Cerca per...
Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
El Port de València es troba a l'est de la ciutat, limitant al nord amb les platges de les Arenes i la Malva-rosa i al sud amb el llit nou del Túria i la platja de Pinedo. La línia de costa de València mancada de qualsevol abric natural fou un seriós obstacle per l'inici dels intercanvis marítims i comercials. Malgrat tot, en consten antecedents que es remunten al segle VI adC.
Molt de temps després com a conseqüència del privilegi atorgat el 1491 al cavaller valencià Antoni Joan pel rei Ferran II d'Aragó quan podem establir el ver primer antecedent d'explotació portuària. De seguida prengué molta embranzida fins al punt que Pere III establí la jurisdició el Consolat de Mar. En la segona meitat del segle XV els 75.000 habitants de València la feien la més poblada de la península Ibèrica, la més important de la Corona d'Aragó i a més la millor connexió per mar amb Itàlia, Europa occidental i el Nord d'Àfrica. A la llarga del segle XX se li van fent successives ampliacions. Es construeix la Torre del rellotge, edifici més singular del port i s'amplia sobre el que havia estat la platja de Natzaret o es construeix una terminal de passatgers, que es va convertir en centre de premsa durant l'America's Cup. Situats en algún punt de l'escullera tenint al port al nostre davant podem llegir dos fragments de Tono Fornés sobre la singualritat del port i els canvis soferts al llarg dels temps.
Autor:
Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 99
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 99
El port de València es converteix així en el protagonista de tota aquesta dilatada costa. Port completament artificial, segons el model mediterrani- dics perpendiculars a la costa i dic d'abric paral·lel a aquesta-, la impressió que produeix és la d'un gran recinte emmurallat dotat d'estranyes portes d'accés. És aquest l'efecte que ens va produir fa bastants anys navegant cap al sud, potser la primera vegada que el véiem de mar estant. Al veler es jurava en aquells moments que la bocana del port s'obria a ponent del far on créiem veure perfectament el gris fosc de l'aigua que penetrava dins el recinte portuari. Una primera constatació ens va fer dubtar, però: era impossible que en aquests paratges de la Mediterrània una bocana es trobara orientada al nord, a l'agressiu quadrant del qual arriben alguns dels pitjors temporals. Una ullada a la carta nàutica i al derroter –a la realitat, en certa manera- ens va informar que en aquell rumb no hi havia més que un dic continu, i que l'entrada es trobava més al sud, on s'arredonia l'extrem del nou dic de l'est. Una mena de trompe l'oeil que ja és història en tot cas perquè, amb les obres que ha impulsat la Copa de l'America, la morfologia del port ha canviat de manera irreversible.
Autor:
Tono Fornés Gomis
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 102
Obra: De mar estant (Una singladura per la costa valenciana) , 2007
Pàgina: 102
Una ordre de la Batllia de 1337, que prohibia la descàrrega de les embarcacions als marges del riu, demostra que el Túria aleshores era navegable. La ciutat de València estava directament involucrada en la mar: aquell mateix any funcionava una drassana situada a l'actual carrer del Pintor Sorolla i part dels de Correus i Pérez Pujol, sector integrat al barri de pescadors. El problema de la navegació fluvial fins a València degué ser el calat, més aviat escàs, fet que hi imposava una navegació modesta. I quan el projecte de construir un canal fins a les muralles es desestima, el 1402, podem afirmar que la dinàmica ciutat que s'acomiada amb optimisme de l'època medieval renuncia també a la vessant nàutica. Només els noms d'alguns carrers -de les Barques, de la Nau, de la Mar...- introduiran un contrapunt marineri oníric a la València actual.
Altres indrets de València:
Indrets