Escaleta de l'Infern / Palau Raga

Autor: Eduard Escalante i Mateu
Obra: L'escaleta del dimoni (Teatre original complet II) , 1995
Pàgines: 1099-1100

Escena 5

 

Continúa oyéndose la cometa.

 

D. JAUME. ¡Home, diga-li a eixe músic

que no mos buide el cervell!

Escolte, abans que m'olvide,

quan se'n vaja, tanque bé

la porta de l'escaleta.

 

QUICO.      Eixos xics del coeter

que viu dalt, tenen el gust

de tallar tots els cordells.

¡Són el dimoni! A Don Santos,

repare si és pensament,

li han mort el gat, però... ¿com?

Nugant-li al rabo un coet

aixina.

 

D. JAUME.                ¡Males Ventures!

¡Pe'a pegar foc...!

 

QUICO.       ¡Justament

tinc jo dalt un roll d'estores!

 

D. JAUME. ¡Pues això podíem fer,

que me volaren la finca

disparant ací coets!

Calle; tot s'apanyarà.

 

NÀSIA.       ¡Xa, quin solo!

 

D. JAUME.                      Eixa, ¿qui és?

 

QUICO.       La muller de Mitja-sola.

 

D. JAUME. ¿Mitja-sola?

 

QUICO.                   Un sabater...

Els espies del veïnat.

 

D. JAUME. Tampoc van massa corrents...

 

QUICO.       Gente más estafaora...

M'ampraren setze diners

despús ahir, i no puc

arrancar-los...

Óyese otra vez la cometa tocando

siempre el mismo aire.

 

D. JAUME. ¡Bons estem!

Home, diga-li a eixe músic

que vaja al pla del Remei

si vol tocar...

 

QUICO.      En efecte...

 

D. JAUME. Acabant, jo abaixaré.

 

Vase el tío Quico por la puerta

del foro.

Autor: Azorín. José Martínez Ruiz
Obra: València , 2017
Pàgines: 97-98 i 99

Eduard Escalante és com una d'aquelles plantes que les terres carregades d'humus, terres feraces, terres fèrtils, produeixen. Escalante havia de ser el producte lògic de la intensa sociabilitat valenciana. No sé si vaig coincidir amb ell alguna vegada. Va morir el 1895. El seu teatre és variat. En els tres volums impresos per Doménech entren quaranta-nou obres. Ha pintat Escalante els costums valencians en una època determinada. I ací comença la confusió.

En un teatre costumista, el que atrau, naturalment, són els costums: tipus, vestits, maneres de dir, peculiaritats d'un grup social. Si el pintor és destre, com ho era Escalante, la multitud es veu seduïda per aquesta fidelitat de la pintura. De la multitud puja l'admiració als doctes. I els doctes decideixen d'acord amb el seu propi parer i amb el dictamen popular. I la decisìó pot ser -segurament és- absolutament injusta. Ho ha sigut en el cas de Ramón de la Cruz. I ho és ara en el cas d'Escalante.

Perquè l'essencial està per damunt del contingent. El contingent, en el cas d'Escalante, és la pintura de «costums», i aquesta pintura, naturalment, en un moment donat. Moment que passa i que s'emporta tipus, vestits, festes i detalls pintorescos. L'essencial, en Escalante és una altra cosa. L'essencial en Ramón de la Cruz és una altra cosa també. L'essencial en Escalante és, abans que res, una ironia fina, delicada, subtil, que procedeix del fons més profund d'una civilització. I l'essencial és, així mateix, el bon sentit, el desdeny elegant, la resignació malenconiosa amb què s'accepta el dolor. La ironia d'Escalante no tots la podrien assaborir. [...]

Però el que importa no és el tret solt, la frase feliç, la dita aguda, sinó la impressió que deixa en l'ànim la totalitat de l'obra. I el cas és que aquesta obra perdurarà, una vegada hagen passat els costums i s'haja esvanit el moment. Personalment Eduard Escalante era un home esquerp, entristit, apartat del tracte humà, desdenyós d'honors, amb por de la mort. Escalante és la contestació més adequada als que veuen en València la superficie, i no el fons.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992
Pàgina: 82

