Casa de Berenguer Mercader

Autor: Joan Roís de Corella
Obra: Parlament en casa de Berenguer Mecader (Obres completes. Obra profana I) , 1973

PARLAMENT O COL·LACIÓ QUE S'ESDEVENC EN CASA DE BERENGUER MERCADER ENTRE ALGUNS HÒMENS D'ESTAT DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA, LOS QUALS ORDENAREN LES HISTORIALS POESIES SEGÜENTS, ÇO ÉS, CASCÚ LA SUA EN SON ELEGANT ESTIL

 

per la celsitud transcendent de la senyora de les ciències, sacra Teologia, davallant, ab delitós estudi, en los florits e verds camps d'afable poesia, llevant les àncores de pereós oci, lleíxats los prats de reposat silenci, estendré les càndides veles, ab plaent exercici, en les baixes antenes de vulgar poesia. A la tempestuosa mar de Venus la proa de ma escriptura endreçant, descriuré naufraigs d'aquells qui, en ella follament navegant, dolorosa e miserable fi prenen. Mas, perquè el meu despoblat entendre, a descriure ensems e trobar, per nova ínvenció, no basta, sols recitaré un parlament que, pocs dies passats, entre alguns hòmens d'estat esdevenc; los noms dels quals recitant l'alt e gentil estil de tan ben raonades proses, seria a la sua ínclita fama haver enveja e a verdadera amistat girar les espatles.

Autor: Joan Lluís Vives i March
Obra: Diàlegs , 2017

CENTELLES.- Anem a passeig: tinc un increïble desig de reveure la meva ciutat nativa, que fa tant de temps que no he vist.

BORJA.- Prenguem les mules per passejar amb major comoditat i amb més senyoriu.

CENTELLES.- Un senyoriu que no val un petar de dits.

BORJA.- Jo tampoc, si vols que et sigui franc, mouria la mà pel senyoriu de què parles, i no sé per quin motiu l'hem de voler donar a les nostres persones.

CABANILLES.-Tens raó: som tres, i en els carrers estrets, amb la gentada ens separaríem els uns dels altres, i per aquest motiu hauríem d'interrompre la nostra conversa, o que un de nosaltres no entengués moltes coses.

BORJA.- Està bé, m'hi conformo: anem a peu. Entrem per aquest carreró a la plaça dels Penyaroja.

CENTELLES.- Molt bé, i d'allí, pel carrer dels Manyans al dels Pastissers i al mercat, o plaça de les Fruites.

BORJA.- Per que no «de les Cols»

CENTELLES.- Tot és u, qui és amador de cols, en diu «de les Cols»; qui de la fruita, «de les Fruites». Quina plaça més gran! Quina distribució de marxants i exposició de coses per a vendre! Quina fragància dels fruits! Quina varietat, bellesa i pulcritud! Impossible imaginar uns horts semblants a aqueixa plaça, i quanta cura dels nostres edils i de llurs dependents perquè el comprador no sigui burlat! Aquell que veieu en la seva mula, no és Honorat Joan?

CABANILLES.- No ho crec pas. Un dels meus minyons, que fa poc li ha parlat, l'ha deixat retirant-se a la seva biblioteca. Si ell sabés que som ací nosaltres dos, no dubto que hauria vingut preferint les nostres facècies als seus estudis seriosos.

BORJA.- Bé, acaba d'explicar aquelles regles.

CENTELLES.- Fugim d'aqueixa gernació i per la plaça de la Mare de Déu de la Mercè anem al carrer del Fumeral i al de Sant Agustí, on hi ha menor freqüentació.

CABANILLES.- No convé allunyar-nos tant del cos de la ciutat. Pugem més aviat pel carrer de la Bosseria cap al Tossal i d'allí al carrer dels Cavallers, on veurem el vostre palau dels Centelles, les parets del qual deuen plorar encara l'heroic comte d'Oliva.

BORJA.- O bé, havent ja plorat el seu dol, es congratulen que un jove distingit com tu hagi heretat un tan il·lustre ancià.

CENTELLES. - Quim goig el meu de veure la cort, i els quatre tribunals, el del governador de la ciutat, que sembla ser patrimoni dels Cabanilles: el civil, el criminal i el de tres-cents sous! Quins edificis! Quina faç de ciutat!

