Plaça Redona

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Arròs i tartana , 2017

Faltava encara el més important: el tito, protagonista de la festa gastronòmica; i la senyora i el seu cotxer, espentats rudement pel corrent humà, travessaren una profunda portalada semblant a un túnel, i es trobaren al Clot, a la plaça Redona, que pareixia un circ amb la seua doble filera de balcons.

Sobre la remor de la gentada, que tancada i oprimida en un espai tan estret tenia brams de mar tempestuós, es destacava l'agut crit de la gallina aterrida, el parrup del colom, el trompeteig insolent del gall, pinxo de muntera roja, agressiu i jactanciós, i el monòton i discordant gemec de l'ànec trist, que, vulgar fins i tot en la seua mort, només aconseguia atraure l'atenció dels compradors pobres.

Sobre terra, amb les potes nugades, recordant tal vegada en aquella atmosfera d'ofegament i terrabastall les tranquil·les planes de la Manxa o les polsegoses carreteres per on havien vingut seguint la canya del conductor, hi havia els titos, amb les seues túniques terroses i les caputxes roges, greus, melancòlics, reflexius, formant un rogle com un conclave de cardenals saberuts i movent filosòficament el seu moc inflamat, per a llançar sempre el mateix cloc-cloc prolongat fins a l'infinit.

Autor: Joan Francesc Mira i Casterà
Obra: València. Guia particular , 1992

En arribar al cantó del Trench, mirar a la dreta per contemplar els balcons més llargs de València, tot un pany de cases, i d'ací, pel primer arc o passadís, a la plaça Redona. Aquesta plaça va ser planejada el 1839 sobre el solar del Clot, on hi hagué la peixateria i el degollador del mercat. És, com el seu nom obliga, un cercle perfecte i homogeni, petit, totalment tancat, amb una sola teulada contínua, un espai absolutament original. Té una font amb columna i fanal al centre, una coberta metàl·lica circular amb parades de roba, i botigues d'articles de pell, de records per a turistes, i de tortugues, ocells i gossets. Després de voltar la plaça, si el visitant no ha perdut l'orientació, pot eixir darrere de l'església de Santa Caterina, en una plaça —ara de Lope de Vega, abans de l'Herba— on apareix el peu de l'església amb un mur com sargit i recosit, marques d'arcs ogivals i un òcul més o menys al centre.

Autor: Llorenç Millo i Casas
Obra: Carrers i racons de València , 1980

Però tot això del mostassà és ja pura arna sinó tot vida és el Clot o Plaça Rodona, ja que si algú la denominés pel nom oficial de Plaça del Cid, no hauria cristià a València, ni moro ni pagà, que la sabés identificar. La Plaça Rodona, amb la coberta circular del mercadet, la font de quatre dolls, és vella, que no antiga, ja que sorgí en 1839 ocupant l'espai de les antigues carnisseries; la idea fou d'en Manuel Tió, comissari del repès, i el projecte, de Salvador Escrig, el mateix que discorregué les escales de les «Alamedetes» de Serrans. Tota la setmana en la plaça hi ha un mercadet de randes i quincalles, però els diumenges de matí es transforma en uns encants: s'hi venen animals vius, com ara coloms, canaris i fins tortugues; llibres vells i segells de correus, discos, rellotges, quadres, gravats. No és un mercat d'antiguitats; és, més que res, un mercat de saldos i d'absurdes andròmines que emplena la plaça, les arcades per on s'hi accedeix i els carrerons que l'envolten. Els diumenges de matí al clot hi ha una remor de rusc d'abelles, és el refugi de l'enginy o, si es vol, de la picaresca, però és un racó humà en una ciutat cada vegada més inhòspita i buida.

