El Palmar. Mirador de l'Albufera. Ecosistema

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999
Pàgines: 11-12

Com totes les vesprades, la barca-correu anuncia la seua arribada al Palmar tocant algunes voltes la botzina.

El barquer, un homenet prim, sense una orella, anava de porta en porta arreplegant encomandes per a València, i en arribar als espais oberts en l'únic carrer del poble, bufava de nou la botzina per a avisar de la seua presència a les barraques escampades a la vora del sequiol. Un núvol de xiquets quasi nuets seguia el barquer amb una certa admiració. Els feia respecte l'home que creuava l'Albufera quatre vegades al dia, per a emportar-se a València la millor pesca del llac, i portar d'allà els mil objectes d'una ciutat misteriosa i fantàstica per a aquells xiquets criats en una illa de canyes i fang.

De la taverna de Canyamel, que era el primer establiment del Palmar, eixia un grup de segadors, sac al muscle, buscant la barca per a tornar a les seues terres. Acudien les dones al sequiol, paregut a un carrer de Venècia, amb els marges coberts de barraques i vivers on els pescadors guardaven les anguiles.

En l'aigua morta, que lluïa com l'estany, esperava immòbil la barca-correu: un gran taüt carregat de persones i paquets, la borda quasi a flor d'aigua. La vela triangular, apedaçada d'obscur, anava rematada per un drap descolorit que en altres temps havia estat una bandera espanyola i feia veure el caracter oficial de l'embarcació.

Una olor insuportable s'espargia rodant la barca. Les seues taules s'havien impregnat del tuf de les canastres d'anguiles i de la brutesa de centenars de passatgers: una mescla, que feia ois, de pells gelatinoses, escates de peix criat en el fang, peus bruts i robes pudentes, que, refregant-se un dia i un altre dia, havien acabat per polir i abrillantar els seients de la barca.

Els passatgers, la majoria segadors que venien del Perelló, últim confí de l'Albufera que fita amb la mar, cantaven a crits demanant-li al barquer que moguera. Ja estava plena la barca! No cabia més gent!...

Així era; però l'homenet, girant l'informe monyó de l'orella tallada com per a no sentir-los, espargia lentament per la barca les canastres i els sacs que les dones li entregaven des de la vora. Cada nou objecte provocava noves protestes; els passatgers s'apitjaven o canviaven de lloc, i els del Palmar que entraven en la barca rebien amb reflexions evangèliques l'arruixó d'injúries dels qui ja estaven acomodats. Un poc de paciència! Tant de lloc que trobaren en el cel!...

L'embarcació s'afonava en rebre tanta càrrega, sense que el barquer mostrara la més mínima inquietud, acostumat a travessies perilloses. No quedava en ella un seient lliure. Dos hòmens es mantenien drets en la borda, agarrats a l'arbre; un altre es col·locava en la proa, com un mascaró de navili. Encara l'impassible barquer féu sonar una altra vegada la seua botzina en mig de la general protesta. Recristo! Encara no en tenia prou el molt lladre? Passarien allí tota la vesprada baix del sol de setembre, que els feria de gairó, socarrant-los l'esquena?...

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999
Pàgines: 15-16

Havien entrat en el llac, en la part de l'Albufera obstruïda de  canyars i d'illes, on calia navegar poquet a poquet. L'horitzó s'obria. A un costat la línia obscura i arrissada dels pins de la Devesa, que separa l'Albufera del mar, la selva quasi verge, que s'estén llegües i llegües, on pasturen els bous braus i viuen en l'ombra els grans rèptils, que molts pocs veuen, però dels quals es parla en veu baixa en les vetlades. A l'altre costat, la immensa plana dels arrossars es perdia en l'horitzó per la part de Sollana i Sueca, confonent-se amb les llunyanes muntanyes. Davant, els canyars i les illetes ocultaven el llac lliure, per on s'esmunyia la barca, que afonava amb la proa les plantes aquàtiques i la seua vela besava les canyes que avançaven de les vores. Un conjunt d'herbes obscures i gelatinoses, com viscosos tentacles pujaven a la superficie enredrant-se en la perxa del barquer i la vista sondava inútilment la vegetació fosca i infecta on pul·lulaven les bèsties del fang. Tots els ulls expressaven el mateix pensament: qui caiguera allí, difícilment eixiria.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999
Pàgina: 17

La barca penetrava en el llac. Per entre dos canyars, pareguts a les esculleres d'un port, es veia una gran extensió d'aigua llisa, relluenta, d'un blau blanquinós. Era el lluent, la vertadera Albufera, el llac lliure amb els seus bosquets de canyes espargits a grans distàncies, on es refugiaven les aus del llac, tan perseguides pels caçadors de la ciutat. La barca costejava la part de la Devesa, on certs fangars coberts d'aigua s'anaven convertint lentament en camps d'arròs.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999
Pàgines: 28-29

