Plaça de Bous

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017
Pàgines: 278-279

La baixada de Sant Francesc era un torrent per on rodaven sense parar les onades de gent. Les haques pamploneses, cobertes amb borles inquietes i cascavells dringadissos, passaven com un raig entre la multitud, estirant de les tartanetes de colors clars, dels cotxes senyorials i dels carruatges anglesos, als bancs dels quals s'alçaven com flors vincladisses les joves vestides de rosa o de blau, amb el rostre realçat pel marc de la blonda blanca. La gent humil, la graderia de sol, passava en grups, amb l'enorme bóta al muscle i un garrot de Llíria a la mà, pudents de vi i bramant, com si començaren a sentir la borratxera d'insolació que els esperava a la plaça.

Joves esparracats trencaven les onades de gent, oferint la vida de Lagartijo en redolins, els antecedents i retrats dels sis bous que anaven a ser torejats, o pregonaven uns ventalls de fusta sense raspallar i en els quals una mà graponera havia estampat un bou com una bóta de vi i un torero que pareixia una granota espellada. Els babaus àvids d'emocions s'amuntegaven davant de les fondes on s'allotjaven les quadrilles, esperant pacientment l'eixida dels toreros per a poder tocar amb respecte les alamares del destre. La gent s'obria pas amb curiositat cada vegada que algun picador empaquetat sobre la cadira i amb el mosso a la gropa passava muntat en el seu rossí ossut i macilent que el portava cap a la plaça amb un trot juganer.

Entre els carruatges que veloçment i eixordant els carrers travessaven el centre de la ciutat, va pasar el cotxet de Cuadros, i darrere d'ell una carreta de lloguer, on anaven les de Pajares. Donya Manuela en el lloc preferent, empolvorada i retocada amb tal art que el seu rostre produïa certa impressió guaitant entre els fistons de la blonda negra; i davant d'ella les xiquetes, graciosíssimes com un cromo de revista taurina, amb sabatetes baixes, calces calades, falda de mig pas amb xarxa carregada d'arboços, que mirava atrevidament sota el núvol blanc que envoltava els seus adorables caps, tancant-se sobre el pit amb un ram de clavells.

Quina vesprada més bonica! Mai es varen sentir les de Pajares més contentes de la vida. En baixar del carruatge davant de la plaça, varen ploure sobre elles les floretes; i per a totes n'hi va haver, fins i tot per a la mare, que respirava sorollosament i s'enrogia, satisfeta del triom. Indubtablement eren elles les que més cridaven l'atenció en tota la plaça. Només calia veure-les en la llotja ventant-se amb negligència, mentre una part dels senyors de la graderia, drets i girant l'esquena a l'arena, les miraven fixament, amb ulls de desig.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: El tatuatge dels apàtrides , 1998
Pàgines: 48-50

Ludwig, bocabadat, ho escodrinyà tot.

-Aquests ballarins pareix que hagueren eixit del Fígaro de Beaumarchais -mussità.

-Sí -corrobora Eugen. Fa la impressió que, en compte d'anar a matar uns toros salvatges, aquests gladiadors s'hagen vestit així per representar El barber de Sevilla.

Quan l'agutzil es retirà, després d'empomar la clau que havia sol·licitat al president, s'obrí la porta del corral i Mimoso, un brau negre i poderós de banyes separades, féu una sortida ràpida, decidida i audaç. Desllumenat pel sol i atordit per la cridòria del públic, després d'ensumar cada racó dels refugis, la bèstia es plantà al mig del clos i allí esperà, indefensa, a veure què s'esdevenia, sota l'atenta mirada d'Arjona, que n'observava de lluny les possibles inclinacions i tirades. La correguda havia començat; en primer lloc eixiren tres picadors, els quals, ajudats pels xulos dels capots, citaren l'animal a rebre puntades de pica. El brau era dur i atrevit; tant que, al cap d'una estona, quan el so de les trompetes i el redoblament dels timbals anuncià el canvi de la sort de vares, Mimoso havia desbudellat quatre cavalls que romanien tirats per l'arena, moribunds i exsangües.

