Estadi de Mestalla

Autor: Ferran Torrent i Llorca
Obra: Un dinar un dia qualsevol , 2015
Pàgines: 24-25 i 26-27

-Pel teu cinisme, per la nostra tolerància –bevem-. Què hi ha de divertit en el tema de Mestalla?

-Tu recordaràs que Paco Roig, que era el màxim accionista, va vendre les accions.

-Féu un bon negoci.

-El millor de tot és que ell no se les volia vendre, s'entestava a presidir de nou el València. Foren unes reunions a tres bandes: els constructors, la banca i Paco Roig. I la Generalitat d'àrbitre parcial: amenaçant Roig que les venguera.

-Per què?

-A ell no el podien dominar, té un caracter particular. Necessitaven un tio obedient. Roig no es duia bé amb l'alcalde. A més, era partidari d'una reforma de l'estadi. Els altres volien un camp nou, una operació especulativa grandiosa i, sobretot, el volien lluny, que no participara en res...

-Estaves present?

-Estava prop.

Ho has d'entendre. Si parles amb un negociador com Albert no et donarà tota la informació. Vaig insistir, però:

-¿Tan prop com per escoltar el contingut de les reunions?

-M'agrada com fan l'esgarraet ací.

No era una ironia, fou la manera d'indicar-me que només em facilitaria la informació imprescindible. Menjàrem una mica, beguérem.

-Et deia que fou divertit, perquè Paco Roig, gran actor, tot siga dit, no se n'eixia ni un centímetre del seu discurs: Senyor president, la meua il·lusió és presidir el València, és la il·lusió de la meua vida, etc.

-Em puc imaginar la trobada.

-Cada vegada que pronunciava la paraula «il·lusió», les accions pujaven de preu. Com que sabia que no el deixarien presidir el club, jugava les seues cartes. Cabut com és ell, una reunió darrere de l'altra, resistint la pressió. Enorme, d'altra banda, però en eixe ambient es trova com un ànec a l'aigua. [...]

-A la fi van ser determinants amb Roig: o vens les accions o no hi haurà estadi nou. Llavors es va marcar una fallada de pòquer. Mirà fit a fit el representant dels compradors i li amolla: vos compre les accions a tres-centes mil pessetes cadascuna.

-Quina atrocitat de fallanca!

-Pensa que el primer paquet d'accions que va adquirir les va comprar a nou mil pessetes, però la magnitud del negoci posterior era tan extraordinari que no l'hi haurien venut ni pel doble.

-¿Quant calcules que podien guanyar amb la venda de Mestalla i la construcció del nou estadi?

-Només en la venda de Mestalla al voltant dels cinc-cents milions d'euros. Conec els números. Ara bé, coneixent l'afició que tenen als sobrecostos, la construcción de l'estadi hauria sigut espectacular. En les obres de Florentino Pérez i Santiago Calatrava sembla que en són especialistes. Saps què és un alfarrassador?

-El paio que compra les taronges a ull.

-Doncs això mateix sembla que feia el presumpte arquitecte en el projecte de les obres. Calculava a ull i allà vas, cabàs!

-Què pretenien fer en els terrenys de Mestalla?

-Vuit edificis.

-Alts.

-Altíssims. L'alcalde tenia previst canviar el Pla d'Ordenació Urbana, els solars passarien d'equipament esportiu a zona edificable. Little Hong Kong, en deien de conya. Roig, amb aquella fallanca de pòquer, augmentava el preu de les seues accions.

-Li va eixir bé.

-Jugava amb l'avantatge que a un dels compradors se li'n va anar el morro. Abans de les reunions, li va preguntar a un amic de Roig si vendria les accions. Segur, contestà l'altre. Llavors, per fer-se l'espavilat va enviar-li a través de l'amic una oferta extraoficial molt bona. Roig va negociar a partir del doble d'este preu. Mires per on ho mires li ho posaren en safata de plata. No els importava regalar els diners, donat que el projecte de guanys era fabulós. De cap de les maneres li deixarien el poder social del València a les seues mans.

La cambrera va portar les braves.

Autor: Toni Mollà i Orts
Obra: Espill d'insolències , 2000
Pàgina: 144 i 145

En aquest context, el València CF és, sense cap gènere de dubtes, l'entitat civil més aglutinadora i diversa de què disposa el País Valencià. A Mestalla, hi va tothom: des del nou ric que en deu més que divisa fins al llaurador d'espardenya d'espart, des del jutge conservador i el regidor corrupte fins a l'exprogre de l'angoixa vital. Per a bé o per a mal, el València, com el Barça, també és més que un club.

La prova més evident de la funció social del club en fou el paper -nefast per a la convivència pacífica entre valencians- que va jugar el club de Mestalla en l'època del president Ramos Costa. No n'hi ha dubte: el València CF va ser l'associació voluntària -cívica- més potent de l'anticatalanisme de la UCD de Suárez, Abril Martorell, Broseta i Attard. Mestalla, a partir del 1978, i durant molts anys, ha estat camp de croada blavera, aquelarre sublimatori de les frustracions indígenes i conjura permanent contra els esperits més o menys -més menys que més- catalanistes del país. [...]

En aquesta cursa simbòlica, el València CF, fidel representant de la ciutat que li dona nom, ha maldat com un esperit perdut, a la recerca del seu lloc i del seu enemic natural. Les classes dirigents valencianes, víctimes d'un autoodi autodestructiu, han fet la temporada imposant-se al Barcelona, encarnació demoníaca de tots els mals dels valencians i projecció clínica dels objectius més secretament amagats. El triomf sobre el Barça funciona com un mecanisme compensatori, com un element superador de certs complexos d'inferioritat i també, no cal dir-ho, d'aquell narcisisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud ja fa potser massa anys.