Col·legi del Patriarca

Autor: Joan Timoneda
Obra: L'església militant (Teatre medieval i del Renaixement) , 1983
Pàgines: 160-162

(Ací ix l'ESGLÉSIA, amb una artificial Església en la mà.)

 

ESGLÉSIA:

Só l'Església militant

d'Anglaterra desterrada,

i esposa de Déu amada,

camí per a la triomfant,

eterna i glorificada.

 

Llagrimosa i fugitiva,

vinc de França i Alemanya

a la perfecta cabanya,

on la fe i caritat viva

resedeix en nostra Espanya.

 

Aci só molt favorida;

ací en robes principals

m'adornen, i amb mil regals

festejada, i ben servida

de músiques pastorals.

 

Beneita de l'etern Déu

sies Espanya, i tu, València,

puix en suprema excel·lència

magnifiques l'estat meu

i ma divina presència.

 

València, molt plaentera

t'has de mostrar en tes coses,

puix tens, de les abundoses,

fèrtil i alegre ribera

de flors i virtuts precioses,

 

on les mies ovelletes

sé que podran pasturar,

i saciar-se sens belar,

i aprés, com a mansuetes,

dins ma choza s'albergar.

 

Lo que molt més me fatiga

és veure de mi apartades

ovelles descarriades;

estes de la falsa Lliga,

amb sang de Crist almagrades.

 

Oh ovelles, si pensàsseu

lo que costau al Senyor,

al meu espòs i pastor,

sens dir que no em maltractàsseu

amb tanta ira i rancor!

 

On eres, lo meu espòs?

Torna, torna per ta esposa,

i no vixca recelosa,

puix lo teu cos tan preciós

dins de mi tostemps reposa.

 

Coneixeu-lo, amigues mies?

Dar-vos he les senyes d'Ell:

és dispost, ros, blanc i bell,

sustent, descans dels meus dies,

que ningú s'iguala amb Ell.

 

És d'entranyes molt benines,

no sap sinó perdonar;

és sol·lícit en amar:

rosa posada entre espines

per ses ovelles salvar!

 

Mostra'ns on tens tan jocunda

la sesta, espòs, assignada,

i on pastures la manada,

per no estar-me vagabunda,

sinó en servir-te ocupada!

 

Amb tos engüents i fragància

allarga, allarga eixos passos;

per a mi no sien escassos,

perquè gose en abundància

de tos tan dolços abraços.

 

Oh, el meu espòs i alegria,

no em deixes d'afavorir!

Allí par que veig venir

a qui tant l'ànima mia

desitja tostemps servir.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 123

Aquesta ciutat ha estat, alternativament i simultàniament, iconoclasta i devota, conservadora i liberal, clerical i menjacapellans, reaccionària i revolucionària, fanatica i tolerant, i algunes altres oposicions incompatibles en aparença però combinades en la història i en la realitat social. Així, el fet que el personatge de més pes i que ha deixat més profunda marca a València durant aquells segles XVI i XVII, siga el fill il·legítim d'un duc andalús, és també una insigne paradoxa de la història valenciana. Joan de Ribera -també sant, des del 1960- va ser arquebisbe de València del 1566 al 1610, a més de rector de la Universitat, virrei, promotor de l'expulsió dels moriscos, cap de la contrareforma, censor suprem i gran col·leccionista de llibres, castellanitzador definitiu de l'església valenciana, instaurador de litúrgies que encar es conserven, i vigilant constructor d'un col·legi, una església i una capella magnífics que, excepcionalment, ens han arribat intactes. El conjunt va ser construït entre 1586 i 1604, i si l'exterior resulta potser massa sever i poc atractiu, l'interior és d'una bellesa sorprenent: la impecable serenitat del claustre renaixentista amb columnes blanques de marbre italià, l'harmònic esplendor de l'església, o la intimitat de la capella de l'Eucaristia o de la Immaculada, recoberta de tapissos de Brussel·les.

Autor: Manuel Vicent i Recatalà
Obra: Tramvia a la Malva-rosa , 2006
Pàgina: 63

Complint les ordres severes que m'havia donat el meu progenitor, cada divendres passava per davall d'aquell caiman del Patriarca per a anar a confessar-me amb el pare España, director del col·legi del Corpus Christi, un capellà rialler, de cabells blancs, devot del rape. El seu confessionari era el primer de la dreta, entrant al temple per un vestíbul on el dragó reptava per la paret sobre la pica d'aigua beneïda. Deixant els llibres de text en terra m'agenollava, i el pare España era d'aquells que es feien un nuc amb el pecador, t'envoltava amb els braços i et donava pessics a les galtes o te les toquejava fins que dolçament li abocaves totes les misèries a l'orella, però, no hi havia res en ell que fóra bavós o tèrbol; estava especialitzat en l'apostolat amb els joves universitaris i la seua estratègia consistia a tractar-los amb admiració, de manera que el seu tacte pareixia tan net com el seu riure. Una volta la setmana també anava a visitar-lo al despatx. Creuava el claustre i per l'escalinata del fons que tenia un sòcol amb taulells del XVII pujava a la galería superior i ell em rebia en una habitació assolellada. El col·legi del Patriarca era un espai on l'espiritualitat podia dissoldre's entre taules de Van der Weyden, algun Caravaggio, olis de Joan de Joanes, còdexs i incunables. Hi havia una escolania de xiquets cantors, el gregorià allí era de bona qualitat i l'encens tenia una finor tan delicada que en elevar-se cap a la cúpula de llanterna encara adquiria l'essència mateixa de la llum als vitralls.