Llavors començà la tanda dels banderillers, els quals, àgils, astuts i amb una sang freda heretada de pares a fills, foren capaços de driblar l'animal, d'esquivar-ne les banyes i de sortir indemnes de l'encontre, havent-li plantat tres parells d'aquells pals feridors sobre el llom, que anaven embolicats amb una vistosa oriflama. L'efecte de les noves ferides, lluny d'apaivagar-la, encabrità encara més la bèstia, la qual se'n reféu de la humiliació atacant-los, quan de nou el so de la música donà per conclòs aquest terç i anuncia el pas a la sort de l'espasa, que el públic celebrà amb aplaudiments, cridòries i altres manifestacions de satisfacció i complaença. Era notori que la concurrència xalava.

-Així degué ser a l'antiga Creta -deixà anar el comte Sforça.

-Tan sofisticat, creieu? -preguntà Ludwig. I afegí:- Aquesta sembla una festa molt reglamentada, però no per això menys curiosa. M'he alegrat de tenir ocasió de presenciar-la, ara que recorde haver-ne llegit no fa gaire una descripció magnífica, que ben bé podria haver-se referit a aquesta mateixa vesprada.

Autor: Josep Palomero i Almela
Obra: El tatuatge dels apàtrides , 1998
Pàgines: 51-52

El bou, cada vegada més testavirat i marcit, demanava la mort panteixant, deixant al seu pas un rastre de salivera i de sang. El matador se li acostà a fi de rectificar amb la punta de l'estoc la posició d'un parell de banderilles que oferien una caiguda molesta; es plantà enfront de la bèstia a una distància de dos o tres passos; deixà caure a terra el braç en què duia la muleta -que el bou seguí mirant fixament com si tinguera un embruix-; l'apuntà amb la dreta, posant-se el mànec de l'espasa al costat de l'ull; alçà la punta del peu esquerre, el girà i, tombant-se, deixà anar el pes de tot el seu cos contra la testa de l'animal, el qual el rebé immòbil, i li clavà una estocada completa fins a la creuera que en pocs moments precipità la seua agonia.

La fera reculà, amb la vista cada vegada més enterbolida, fins que caigué plegada el mateix temps que el matador elevava els braços en senyal de triomf. El públic s'alçà dels bancs i, traient mocadors blancs dels plecs de les faixes -els homes- i de les sines i els pitrals -les dones-, encarats a la llonja presidencial, sol·licità tots els trofeus per a Arjona. Mentre un tir de mules engarlandades amb gualdrapes roges, ornades amb sonors cascavells, retiraven al galop el cadáver de Mimoso entre una allau d'aplaudiments i una colla de monosàbios restauraven amb rascles l'estat de l'arena, Cúchares, que feia la primera volta triomfal a la plaça, no tingué altra idea millor, en passar per davant dels seus convidats estrangers i reconèixer-los, que llançar-li una orella a la cara der zeñó de la Fuersa.

El Comte aconseguí aturar la trajectòria del projectil atrapant el cartílag entre les mans, les quals li quedaren tacades de sang, perquè l'apèndix auditiu de Mimoso, segons pogué comprovar amb estupefacció, aleshores encara vibrava.

Autor: Josep Maria Llompart de la Peña
Obra: Poesia completa , 1986
Pàgina: 231

València

 

Cansades vironeres s'agombolen en els ulls els morts. Un aire de tango s'esmuny a tall de serpent per les finestres dels pisos buits. Hi ha una mà de seda, unes mitges de seda abandonades lànguidament damunt la consola, per terra les lligacames. Totes les flors són de pedaç, totes les llums festegen vermellors d'alcova. Blennorràgies velles i naftalina, amor meu de setembre. A la plaça de bous ombres amatents esfullen  margarides. La fira, les flors, les taronges. Barrets i capells de trona. Cortesies cap a la mort. El violí de Manolo Granero xerricant aperduat per qualsevol capvespre. Horabaixa de dissabte amb landós i berlines, runes i adéus per onsevulla, triomf de la mort. Amor meu de setembre. El sol de mil nou-cents em llustreja les botes enmig d'un devessall de cossiolers amb palmes. Cambra d'amors i de llençols de fil persianes closes, assegetades de claror de mil nou-cents. Llangueix el tango en els salons deserts, les vironeres en els ulls dels morts. Passa la processó pel carrer de les barques, entre dues fileres de cavallers tristíssims, tirats de frac, guants blancs, bastó amb inicials al puny de plata, clenxes pentinades amb llavor de puça. Cerimònia i reverència dels bigotis cargolats. Mor escanyat l'últim compàs del tango. Dalt la carrossa, somriu Agnès impàvida.