Església del Rosari

Autor: Antoni Josep Cavanilles i Palop
Obra: Observaciones sobre Historia Natural... (Llibre I) , 1795
Pàgina: 143

La platja del Grau és tota d'arenes amb un pendent suau. Allí acudeixen els de la capital a banyar-se, que aviven aquell recinte, per si sol interessant pel moviment de les aigües i els bucs que s'hi veuen.

Els anys passats anaven I tornaven comunment al mateix dia per la facilitate que ofereixen centenars de caleses i alters carruatges estacionats per aquest fi a les portes de la ciutat. I a molts convidats de la fresca i amenitat del lloc, solen romandre alguns dies allotjats genaralment en barraques dels pescadors.

Amb el temps, augmenten la passió i el nombre dels concurrents, diversos subjects acabalats no contents amb el pobre allotjament de les barraques, han construït successivament edificis espaiosos; uns pocs amb tota la solidesa, la majoria amb el nom I la forma exterior de barraques, en què, s'hi troben les comoditats, els ornaments I fins I tot el luxe de la capital: de manera que s'ha format una altra població nombrosa al llarg de la platja.

A l'estiu, allí, s'hi ajunten persones brillants d'ambdós sexes, viuen en llibertat, sense etiqueta i en una diversion continuada; se succeeixen els convits, els balls i l'alegria; però, a l'esquer d'aquests  esplais hi acuden gents díscoles, que s'introdueixen en la societat per corrompre-la.

Ja es nota que la virtut més sòlida queda exposada a perdre's i que a la joventut se li presenten exemples molt nocius. Sens dubte, s'ignora aquest desordre o aquells que tindrien l'obligació de corregir-la no han arribat a coneixer la seva gravetat.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980
Pàgines: 282-283

L'església del Rosari és la parròquia del Canyamelar, el nom del qual deriva d'alguna plantació de canya de sucre que existí en aquells paratges i fou un poblat, més nou en la seua història, que sorgí entre el primitiu Cabanyal i la vila del Grau i els serví de nexe d'unió. L'església primerament fou una ermita que s'alçà a despeses de l'arquebisbe don Andrés Mayoral, essent més tard convertida en parròquia. Es troba en una recoleta placeta, al centre de la qual hi ha font de rodona tassa, l és adornada la portada per un retaule de rajoletes on figura la imatge de Maria titular del temple. L'interior és molt curiós i singular a València, com que es tracta de l'únic exemplar d'una església de dues naus. Esta circumstància és deguda al rigor de criteri del fundador don Andrés,  que fiava poc dels pescadors del Canyamelar, i disposà que durant la missa estigueren distanciats els barons de les dones, cada sexe en la respectiva nau i separats per dues sòlides pilastres.

Autor: Toni Sabater i Pérez
Obra: Ciutat de campanars , 2016
Pàgina: 154

El camí nou del Grau serà, en estiu, la via més transitada de la ciutat, atapeït de cotxes de cavalls, de tartanes, de grups de persones anant i venint de la Vilanova o del Poble Nou de la Mar a València. O de tramvies de tracció animal i molt poc més tard de vapor, el qual amb el seu aspecte i velocitat, d'una certa agressivitat per a l'època, va ser batejat popularment com a Ravatxol, el malnom del cèlebre anarquista francés guillotinat en 1892.

Són els dies i les hores retratades per Eduard Escalante en sainets com Barraca en lo Cabanyal, immortalitzant aquell furor per l'èxode vacacional i els excessos de parents i amics clavant-se com fóra –fashion victims, al remat- en la barraca aconseguida amb dificultats pel sofrit i fart llogater. O les nits d'estiu de l'animat carrer de la Reina, a la fresca o als teatres i cafés, i el llegendari Blasco Ibáñez passejant per allí amunt i avall, abans o després d'haver-se construït la casa a la Malva-rosa, amb el seu pijama de ratlles, expulsant pomposament el fum d'un havà, raonant amb els correligionaris i saludant ací i allà, incendiant les tertúlies del casino republicà del Cabanyal, en mig d'aquella barreja irrepetible de burgesos, menestrals i pescadors, d'aquell magma indestriable i tan artificiós com els somnis d'estiu.