Platja del Cabanyal

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926
Pàgina: 70

Ni una ànima. La platja estava deserta. No hi havia ni una sola persona en l'extensió d'arena on a l'estiu es planten les barraquetes per als banyistes de València. A1 capdavall es veia el port eriçat de pals amb banderes, vergues entrecreuades, xemeneies vermelles i negres i grues que semblaven forques. Avançava mar endins l'escullera de Llevant talment una muralla ciclòpia de blocs vermells aglomerats a l'atzar per una trepidació de la terra; al fons s'amuntegaven els edificis del Grau, les grans cases on estan instal·lats els magatzems, els consignataris, els agents embarcadors, la gent adinerada, l'aristocràcia del port; i després, com llarga cua de teulades, els ulls albiraven, estesos en línia recta, els barris del Canyamelar, el Cabanyal, el Cap de França, una massa perllongada de construccìons de tots colors, les quals anaven minvant conforme s'allunyaven del port; primer, edificis de molts pisos i torres esveltes, i a l'extrem llunyà, tocant a l'horta, blanques barraques amb la coberta de palla doblegada pels vendavals.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926
Pàgina: 108

Era un espectacle estrany; una mena de pesombre.

El mar bramulant en la densa foscúria, els canyars de la platja vinclant-se a l'impuls del vendaval com cabelleres de colosos enterrats, les ones precipitant-se com si volguessin engolir-se la terra, i una legió d'endimoniades ombres agitant-se mudes i incansables, traient fardells de la barca, que es trossejava de pressa, i pescant-los en les escumoses aigües per enviar-los a la platja com si fossin pilotes, on desapareixien talment devorats per la terra; i de tant en tant, en calmar el vendaval, s'oïa el grinyolar dels carros que s'allunyaven.

El Retor veié el seu onele Marian que anava d'ací i d'allà amb les seues enormes botes d'aigua, la veu enèrgica i imperiosa i un revòlver a la mà.

Res no calia témer; els carrabiners del punt més pròxim estaven untats i vigilaven per tal d'avisar si arribava el cap de la força. A qui no es podia perdre de vista era la tropa silenciosa que feia la descàrrega, gent massa llesta de mans a la qual agradava d'aprofitar-se de la confusió, i creia que robar a qui roba... No; amb ell que no fessin bromes, redéu!; al primer que s'amagués un fardell, li engegava un tret.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926
Pàgina: 113

D'aquesta manera arribà l'estiu.

El tros de platja entre la sèquia del Gas i el port, oblidat la resta de l'any, presentava l'animació d'un campament. La calor empenyia tota la ciutat vers aquella platja, de la qual sorgia una veritable "ciutat d'estiu". Les barrequetes dels banyìstes, amb les parets de llenç pintat   els sostres de canya, formaven en filera correcta davant de les ones, empavesades amb banderes de tots colors, retolades amb títols extravagants, i ostentant, a més a més, en el vèrtex, ninots, mirinyacs, vaixells, mostres grotesques que distingien l'establiment per evitar confusions. Darrera, en previsió de la gana que en el gastat estómac desperta l'aire del mar, s'escampaven els establiments de menjar, uns d'aspecte pretensiós, amb graonades i terrasses, tot frágil, com decoració de teatre, suplint la poca consistència de la construcció i els misteris de la cuina amb títols pomposos: "Restaurant de París", "Fonda del buen gusto"; i entre aquests establiments pedants de la gastronomia estiuenca, els bodegons indígenes, amb el seu ombrei d'estores, les taules coixes amb un porró al centre, i el fogó a l'aire lliure; que mostraven amb orgull els seus rètols de divertida ortografia, El Nap, Salvaor y Neleta; i oferien com a plat del dia, des de Sant Joan a setembre, els caragols amb salsa.

Autor: Vicent Blasco Ibáñez
Obra: Flor de maig , 1926
Pàgina: 118

I la Roseta, que callava i feia un gest de dIsgust a cada nom, digué el seu. S'havia d'anomenar "Flor de Maig". Aquella mateixa nit ho pensava ella dinsa la barcassa de la platja mirant-se una estampa de les que cobrien els paquets de tabac "Flor de Mayo" que venien de Gibraltar. La seduïa, un títol tan bonic, formant aurèola de colors sobre la marca, que era una senyoreta vestida igual que una dansarina, amb roses com tomàquets sobre la faldilla blanca i a la mà un manoll de flors que semblaven raves.

El Retor s'entusiasmava. Sí: recristina! Ben pensat. La barca s'anomenaria "Flor de Maig", com el tabac que fabricaven a Gibraltar. Era de justícia; la barca es construïa principalment amb els diners del contraban, i aquest es componia, en sa major part, d'aquells paquets de tabac. Tenia raó sa germana; "Flor de Maig" s'anomenaria, res més que "Flor de Maig".

Tots els presents s'entusiasmaven amb el títol; el trobaven dolç i bonic; llurs imaginacions vulgars s'agitaven amb estremiments de poesia. Li descobrien quelcom de misteriós i atractiu, sense sospitar que el mateix nom era el de la històrica barca que, portant envers les costes americanes el perseguit èxode dels puritans anglesos, presencà la gestació de la més gran república del món.

El Retor estava contentíssim. Quin talent tenia, Roseta! A sopar tothom!... i als postres es brindaria per "Flor de Maig".

Autor: Rafa Lahuerta Yúfera
Obra: Noruega , 2020
Pàgines: 39-40

La platja era immensa. Des del Port fins als xaletets de la Patacona, un escenari semisalvatge plagat de dunes, matolls i restes de fruita i verdura vessades per les séquíes nodria l'eco del todo vale. No era la badia urbana habitual. Estava fora del temps, del turisme, dels plans urbanístics. La seua potencialitat radicava en el caos asimètric i lluminós. No hi havia una platja així en tota Europa. Sense el passeig marítim, encara per construir, l'arenal sostenia la fe dels nostres enemics. La resta era imprudència i temeritat. A la mínima, Charly esgrimia la navaixa com a clau i tresor. La faca, amb el mànec de galtes nacrades, li l'havia regalada son pare. Exhibir-la li atorgava galons en l'eixam adolescent de la ciutat subterrània. Conquerir un tros de platja l'obligava a mesurar-se amb altres com ell. Les seues motivacions eren pur instint animal. També ell era presoner. La seua tradició consistia a assenyalar un territori i custodiar-lo. Si ho aconseguia, a poqueta nit fanfarronejava en el saló del bar Coral davant dels seus. "Nos han comido los güevos en tirereta", deia amb orgull. Bé sé jo que no sempre fou així.