Autor: Ferran Cremades Arlandis
Obra: Plaça Rodona , 1995

S'estranya de no experimentar l'emoció de la por abans de la correguda; camina sobre les llambordes del carrer Sant Vicent com si trepitjara la llarga catifa roja d'un hotel de luxe, i se sent feliç; abans d'arribar-hi s'atura sorprès per un calfred; veu el corredor fosc que dóna a la Plaça Rodona i s'hi apropa amb la mateixa il·lusió que el dia en què acudí a la primera cita amb Arena: se sent nu i tremola de passió.

Ni tan sols ha canviat de color el seu semblant quan ha entrat a la Plaça Rodona; avui experimenta una seguretat desconeguda, no percep la por; la por no era més que la moscarda grossa que per fi aconseguí aixafar sobre el terra d'aquella finca en ruïnes; Matador torna a somriure mentre amb els ulls envolta el cercle de colors cridaners i de veus ansioses que són els balcons que donen a la plaça; la seua posa és relaxada. Camina amb la naturalitat de l'actor que s'apropa a l'escenari per aconseguir el triomf.

La Plaça Rodona, malgrat les taules i les cadires del cafè, malgrat la gent que hi ha, sembla buida i només s'escolta un silenci d'aigua que brolla de la font; Matador dibuixa un cercle al seu entorn; els balcons, que semblen graderies, estan plens de fantasmes blancs; està sol, no hi ha ningú més enllà del límit de la plaça; ho veu tot amb ulls humits d'expectació; sap que amb aquesta aparició tempta la sort: sempre és un risc tornar a l'arena ibèrica.

Les gotes de pluja que es trenquen sobre el vidre —a través del qual veu el llarg taulell del cafè— semblen perseguir-se les unes a les altres en un joc etern; hi ha gent que parla alhora que devoren tapes i s'empassen el vi o la cervesa; a penes va entrar preguntà pels lavabos; i quan torna li demana al cambrer un cafè i conyac de marca.

Un home amb un conyac a la mà sempre et parlarà de dones, de negocis, de bous, d'il·lusions; un conyac amb cos pots fins i tot mastegar-lo, i a Matador li agrada de mastegar totes les coses; el taulell fa un semicercle al final i mor en una finestreta, que també dóna a la plaça; pregunta al cambrer si li ho pot servir a una taula de la terrassa i el cambrer li respon que sí.

Quan ix, respira a plens pulmons alhora que creua la terrassa i s'atura davant la darrera taula que està vora la font, s'asseu i espera; de fet és la taula que es troba més lluny de la porta del cafè; vol evitar qualsevol contacte possible; allí, immòbil, contempla els moviments de la plaça: els vianants que la creuen, els gossos perduts que voregen la font i alcen el cap a la llum dels fanals, els dolls d'aigua que brollen vers el cel sense aconseguir els estels i que després s'estimben en un saltant d'intrigues que esguiten el terra empedrat de la plaça.

Autor: Ferran Cremades Arlandis
Obra: Plaça Rodona , 1995

El rètol de neó Cafè Plaça Rodona parpelleja enmig d'una gran semicircumferència que corona la porta d'entrada i que sembla una immensa cella de dona: la llum fa l'ullet a la pluja; cada vegada que s'obre la porta hi ha un so cridaner de màquines escurabutxaques, de conversacions confuses i de música; en anar-se'n els quatre amics, les taules de la terrassa estan buides i Matador es troba sol tot experimentant una sensació estranya que no sap com traduir, com si mai abans no hagués estat en aquella plaça quan durant anys i panys ha estat el centre d'operacions de la seua banda; el rellotge del campanari de Santa Catalina fa temps que s'ha aturat i cap so recorda l'hora en aquella plaça.

Quan Arena torna ho fa caminant amb les ales d'una decisió contundent, com si ja conegués l'eixida d'aquell laberint, el pas és ferm i Matador té la impressió que s'hi apropa decidida a agafar les seues coses i a anar-se'n d'una per totes, sense ni tan sols dir-li un «¡adéu, Matador, m'espera un altre home!»; no obstant això —i una vegada asseguda— agafa la cadira i l'apropa més devers la taula tot posant-se còmoda —«cal fer les coses a temps»—, i aquesta reacció inesperada fa que Matador oblide —amb la rapidesa de l'instint— totes les preguntes que volia fer-li si realment gosava tornar-hi, potser és la por o un profund respecte, potser la pèrdua de memòria causada per la presència d'Arena.