Autor: Martí Domínguez i Romero
Obra: Bestiari , 2000
Pàgines: 291-293

El drac del Túria

 

Les llegendes sobre l'existència de dracs a les nostres terres han tingut arrelament en una infinitat de paratges, des de les famoses coves de Mallorca fins al Forat del Drac de Sort. És clar que tot plegat són històries vagaroses i fantàstiques, que irremeiablement ens farien dubtar de l'existència d'aquest animalot, si no fóra per la certesa de l'autenticitat del drac del Túria. Si els naturalistes renaixentistes Gesner i Aldrovandi asseguraven l'existència d'aquest ésser paorós, Blasco Ibanez ens el va descriure com si fóra ell la reencarnació de sant Jordi. Narra, en el seu conte El dragón del Patriarca, que quan València encara es comunicava pels seus sequiols amb l'Albufera, un monstre baixava totes les nits i devorava els seus habitants amb voracitat extrema i bramuls esfereïdors. A les aigües del Túria i als ullals de l'Albufera aquell drac espantós, que hauria fet les delícies del pinzell de Paolo Uccello, gaudia de la vida més plàcida, entre llúdries i samarucs. Mentre, els valencians duien una existència d'espantats: cada dia s'anunciava una nova víctima i la indignació es mesclava amb la resignació. Un dia va arribar a la ciutat «un hombre misterioso, una especie de judío que había recorrido medio mundo y hablaba en idiomas raros» i, de seguida, com és consubstancial al nostre poble tan bon punt sent parlar un foraster, fou condemnat a la forca. Aquell juevot, per a salvar la vida, va proposar als valencians un pacte: anihilaria la fera del Túria a canvi que li perdonaren la vida.

La història de com va matar el drac és llarga, d'un barroquisme peremptori, i remet el lector a l'obra de Blasco. El fet interessant del cas és que al mur de l'església del Patriarca encara roman dissecat aquest rèptil. Qualsevol hi pot anar i contemplar-hi, sinistrament clauficat, un enorme caiman. Els erudits asseguren que fou regalat al patriarca Joan de Ribera pel virrei de Perú, però el poble valencià «sabe mejor que nadie el origen del espantoso animalucho». aquell drac, diguen el que diguen alguns, fou mort per una espècie de jueu que havia recorregut mig món...

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgines: 45-46

Diuen que el carrer de la Nau s'anomena aixi per un antic hostal que amb eixe nom allí hi havia. També diuen que al numero 10 estava la casa i la fabulosa biblioteca d'aquell fervorós amant dels llibres, Vicent Salvà, i per tant la llar dels molts valuosos milers de volums que acabarien subhastats a París, a finals del segle XIX, disgregats en una diàspora pòstuma i definitiva. Del record d'aquella biblioteca perduda queda només el nom de Salvà, donat al carrer paral·lel, i la presència resistent d'alguna llibreria de vell en el carrer de la Nau, temple de pols i paper on passar les hores oblidant la vida.

Per a mi, negant la realitat tremolosa d'aquell hostal que diuen que va ser l'origen del seu nom, i pujant el carrer des del Parterre, la Nau és en realitat el cos robust i inamovible, tancat i solidíssim del Col·legi del Patriarca. L'altura i la severitat del seu aspecte de fortalesa sempre em fan pensar en una nau eternament encallada, de dimensions desproporcionades respecte als carrers que l'envolten.

En realitat l'edifici, construït entre el final del XVI i inicis del XVII, és un reflex o transsumpte perfecte de la personitat del promotor, el sevillà Juan de Ribera, el qual va ser moltes coses: arquebisbe, patriarca, capità general i virrei de Valencia, fervorós i exaltat propagador de la doctrina de Trento, fustigador constant dels moriscos, teòleg, amant de l'art i promotor incansable de la castellanització de la societat valenciana. I sant, com a pòstum i discutible colofó. De fet, el col·legi que va fundar i del qual parlem (Col·legi del Corpus Christi n'és la denominació oficial), ho era per a la formació de sacerdots, que en la seua ment de milícia serien soldats de la rígida Contrarreforma, i d'on eixirien autentiques legions de combatents.

Però el temps, que tot ho arrasa, va deixant en episòdics i innocents aquells furors religiosos i resten, com sempre, les pedres venerables. Queda el meravellós claustre renaixentista, obert al cel, lleuger i bellíssim, amb les columnes portades des de Génova i l'estàtua del Patriarca -inofensiu en la pedra- que va fer Marià Benlliure, i l'aire italià i etern de les loggie, i queda el record de la biblioteca del fundador -una constant endèmica del carrer-, els acolorits sòcols de taulells del vestíbul, les nombroses i valuoses peces artístiques que conté o les grans i enreixades finestres, prova fèrria de la pau d'esperit i bonhomia del personatge. I queda, entrant a l'esquerra, i penjant un poc ignominiosament de la paret, el cèlebre dragó del Patriarca, en realitat un caiman que va ser un regal del virrei del Perú -de virrei a virrei, el clàssic obsequi entre regidors colonials-, al qual el fundador li va posar el nom de Lepanto -una prova més de les obsessions d'este home-, i que en morir va ser dissecat i penjat allí per a atemorir i instruir en el silenci generacions de xiquets valencians ("Si parleu, a la panxa vindreu", va ser la suposada consigna del pobre, mudíssim i amoixamat caiman), nodrint també i durant segles la fantasia popular en llegendàries històries de bèsties i cavallers que fins i tot inspirarien un conegut conte de Blasco Ibáñez, i més recentment la inclusió del dragó entre el bestiari urbà que apareix a les pàgines d'Els animals de la ciutat, la breu i delitosa novel·la infantil de Vicente Muñoz Puelles.