El tio Paloma havia conservat les preeminències de son pare. Era el primer barquer del llac, i no arribava a l'Albufera un personatge que no el portara ell a través de les illetes de canyes, per a ensenyar-li les curiositats de l'aigua i de la terra. Recordava Isabel II, jove, que omplia amb les seues amples faldes tota la popa de l'engalanat barquet i se li menejava el bust de bona mossa a cada impuls de la perxa del barquer. Es reia la gent al recordar el seu viatge pel llac amb l'emperadriu Eugènia. Ella en la proa, esvelta, vestida d'amazona, amb l'escopeta sempre disposta, abatia els pardals que, hàbils auixadors amb pals i crits feien sorgir a bandades dels canyars; i en l'extrem oposat, el tio Paloma, sorneguer i maliciós, la vella escopeta entre les cames, matava les aus que se li escapaven a la gran dama i en un castellà fantàstic l'avisava de la presència dels coll-verds: Su Majestad... ¡ojo! Por detrás le entra un collovierde.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Canyes i fang , 1999
Pàgina: 49

Després venien les pesques a l'encesa: el passeig pel llac des que s'ocultava el sol fins que eixia, sempre en l'obscuritat de les nits hivernals. Tonet vigilava en la proa el feix d'herbes seques que cremava com una torxa, esbargint sobre l'aigua negra una gran taca de sang. El iaio anava en la popa empunyant la fitora: una forqueta de ferro de puntes dentades, arma terrible que una volta clavada, només podia traure's amb grans esforços i terribles destrosses. La llum baixava fins al fons del llac. Es veia el llit de petxines, les plantes aquàtiques, tot un món misteriós, invisible durant el dia, i l'aigua era tan clara que pareixia flotar en l'aire, sense res on recolzar-se. Els animals del llac, enganyats per la llum, acudien cecs a la roja resplendor i el tio Paloma, nyas!, no pegava colp amb la fitora que no traguera del fons un peix gros cuejant desesperat, a l'extrem de l'agut trident.

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Espècies protegides , 2003

Una estampa rural autòctona i a la casa gran del tancat de Juan Lloris, la dona de l’oncle Granero, Maria, ensenya a Claudia la cubana els secrets d’un bon allipebre. Claudia escolta amb atenció les explicacions mesurades, sàvies, de Maria, si fa no fa cinquanta anys cuinant gairebé sempre plats locals on l’allipebre és l’estrella. A l’home te’l guanyaràs per l’estómac, li aconsella Maria mentre amb un colp sec de ganivet talla d’arrel el cap d’una anguila. Claudia, cubaníssima, pensa en l’estómac de Lloris (ara assegut a la porta de casa amb Granero i els dos gossos, Gram i Junça), perquè, desitgem que circumstancialment, un poc més avall de l’estómac no hi ha manera de guanyar-se’l. Hi ha també un interès laboral en l’atenció de Claudia: contractada per al servici domèstic (pacte que inclou totes les varietats de l’esmentat servici), sap que el seu futur depèn de l’habilitat que desenvolupe en aquest terreny; més encara si, de les dues zones, una està en temporada erma.

Una altra estampa de calendari autòcton: una taula rectangular de fusta amb un plat de cacau de corfa i un altre de tramussos i un pitxer amb cervesa. A terra, un poal amb aigua i glaçons per mantindre fresques les botelles. És l’hora de l’aperitiu. Des que Lloris passa tant de temps al tancat, als volts del migdia Granero i ell matisen la gana i fan petar la xerradeta. No sempre, perquè algunes obligacions que l’oncle no entén però que desitjaria més freqüents retenen l’empresari a la capital.

Estan a la porta de la casa, oberta de bat a bat, amb un grapat de mosques que entren i ixen alegres i confiades tot i les bosses de plàstic amb aigua que Granero penja de la façana. És un remei que fa molts anys que es manté però que serveix de poc. Lloris entreté la mirada resseguint l’aventura dels collverds que encalcen les femelles pels arrossars. Ja està una mica alt, l’arròs. Al setembre o a l’octubre es collirà i, com sempre, o bé la collita serà minsa o el preu serà baix (els xinesos el descarreguen al port de València per trenta pessetes el quilo). Però a Lloris, l’arròs, tant li fa. Les seues dèries estan en un altre lloc. Necessita verbalitzar-les, a més a més.

- Granero, et confessaré un secret.

Primer pensament de l'oncle: la cubana esta prenyada.

- ¿És un secret gros o xicotet?

- Gros, molt gros.

L’oncle, en veu baixeta, tapant-li d’esma una orella al gos:

- Sinyoret, del tancat no eixirà.

- Vaig a ser alcalde de València i...

- Perdone que li trenque el dir, ¿per què vol ser alcalde de València?

- Sóc home d’inquietuds socials.

- ¿Qui li ho ha dit?

- ¿Què vols dir amb «qui m'ho ha dit››?

-Vull dir qui ha decidit fer-lo alcalde.

- Caguendéu, Granero, no estàs al dia. Això es fa per eleccions.

- Home, però algú haurà decidit que vaja el primer de la llista.

- Ah, no t’havia entès. El Front, em proposa el Front.

- ¿El Front Popular?

- Granero, ¿tu quants anys fa que no votes?