La clamor que ve del cafè —i que per una estona interromp el silenci de la pluja— desapareix novament quan la porta es tanca de manera hermètica a causa de la pressió del moll, i aleshores només parla la font.

—És bella... la plaça —està disposada a fer tot el teatre possible per calmar aquell grapat d'envestides—, té la forma d'una arena.

Matador, com aquell qui sent ploure, no diu res perquè continua amb l'ànim suspès en la contemplació d'aquell rostre ara més resplendent si fos possible; només pot mirar-la; no solament no se n'ha anat, sinó que ara, quan li assenyala novament la plaça, li somriu alhora que mira devers el cel i els balcons i traça un cercle amb la mirada —novament li diu que és bella la plaça— tot forçant la seua positura, ja que a causa del cobert de fusta que serveix d'abric a les paradetes de venda instal·lades enmig de la plaça, els balcons només poden veure's d'escorç i en positures forçades.

—Des que te'n vas anar és la primera vegada que m'ature en aquesta plaça, sempre he passat de llarg.

La rodonesa de la plaça —que Matador encara considera com el melic del món— els envolta en un balanceig reposat i melós, per un moment creu que té la solució a l'abast, però s'equivoca perquè d'entrada havia d'haver escollit un altre territori, un territori neutral; aquesta plaça és propietat d'Arena, una Arena que ara interpreta el seu paper amb una espontaneïtat sorprenent, sense cap esforç; Matador mira com posa les mans damunt la taula i després aixeca la copa a nivell dels llavis, ho fa com si estigués representant un ritual, amb el mateix aire de cerimònia amb què un bisbe aixeca el copó.

—M'agrada el màlaga, té el color fosc de l'ambre i el sabor dolç de la mel.

Matador hi comprova que pràcticament ha perdut el seu accent andalús; pel to de la seua veu ningú no diria que Arena fos de Màlaga, només l'arabesc dels seus gestos parla de les terres del sud.

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020

En morir ma mare, l'aterratge en la soledat extrema no va ser gens fàcil. Em costava molt dormir i la casa em queia damunt. Encara vivia en el pis familiar de l'edifici Sant Martí, en el carrer dels Drets, exactament dalt de l'extinta discoteca Sami. En 1994 Sami era només el rètol i la cendra d'un agost que em dictava a cau d'orella una novel·la que jo no encertava a transcriure. El seu

factòtum, el polifacètic Jesús Saiz, ja regnava a l'altra banda de les muralles, en els locals ben ventilats de l'Eixample.

A poqueta nit, la plaça Redona es convertia en un càmping a l'aire lliure. S'omplia de rodamóns i borratxos que dormien entre les parades, resguardats pel sostre metàl·lic que sostenia l'embruix del vell Clot. Des de la meua habitació se sentia el murmuri de les bregues, els insults, els cristalls trencats, el plany desesperat d'aquella xiqueta convertida en fantasma. Viure allí se'm va fer insuportable. De matinada agarrava la vespa i me n'anava a pel periòdic acabat d'eixir de les rotatives. Era un ritual de supervivència. Per a aplegar a la paradeta de Ventura en la Glorieta assajava mil camins i cap era igual. Coneguí llavors una ciutat diferent, teixida amb els fils de la nocturnitat anòmala dels dies laborables, el soliloqui dels bevedors solitaris en la barra del Trina de la Gran Via Ramón y Cajal, i el cansament tan sensual de les bingueres que en eixir de la faena buscaven un refugi amable on apurar l'última copa abans de tornar a casa. Només a l'alba conciliava la son. A mitjans de juny, fart d'aquella dinàmica, vaig mudar-me al pis dels meus avis en el carrer Teixidors.