connectats amb els dels convents de Sant Cristòfol i Santa Tecla i els solars resultants. Construït per trams al llarg del segle XIX, el resultat és magnífic i en consonància amb l'arquitectura que l'acompanya i la visió perfecta i final, quasi epifànica, del campanar de Santa Caterina.
Però en els meus ensomnis de passejant, el carrer de la Pau és sobretot el record de la València republicana, d'una modernitat temptada i després abolida. Els hotels de l'entorn, com el Metropol, el Londres o el Reina Victoria, l'infern o l'esperança de la guerra, els cafés El Siglo o l'Ideal Room replets de brigadistes, els espies portant tots els accents del món, els escriptors vinguts a aquell Congrés: Dos Passos, Machado, Hemingway, Auden, Carpentier, Max Aub i tants altres, impregnant-se de la vida corrent de la meua ciutat, passejant amunt i avall en les nits, entre tabac i paraules, aquell carrer de la Pau que tant agradava a Luis Cernuda, creuant-se en les places amb la meua gent, ignorants els uns dels altres, ignorants del destí amarg que els aguardava, perduts en el moviment constant, vibrant i inquiet d'aquell vesper, d'aquella València capital de la República tan generosa i valenta, i també tan atemorida.
Altres indrets de València:
Indrets