Monestir de Tagamanent

Autor: Ferran Canyameres i Casamada
Obra: Com el Vallès no hi ha res , 1951
Pàgines: 36-37

TARDOR A TAGAMANENT

Carles Riba
Les ruïnes
del convent
són soliues,
molló etern
sota núvols
espremuts
per vent rúfol
que aigua escup.
Salten cabres
com isards
i dels arbres,
cingle avall,
cau volada
de tudons
a ratxades
i a rombolls.

Draps de cuina,
núvols bruts,
lluor llunya,
llargs retrunys,
aigualeres
torrentals
vers Centelles
i ventalls
fets d'asperges
d'aquell cell
que rumbeja
pel Montseny.
Ta bellesa
canviant
és excelsa
sota el llamp
i amb campana
ventant vent
l'aplegada
hi és a temps.

Autor: Jordi Pujol i Soley
Obra: Memòries (Història d’una convicció (1930-1980)) , 2007
Pàgines: 64-65

Diu Ainaud que em vaig oferir dient «podeu comptar amb mi per al que vulgueu». Jo més aviat diria que les meves paraules van ser: «Què he de fer?» «Què he de fer per Catalunya?» Una pregunta que en aquells anys de joventut vaig anar formulant als meus mestres i a les organitzacions polítiques i socials a les quals em vaig acostar. De vegades vaig rebre'n respostes positives i útils i altres vegades no en vaig rebre cap. Fins que va arribar el dia en què ja no vaig fer més la pregunta, que és el dia que em vaig dir: «Jo mateix em diré el que he de fer.»

«Què he de fer per Catalunya?» D'on prové la interpel·lació d'aquell moment i de sempre a la meva vida?

«És una vella idea que es devia ficar en mi per molts camins i de moltes maneres, però que jo sovint, per donar-li corporeïtat, per fer una simplificació falsa però entenedora, lligo amb una anècdota de fa molts anys, de cap allà el 1940 o el 1941. De quan el meu oncle havia sortit feia poc de la presó i em va dur amb un seu company al Tagamanent. I m'explicaven, tot pujant, que a dalt hi havia un parell de masies, i una església i una era. Però quan hi vàrem arribar ho trobàrem tot destruït: destruïda l'església, plenes de guixades les parets; abandonades les masies; esbatanades les finestres i les portes, amb els porticons arrencats i les ventalles esbotzades; esberlada l'era; enfonsat el sostre de les corts; i un aire de trist abandonament dominant-ho tot. A aquells dos homes que m'acompanyaven aquell espectacle els aclaparà, i els recordo drets, al llindar de l'església, traslladant a tot Catalunya la impressió de derrota, de desànim i destrucció que el Tagamanent els produïa que per altra banda ells devien dur dintre seu. "Que en passaran d'anys abans no haurem pogut recons­truir tot això." Abans no haurem pogut reconstruir el país.»

La citació està extreta del pròleg de Construir Catalunya, un pròleg que dato entre Madrid i Premia de Dalt el 1979, quan era diputat al Congrés. La transcric perquè penso que mai no he explicat millor i amb més detall aquella ascensió que em va deixar marcat. L'oncle era en Narcís, el germà del meu pare. El tercer excursionista era en Feliu Vila, un amic seu de Premia de Mar.

Hi continuo dient: «És una anècdota que només té importància per una cosa: perquè de la meva infantesa és de les que recordo més viva. Perquè al llarg dels anys no m'ha abandonat, perquè és una escena -el marc de l'església, els dos homes, la runa del presbiteri al fons- que se m'ha fet present molts cops, sobretot quan anava a fer quelcom que em semblava que podia arribar a ser, petita o grossa, una contribució a la reconstrucció del país.»

I hi concloc: «Serà o no serà contradictori; haurà estat més o menys eficaç; haurà estat més o menys comprès; però el meu programa, el meu programa com a home, el programa de la meva vida, és aquest que arrenca del por­tal del Tagamanent: construir Catalunya.»