Autor: Enric Vicent Sòria i Parra
Obra: Mentre parlem (Fragments d'un dietari iniciàtic) , 1991

Justament al davant hi havia un altre pati, més ample i atrotinat, molt bell també, en una casa on es trobava la Unión Taquigràfica Valenciana, i on ara té seu l'ominosa Academia de Cultura. Jo no sabia tampoc que aquella era la casa on tingué lloc el famós Parlament en la casa de Berenguer Mercader, que transcrigué, probablement posant molta collita pròpia, Roís de Corella, flor primerenca d'un Renaixement ovidià i elitista que no fructificà. Hi va participar, entre altres, Joan Escrivà, cap de brot veritablement renaixentista, poeta d'obra curta que m'agradaria conèixer molt millor. Si aquesta ciutat sabera res d'ella mateixa potser trobaria gràcia en els seus versos.

Autor: Maria del Mar Bonet Verdaguer
Obra: Alenar , 1977

Alenar (fragment)

 

A València hi ha un carrer

que té geranis i ombres,

humitats i tenebrors

saliva i enteniment.

si voleu saber quin és:

el carrer dels Cavallers.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: Els secrets de Meissen , 1994

Accedí, doncs, a través del carrer dels Carboners i la plaça de l'Arbre al carrer de Cavallers, el més majestuós i principal de València, per la voravia dreta del qual començà a baixar cap a la plaça de la Seu. Havia enfosquit completament. Els fanals d'oli que havien estat instal·lats recentment il·luminaven façanes pletòriques de filigranes vegetals i reixes treballades per mans artesanes. Des dels portals oberts, Knipffer observava discretament l'interior de les cases nobles. Reformats sobre l'estructura intacta dels casalicis gòtics anteriors, presentaven escuts barrocs centrats sobre la llinda, pati descobert i escala central generosament ampla, amb passamà contundent i graons de pedra picada.

Moltes d'aquestes edificacions eren autèntics palauets urbans. Davall els arcs portuguesos i les decidides voltes de l'entrada allotjaven un pou d'aigua fresca i un petit jardí amable de falgueres esplendoroses, amb espai sobrat per a les cavalleries i els carruatges dels nobles inquilins.

Autor: Antònia Carré i Pons
Obra: És l'amor que mou el cel i les estrelles , 2015

Berenguer Mercader, que havia estat cambrer del rei Alfons, governador general de València i ambaixador d'Aragó a Itàlia, acostumava a reunir a casa seva, al carrer de Cavallers, una tertúlia de familiars i amics que, després d'un bon àpat, es complaïen a explicar-se històries els uns als altres. Aquella tarda, el vell amfitrió i uns quants poetes, entre els quals es trobava Joan Roís de Corella, van distreure els contertulians amb la narració d'escenes mitològiques que havien llegit a les Metamorfosis d'Ovidi i que tothom se sabia gairebé de cor. Martí Peremola assistia per primera vegada convidat a la tertúlia literària. Asseguts a la cambra principal i enmig d'un respectuós silenci, Joan Escrivà, Guillem Ramon de Vila-rasa, Lluís de Castellví i Joan de Pròixita havien anat descrivint amb ordre els naufragis d'aquells que naveguen follament per la tempestuosa mar de Venus quan el soroll de moltes passes metàl·liques que s'acostaven corrents va interrompre el discurs del que havia de cloure tan solemnial acte.

Van aparèixer tres homes vestits amb arnès blanc i brandant les espases. Amb un salt encarcarat, tots tres es van situar al mig de la cambra amb aire amenaçant. Una veu opaca, que no se sabia a quina de les tres armadures pertanyia, va retrunyir:

—Una aventura ens ha dut fins aquí. Venim a segrestar les dames. Serà millor que no ens desobeïu.

Les dones que hi havia a la sala van manifestar el seu pànic a l'uníson. Van obrir els ulls, astorades, i es van dur les mans a la boca. Cap d'elles, però, no va gosar cridar. Els homes, de tan perplexos com s'havien quedat, no es podien moure de les cadires. Només Berenguer Mercader es va atrevir a aixecar-se i, amb posat flegmàtic però resolut, es va acostar als tres cavallers que romanien immòbils.

—No podeu assaltar una llar honrada d'aquesta manera —va parlar, empassant-se la por. I aleshores la primera armadura va fer un pas endavant i el va empènyer enrere amb un cop de mà brusc.

