Coneixes algun d'aquests autors?
Cerca l'obra per nom, editorial o lloc a la qual pertany:
A prop de la boca sud del túnel i a l'esquerra de la Noguera Ribagorçana, hi ha un seguit d'edificis amb una capella que corresponen a l'antic Hospitau de Vielha o de Sant Nicolau des Pontelhs, a 1.620 metres d'altitud. Fundat per Alfons I de Catalunya i II d'Aragó el 1190, tenia la missió d'acollir els vianants que havien de travessar el difícil port de Viella i era i és propietat de la vila de Viella. Hi podem llegir un fragment de dietari de mossèn Antoni Maria Alcover que narra l'arribada a l'hospital després de pujar des de Viella resseguint el curs del riu Nere. També hi escau la lectura d'un episodi de la novel·la juvenil Moria!... Èm perduts!, de Toni Escala, en què una mestra i els seus alumnes es perden en una excursió a esquiar a l'estany Redon.
Agost. Dia 25
Trobam vora el camí un pilar amb una creueta. Ací moriren gelats tres germans de Vilaller que d'hivern volien passar el port, i el torb els sorprengué i els envia a veure Sant Pere. Déu els haja perdonats. Aquest any passat o l'altre, per les Festes de Nadal, dos casats del mateix dia, que volgueren passar, també hi quedaren; al cel sien; i també hi deixà els ossos una pobra dona amb un infantó que havia de passar, i dos traginers la convidaren per anar amb ells, i, com foren un poc més amunt d'ací, el fred la pren amb l'infant, i els traginers feren l'heroïcitat d'abandonar-la per salvar-se ells, i la pobreta i el minyó hi quedaren. Aquest port, per la seua altària feresta i per lo prop que és de les muntanyes Maleïdes, és el més perillós de tots, anc que siga el més curt; i les bísties estan més de mig any sense poder-ne passar.
Puja que puja per amunt, giram cap a sud-oest faldejant els penyalars de la Fontfreda, calapejats de congestes de neu blanquíssima. Hi passam just per devora; són disforges, de grosses. Qui sap els milenars de carretades que n'hi ha, de neu acaramullada a cada congesta! El Miquel hi tira pedres brunzint i, com peguen damunt la neu, no reboteixen; és com si pegassen damunt llana. I n'hi ha tot un estol, de congestes.
Sempre per amunt i per amunt, mos enfilam per lo més estret i aspre del port, una espècie de canal molt empinat, entre l'esquerpa serralada de mà esquerra (sud-est) i la Roqueta Roia a man dreta, un penyalar ferest d'alt i mal tallat, que la neu i les fredorades l'esbrellen i l'esmicolen, fa sigles, i els bocins i llenques que en caigueren i en van caient a milenars de milenars rost avall, colgant i matant la vegetació del coster i repeu, formen una estesa immensa i esglaiadora de pedregam, tot lloses, còdols i pedrolins, que, com hi posau el peu, tot s'esllavissa i s'esmuny rost avall i vos fan prendre la mateixa redoladissa, que vos poria esser fatal. No és accessible aqueixa collada en no esser pel caminoi que a força de forces i d'enginy hi obriren i que costa molt de conservar, tan poca cosa com és.
Vos assegur que les pobres bísties hi pantaixen fort i espès i que ho han de fer de tot per atènyer el cap del port, el punt culminant de la collada. A la fi, grat sia a Déu, hi arribam. Queda, darrera de tot, el panorama de la Vall d'Aran, i se'n presenta a la nostra vista un altre de més grandiós, sauvatge i estupend: la gran fondalada de la ribera Ribagorçana i a l'enfront les muntanyes Maleïdes, grisenques, disforges, superbes, majestuoses, sublims, sobiranes, senyorejant part damunt totes les altres de la serra pirenenca, totes clapejades de congestes, enlluernant-vos els ulls la neu blanquíssima que rumbegen, ferida de sol. Semblen molt a prop. Dins les muntanyes la vista es molt enganyadora. Com que no siguen gaire més altes les Maleïdes que la collada on mos trobam, de 2.435 metres d'altura. Doncs bé, llur altura mitjana són 2.800 metres fins a 3.000. Ja se sap que llur cuculla caporal, Aneto, arriba a 3.433.
Ja destriam en el fons de la comalada l'Hospital de Viella, i tant mos hi acostam, que, com mos ne temem, ja hi som. L'Hospital és una casa gran amb bones estables i lloc per la gent. És per prendre-hi redós la gent que en passa, els dies de mal temps, que per ací són molts. Hi ha cambres per dormir i un hostal, on aguien de menjar, i una capelleta i un cementeri, per enterrar-hi els qui acaben els alens dins aquests barrancs. Tot això és propietat del Municipi de Viella, el qual arrenda l'Hospital i el pas del port, ja que totes les bísties que en passen, han de pagar un tant, que serveix per compondre el camí.
