Monument a Vicent Blasco Ibáñez

Autor: Azorín. José Martínez Ruiz
Obra: València , 2017
Pàgines: 111-112

Blasco Ibáñez era un xic fort, sanguini, la barba bruna i els ulls espurnejants. Tenia sempre el somriure als llavis i el xe en l'aire. Blasco no es devia rasurar mai la barba moruna. Amb la barba, Blasco Ibáñez era més Blasco que amb els moderns bigots retallats i el coll mariner. Treballava incansablement. Amb la tireta descordada, la camisa oberta i els braços arromangats, o be en samarreta els dies d'estiu, com l'ha retratat un pintor, Fillol, fabricava quantitat de prosa clara i enèrgica.

Les nostres estètiques s'oposaven. Com que anys més tard jo vaig manifestar aquesta discrepància, les relacions cordials que ens lligaven es van refredar. Van tornar a ser càlides i sinceres al cap d'uns anys. Vaig llegir amb un interès immens les primeres novel·les de Blanco Ibáñez: Arròs i tartana, Entre tarongers, Canyes i fang, La barraca, novel·les, valencianistes, sense tesis parcialitzants, amb les quals s'obria un món nou per a mi. Vivint a València, vingut a València des d'un país montuós i despullat, el paisatge valencià no se m'havia revelat encara. S'ha dit que el paisatge el fa l'artista. I és molta veritat. Blasco Ibáñez ha creat la naturalesa valenciana. Encantat, embadalìt –vencent la freqüent inconcreció del novel·lista-, jo contemplava els espectacles desconeguts que se m'hi presentaven. De la particularitat en què estava jo sumit passava -durant unes hores- a la generalitat. El paisatge en les novel·les de Blasco Ibáñez estaba pintat a grans trets, impetuosament.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgina: 39

En fer l'estadística dels abandonats davant el penell de Sant Joan, don Eugenio García, fundador de la botiga Les Tres Roses, figurava en primera línia.

Altres es mostraven malhumorats i ho negaven rotundament quan se'ls suposava tal origen; però ell l'ostentava amb una certa satisfacció, com volent fer-ne un títol de glòria.

-No dec res a ningú -exclamava en renyar els seus dependents-. A mi ningú m'ha protegit. Els meus em deixaren com a un gos enmig d'aquesta plaça. I tanmateix, sóc el que sóc. Haguera volgut veure-us com jo perquè sabéreu què és sofrir!

I sempre que podia assegurar una dotzena de vegades que no devia res a ningú i comparar el seu abandó amb el d'un gos, es quedava tranquil i satisfet. Els principis de la seua carrera havien estat penosos. Aprenent sempre famolenc, dependent després en una època en què els sous més alts eren de cinquanta pesos anuals, a força d'economies miserables va aconseguir emancipar-se, i amb ajuda dels seus antics amos, que veien en ell un legítim aragonés capaç de convertir les pedres en diners, va fundar Les Tres Roses, botigueta exigua que en deu anys es va engrandir fins a ser l'establiment de roba més popular de la plaça del Mercat.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 42-43

Aleshores era d'admirar la indignació amb què tios i germans acollien allò de l'abandó. Redéu!... I encara es queixava? Doncs si no l'hagueren abandonat, seria ell ara comerciant amb botiga oberta? Com a molt; estaria guardant el bestiar d'algun ric. A la família, per això, li devia el que era. I si la turba d'esgarriats pidolaires no arribava a dir que tot el que tenia el seu parent els pertanyia per dret, ja s'encarregaven les seues exigències insolents i les seues mirades rapaces de manifestar que això era el que pensaven.

Producte d'una d'aquestes invasions de vàndals amb mocadoret i calçó curt va ser l'entrada com a aprenent a la tenda de Les Tres Roses d'un xiquet a qui don Eugenio li va anar agafant insensiblement un cert afecte, sens dubte perquè recordant el seu passat es contemplava en ell com en un espill. Era d'un poble al costat del seu; passava per parent, circumstància poc estranya en un país on les families, residint segles i segles enganxades al mateix terreny acaben per confondre's, i cridava l'atenció per l'aire espavilat i la lleugeresa dels moviments.

Va entrar a la botiga fet una llàstima, fent pudor encara de fem i de brull agre, com si acabara d'abandonar el corral del bestiar. La vella criada que administrava la llar de don Eugenio es va haver de valdré d'ungüents per a despoblar de bèsties sanguínies el bosc de crins polsegosos que s'empinaven sobre el crani del Xic, i conclòs l'extermini, l'amo el va lliurar al braç secular dels aprenents més antics, els quals en la part més recòndita del magatzem, i sense pensar que estaven en gener, amb un llibrell d'aigua freda i tres passades de fregall i sabó moll, deixaren el neòfit net de ronya de dalt a baix i amb una pell tan fregada que treia espurnes.

Amb açò, el míser vailet de les muntanyes de Terol es va convertir en un aprenent llest, pulcre i treballador; que, segons les profecies dels dependents vells, arribaria a ser algú. Al cap de dues setmanes xampurrejava el valencià d'una manera que feia riure les parroquianes de la casa, i, sense que la duresa del treball minvara per a ell, tots el volien i no sabia a qui atendre, perquè Melcior per ací, Melcioret per allà, mai el deixaven un instant quiet.

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgines: 25-26

Vicent Blasco Ibáñez naixqué en la casa número 8 del carrer de la Saboneria Nova -hui Flor de Maig, com a homenatge al novel·lista- de València. Els seus pares havien comprat en quatre mil reals el traspàs d'una botiga de salses que era establida allí, de molt antic, gobernada per dues germanes conegudes per les ceguetes, una de les quals, viuda, tenia un fill canonge. Amb quatre mil reals més, compraren les existències -canella, pebre negre, pebre roig-, taulell, capses i prestatges.

Don Gaspar Blasco Teruel i donya Ramona Ibáñez Martínez, pares de Blasco Ibáñez, s'havien casat un any abans comptant ambs uns xicotets estalvis conseguits en molts anys d'aspre treball i de penoses privacions.

Aquests estalvis foren empleats en la compra de l'establiment, a on se n'anaren a viure en casar-se, i allò que els faltava els fon deixat per donya Vicenta Martínez, tia de la mare del novel·lista, que estava com a majordona en casa del famós llibrer don Marian Cabrerizo, el qual era, com els pares de Blasco, aragonès d'un poble xiquet, Vidueña. Els pares de Blasco eren de bona estatura, de forta complexió, d'una raça -aragonesa, com s'ha dit- acostumada a persistir sobre una terra dura, de grans gelors, de pobles dispersos, amb pocs camins i poca aigüa. El pare era d'Aguilar d'Alfambra, poblet: de la província de Terol, amb mig miler d'habitants, estès entre una lloma sense arbres, de poca alçada i l'Alfambra, d'escasses aigües, amb unes files de xops i àlbers que posen una pinzellada sucosa i fresca en un paisatge de línies eixutes i tons ermitans devastat per la destral del llenyater i els ramats dels pastors.

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgines: 37-38

La tenda on naixqué Blasco Ibáñez, era una caseta estreta, fonda, de sostre rebaixat per una naieta fins la qual arribaven les caixes oloroses d'espècies, que pujaven per les parets. Tenia i té una porta al carrer apel·lat de Flor de Maig, abans de la Saboneria Nova, i altra al carrer dels Àngels. Al costat de la porta que dóna al carrer de Flor de Maig, hi ha un pati, estret i allargat, al qual es baixava per dos graons i sobre el qual es corrien les habitacions de la naia, a les que es pujava per una escaleta petita construïda en l'interior de la tenda. En aquestes habitacions no entrava més llum que la poca donada per l'establiment i la que es colava per un balconet obert entre la porta d'aquell i el pati. L'habitació a on naixqué Blasco ja no existix; resta la que era contigua.

El carrer de la Saboneria Nova era un carrer antic, esmentat ja en 1679 per una deliberació del Consell, de cases pobres, tort, mal allumenat i molt populós. Vivia en ell, com en tots els carrers pròxims -carrer de la Mola, Sant Gil, Cubells, Magdalenes, Carabasses- molta gent del Mercat, que en les primes hores del matí estava en peu, amb gran soroll de portes i balcons i de petits carrets de mà que anaven a la plaça, arrossegats per criats que saludaven als veïns i als companys amb veus fortes.

Passaven també carros de l'horta, amb les rodes plenes de fang dels fondos camins, amb un farolet d'oli en la punta d'una vara, asseguts sobre una fusta col·locada de través el llaurador que acabava de recollir, humides de rosada, les verdures de l'horta i la dona que havia de vendre-les, en el corresponent lloc de la plaça, silenciosos els dos, amb els braços creuats sobre els genolls, mig adormits pels sotracs del carro i el caminar somniós de l'animal. Es sentia l'esquellot de les vaques, i les clares campanetes de les cabres de la llet, i la campaneta de les burres, de to únic, la llet de les quals era sol·licitada per malalts d'estómac delicat. Els cafetins oberts de bat a bat s'omplien de matinejadors que anaven a cercar el café calent, o la copa d'aiguardent fort que bevien d'un glop, amb aire decidit, netejant-se després la boca amb el dors de la mà. Els vigilants i els guaites anaven desapareguent, amb pas tardà, colpejant les lloses amb el pal de xusso, amb el fanal apagat en una mà. Es sentia el pregó dels venedors de bunyols i de coques calentes amb mel. Un arravatat redoble de campanes anava saltant de campanar en campanar, per damunt de les teulades de la ciutat, dels forats de les quals i de les arbredes eixien cridant amb el soroll de les campanes grans eixams de pardalets, de cara al cel.

Autor: Juli Just Gimeno
Obra: Blasco Ibáñez i València , 1990
Pàgina: 54

Les primeres lectures de Blasco les féu en aquella casa, els llogaters de la qual eren tan distints de tot el veïnat. La major part dels que vivien en aquelles cases del carrer de les Magdalenes, eren carnissers i gallineres del Mercat, o drapaires i argenters amb lloc i aparador o mostres en les plantes baixes. Hi havia també unes tavernes i l'olor de coses fregides, sobretot pel matí, pujava fins al pisos alts. D'allí eixien els esmorzars per a les venedores o venedors, per als quals no era suficient el soconusc de l'orxateria del Principal pres amb cruixidors panets d'aigua.

Un dels primers llibres que va llegir fou Els promesos, d'Alexandre Manzoni. També va llegir allí la Història de Napoleó de Laurent de l'Ardeche, il·lustrada profusament amb magnífics dibuixos d'Horaci Vernet. Fon un llibre que li produí una impressió profunda.