—Les nostres espases tenen gana! No! Tenen fam! Fa massa dies que no han menjat carn fresca!

—Dames! Aixequeu-vos i passeu cap aquí —va continuar la segona armadura tot assenyalant amb el braç lliure la paret que quedava a la seva esquena—. I vosaltres, els homes, traieu-vos tota la roba i apileu-la aquí. —Amb l'espasa va indicar el centre de la cambra—. Quan haurem fugit amb les vostres dames, no se us acudeixi de seguir-nos! Arribat el moment, ja tornareu a tenir notícies nostres i us direm el que heu de fer.

Mentre les dones es dirigien a la zona indicada, només se sentien les respiracions entretallades i la remor dels vestits que s'arrossegaven per terra. Els homes van començar a despullar-se a poc a poc i van anar apilonant la roba fins a formar un matalàs que hauria amortit el cop de qualsevol que en aquell moment hi hagués caigut al damunt. La tercera armadura es va acostar al monticle i va anar destriant les gonelles, les túniques i els gipons amb l'espasa i una rialla burleta de metall. De sobte, la campana del Micalet va tocar a vespres i les tres armadures es van agenollar i es van senyar.

En un tres i no res es van aixecar les caretes dels elmets i van deixar veure tres rostres picardiosos i somrients, que pertanyien a tres joves escriptors de la ciutat, Bernat Fenollar, Joan Moreno i Jaume Gassull, que no havien estat convidats a la tertúlia literària. Els contertulians van deixar anar una intensa expiració col·lectiva que va començar a esvair els nervis i les pors.

—Berenguer Mercader, espero que sabreu disculpar el nostre atreviment —va dir Fenollar tot alçant-se de terra—, però per res del món no ens volíem perdre el parlament que té lloc avui a casa vostra. Encara que... potser hem arribat una mica tard!

—Sí, les narracions s'estaven a punt d'acabar quan heu irromput amb tanta brusquedat! Ens heu clavat un bon ensurt! —Berenguer Mercader semblava enutjat, però somreia per sota el nas—. Vinga, recuperem la roba! —Els homes van anar vestint-se mentre Fenollar, Moreno i Gassull s'ho miraven divertits.

—Les sorpreses encara no s'han acabat, Mercader —va afegir Gassull amb una aixecada de celles—, ara ve la bona: un ciutadà insigne vol afegir-se a la vostra tertúlia.

Amb pas lent, Joan Moreno es va acostar a l'entrada de la sala. Es va ajupir per recollir un objecte que en arribar havia deixat a terra amb un moviment que havia passat desapercebut. Se'l va acostar als llavis, va bufar i la trompeta va emetre dos sons aguts i llargs. Imitant el to dels pregoners. Joan Moreno va cridar:

—Donem la benvinguda al cavaller, metge, escriptor i antic conseller de la ciutat Jaume Roig, honor i glòria de les lletres valencianes!

Va entrar a la cambra un home ja gran, no gaire alt, amb un lleuger excés de pes, vestit amb una gramalla blava. Va saludar inclinant mig cos cap endavant i quan va tornar a aixecar el cap va desplegar un somriure de mofa acompanyat d'un moviment circular de mans. Al darrere seu venia un jove de pell molt blanca, gairebé translúcida, que va ser presentat com Baltasar Bou i que va mantenir-se tota l'estona en un respectuós mutisme.

—Prohoms i profembres —va començar Jaume Roig, enlairant la veu aguda—, hem vingut fins aquí per introduir un contrapunt a la vostra narrativa tan excelsa. La vostra manera de parlar és tan elaborada, tan artística, tan sàvia, les vostres frases són tan complicades...

—Com goseu fer servir aquest aire tan burleta?! La veu esquerdada de Joan Roís de Corella va exigir un silenci tens. La seva figura esvelta i rígida es va imposar a totes les mirades. Tenia uns quaranta-cinc anys, però semblava més vell. El seu rostre demacrat, presidit per uns ulls petits i un nas prominent, reptava la cara rosada de Jaume Roig, que va acabar la frase en un to de veu notablement més baix:

—... que per força necessiteu una mica més de grapa si no voleu acabar adormint l'audiència.

—L'audiència que es prou exquisida per paladejar determinades menges mai no s'adorm —va replicar Joan Roís de Corella—. Ja saben allò que diu l'Evangeli de sant Mateu... que no s'han de deixar perles al davant dels porcs...