Vist això, i per mirar de no perdre's per aquests carrers, jo proposaria de tornar una miqueta endarrere fins a la plaça de Sant Jaume, i agafar llavors el carrer de Baix, on al número 22 hi ha una placa de taulells de ceràmica que explica que aquella és la famosa «Escaleta de l'infern». Eduard Escalante, que durant la segona meitat del XIX va escriure tantes obres que reflecteixen la vida de menestrals i botiguers d'aquests barris, té un sainet amb el nom de L'escaleta del dimoni, al qual supose que es deu la inscripció que immortalitza l'immoble; el qual no per això té garantida la supervivència.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgines: 130-131

Perquè, la veritat siga dita, el barri necessita d'una profunda restauració i neteja. Va ser, jo mateix hi vaig viure molts anys, un barri tranquil, pobre, quasi paupèrrim, menestral, valencià i faller. Carrers de Dalt i de Baix, de Soguers, Ripalda i Na Jordana, carreró de les Amoroses, carrers dels Horts i dels Jardins, carrerons de la Murtra, d'En Fos, de la Palma i del Cabrit, tots tan estrets i tan alegres, els seus balcons carregats de testos; en les plantes baixes, verduleries, drapaires, adrogueries d'aquelles on només es venia blavet i terreta d'escurar; tallers de fusters i ebenistes; botiguetes; tavernes ombroses amb panxudes bótes, com el vell «Los Viñales»; cafetins com els de la placeta de l'Arbre i els del mercat de Mossèn Sorell; obradors on els olivaires preparaven els confitats. Però tot això fou, ja no és, la riuada de 1957 assesta al barri del Carme una punyalada, molts dels pobladors l'abandonaren i la picola féu estralls en el seu apinyat caseriu.

Avui el barri del Carme causa dolor i pena: són tantes les demolicions, els solars replets d'enderrocs i brutedat, que passejar els seus carrers causa la mateixa trista impressió que transitar per una ciutat bombardejada. Un dia hi arribaren uns intel·lectuals, o intel·lectualoides, i el descobriren; a aquests seguiren la rabera de les grenyes i les melenes, la del greixum i els pantalons «tejanos»; finalment tancaren la formació els especuladors i aprofitadors. Per quatre pessetes, a baix preu, s'adquiriren les humides plantes baixes i els soterranis; en pocs anys, on hi hagué forns i carboneries, hi ha «pubs» i «whiskeries»; on hi havia tavernes i cafetins, «pizzeries» i «hamburgueseries». Que diria, si alcés de nou el cap, Matasiete, el Sabater del sainet d'Escalante?, o el bel·licós Don Santos, el de «L'escaleta del dimoni», que estava allí, en el propi carrer de Baix? -Senyor, xà i quina coentor!-. Però ni això entendrien els actuals residents, ja que fins el valencià ha estat eradicat del que fou el més castís quarter de la ciutat.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: Els secrets de Meissen , 1994
Pàgines: 62-63

Havia arribat a les torres dels Serrans poc abans que els campaners del Miquelet anunciessen a la població el toc del tancament de la muralla, tot just quan els barbers més sol·licitats plegaven, per a recollir-se portal endins o horta enllà, carregats amb les estenalles d'arrancar queixals, les safes per a les sagnies que aplicaven amb fruïció als més grassos, i sobretot amb la cistelleta de vímet proveïda de tapadora on reposaven, somnolentes, les atipades sangoneres de l'Albufera amb les ventoses enrogides per les incessants succions de sang fresca.

L'alemany suposava que els racons freqüentats habitualment pels estrangers podien estar infestats d'espiots de diversos amos. L'únic que cobejava era passar una nit senzilla de descans. L'endemà s'havia de produir l'entrevista que, mesos abans, havia estat concertada al seu país amb el noble patrici que, com si es tractés d'un virrei, exercia la governació més alta de la generalitat del territori en què es trobava.

Descavalcà a l'entrada d'un hostal primitiu, precisament entre els carrers de Dalt i de Baix de l'antic alfòndec, tocant a l'exuberant jardí d'en Raga, on excel·lien les casuarines i les magnòlies. L'establiment parava raonablement distant de la residència oficial del capità general, al Pla del Real. La descolorida façana, decorada amb toscs baixos relleus florals de color blanc, presentaba per cada pis una renglera perfectament simètrica de finestres i balcons. Sobre la reixa de la balconada central hi havia col·locat un rètol de fusta on es podia llegir: «Fonda de Morella».