Comanam el dinar: un pollastre amb arròs per nosaltres dos; el Miquel menja de l'escudella que hi ha feta i se fa fregir una platada de costelletes perquè n'és molt afectat, i no les escup gens mai. Mos conta que fins i tot li agraden crues. Com que a can Morelló tenen fonda i maten bestiar pel consum de la casa, i ell es l'emprat per aquestes coses, sempre hi pega qualque espipellada, vull dir, que en talla qualque llesca, mentres fa bocins de l'animal mort, i dassa per endins!
Era escola auie organizat una pedía gessuda enquiar estanh Redon. Er autocar les remassèc en estudi e les deishèc ath pè der Espitau de Vielha entàs nau e mieja deth maitin. Acaçats per empenhudes e clacassades, cadun se remassèc eth son morralet e se lo metec ena esquia.
Passèren de prèssa ath cant der Espitau, moment que siguec profitat pera mèstra entà explicar-les qu'er Espitau de Vielha, antigaments dit de Sant Nicolau des Pontelhs, siguec fondat en 1175 per Alfons II entá acuélher es caminaires que se vedien eth trabalh de passar eth pòrt. Tanben les expliquèc qu'ère de tostemps que i auie un espitalér, qu'auie era obligacion d'acuélher a tot eth qu'ac demanèsse; er ostau ère protegit peth rei d'Aragon, e en 1570 passèc a nòm dera vila de Vielha sense que se sàpie perqué. Era mèstra ditz que seguraments era istòria ei terriblaments importanta, mès qu'ara volerie remercar eth hèt qu'er Espitau ei era bastissa civila mès vielha de tota era Val que se n'a constància per escrit! Que dèishe com un carrèr ath miei des edificis, bòrdes, ostau e glèisa. As mainatges les hè gràcia de saber que s'atarnien de tot çò qu'aurien besonh durant tot er iuèrn, perquè passauen fòrça mesi barradi, sense poder-se botjar ne pòc ne fòrça.
Aquiu demorèren es mès petiti, aqueri qu'an vengut a divertirse pes prats der entorn der Espitau, cadun damb eth sòn morraletet tanben. Es mèstres an parlat dejà damb eth pastor entà qu'es petitons poguen veir era ramada abans que se'n vage a pèisher un tròç ensús, ena pleta naua. Aquiu que son Jan, Cisco, Élia, Antònio, Ares, Àlex e es mès petiti, coma Nil, Ramon e Axel damb fòrça d'auti, d'edats diferentes, mès toti massa petiti entà hèr granes excursions. A Adrien tanben li aurie agradat de trobar-se damb toti aguesti, mès eth va entà un estudi a on non se pòt estudiar ena sua lengua. Correr per aqueri prats serà, tad aguesti petits, dejà ua aventura tà explicar en arribar en casa!
Eth carrèr puge ath dret e vire a dreta e en arribar en barranc, a quèrra, ja non ven mès er Espitan; deuant an era val de Conangles que les demore. Caminen leugèrs, maugrat qu'es mèstres se cansen fòrça mès, perque tot eth camin les expliquen causes sense parar. Les diden qu'aqueth riu que baishe apròp ei eth riu Sant Nicolau, e que se ditz atau justaments perque era capèla der espitau ère dedicada ath sòn culte. Sense dar-se'n compde se trapen en planhèth e cau sautar eth riu. S'empossen, se saupiquen, es mèstres criden, se banhen bèh shinhau es pès e s'esfòrcen entà ajudar as professores. Un còp passada aguesta aventura se tròben damb un boscarret de hais joeni e cargolhadi.
Era mèstra explique qu'aguest bòsc a uns ans ere fòrça mès espès. Que ne heren una grana bracada e en treigueren arbes que non pogueren èster talhadi arran de tèrra perquè eren massa gròssi es troncs. Es mainatges hèn cara de pena en tot escotar-la. Alavetz les ditz que se fixen fòrça s'a on meten es pès. S'ajoque e cuelh quauquarren que semble ua escròpa. Ei de color marron clar e ei dubèrta en quate petales, se torne a ajocar e agarre quauque frut marrón e ludent, e les met ath laguens d'aquerò que semble ua flor dubèrta, mès de hust. Ditz qu'en daurir-se a deishat quèir aqueres semençalhes ludentes, qu'auie sauvat enquia que sigueren prèstes entà germiar. Torne a ajocar-se, aguest còp entà agarrar ua petita planta que dèishe estonats as mainatges. Se tracte d'aqueth petit frut dera escròpa deth hai! Qu'a galhoat, e eth galhon naute dejà tres dits; pera part de baish se i ve una pedía arraïtz que ja a agarrat en tèrra. Ei tot tan de trende que semblaue marron mès que non pas verd. Son allucinadi!
Altres indrets de Vielha e Mijaran: