Edicions 3 i 4 (València), 2002
7.4.01
Ahir a Sueca, amb motiu de la presentació de L'Espill, poguérem veure l'estat actual de la casa de Fuster, a Sant Josep 10. Una estranya impressió de desolació. La casa està en obres, oberta per la part de darrere, sotmesa a una intervenció dura que pretén unir-la, mitjançant un pati comú, a l'edifici del costat ja adquirit per l'ajuntament i convertit en Biblioteca Suecana, i que en farà finalment, dels dos edificis, un centre cultural. Ara, però, el número 10 tot està buit i com esventrat. L'espai habitat per Fuster, un espai viscut amb la intensitat d'un temps diferent, es troba gairebé arrasat. Instantània carregada de simbolisme. Resta per comprovar si de tot plegat n'eixirà, com si fos la destrucció que precedeix un renaixement, un espai nou i puixant capaç d'enllaçar amb aquell recolliment ple d'energia intel·lectual. No ho sabem. Potser sí, potser a la fi el resultat serà digne i evocador, productiu. Però, ara com ara, aquesta manera de fer impossible de reconèixer l'escenari de la vida de Fuster produeix una inevitable sensació de tristor. Pel seu llegat, pel seu temps, pel destí final d'un dels esforços culturalment més valuosos, i políticament més generosos, que han produït els segles en aquesta terra incerta i ara també, fins a un punt que fereix, arrasada.
La comarca de la Marina és d'una bellesa enlluernadora, incommensurable. Ara, la primavera hi fa lluir tots els colors, amb una força sorprenent. És un petit món on hi ha de tot: camp, muntanyes, pobles rurals, vida urbana, mar, una tradició de cultura popular molt rica i arrelada. Hi ha llocs on es fa present una gran vastedat banyada per la llum, d'altres que són recòndits, gairebé íntims. El camp hi és quasi la quinta essència mediterrània, per la vegetació, les construccions tradicionals, el paisatge. Ahir mateix, després d'uns dies de vent i de pluja, l'atmosfera era transparent, la naturalesa bullia, el Montgó mostrava la seua gamma de matisos de color i, mar endins, s'hi podia entreveure l'illa d'Eivissa.
Contemplant-la en el seu estat actual no es pot evitar la recança, pensar com pogué ser en el passat i com podria ser si no hagués estat lliurada al munt d'agressions que pateix. Perquè aquesta comarca és ara territori de negoci, una mena de far west, objecte de malvestats urbanístiques, turístiques, de construcció sense solta ni volta: un veritable excés. La seua condició natural és tan generosa que és molt encara el que s'hi pot admirar, però ja amb moltes reserves, perquè si no s'atura aviat la destrossa, en poc de temps la devastació haurà estat irreversible. El pla de Xàbia està en procés d'urbanització completa, Dénia està envaïda, el Montgó està assetjat, pertot arreu la pressió urbanística, comercial i humana clivella els entorns i l'harmonia del paisatge, molt més com més cap al sud, cap a Calp, Altea, l'Alfàs i, no diguem ja, Benidorm. S'ha perdut fa temps qualsevol sentit de la mesura, s'han salinitzat els aqüífers, hi ha una escassesa aguda d'aigua per beure, l'edificació desborda el sòl considerat urbanitzable. En pateix, i molt, el paisatge, però també l'entorn humà, el clima social, perquè s'hi va configurant un tipus de societat amb massa zones d'ombra.
Avui he fet cinquanta anys. Vertigen de la memòria, consciència del temps, del límit, de la fugacitat definitivament assumida. Cal girar full ràpidament. El dia ha estat esplendorós, a l'Alcalatén, amb una lluminositat perfecta i neu a la muntanya.
No m'acaben d'agradar els balanços, la literatura d'autojustificació ni el gènere confessional. I tanmateix, pensar-hi és inevitable. Ja ho va deixar dit Josep Pla: «Sol ésser costum, quan es compleixen cinquanta anys, de donar una ullada als anys que hom ha deixat enrere, i que en cap cas no tomarem a viure.»
Aquest fou el rerefons d'una actitud primerenca de rebel·lia, de solidaritat amb els vençuts, i alhora, també molt d'hora, i com a dimensió indestriable, de descobriment del país, d'identificació amb la llengua segrestada. Després vindrien unes altres vivències i experiències, lligades als rudiments de l'acció política, a la cultura, al treball sobre la llengua, a la seua transmissió o (com a moment iniciàtic) al coneixement de la vida rural en un petit poble de muntanya a la comarca de l'Alcalatén, el pol oposat de la vida urbana habitual, en un temps en què encara s'hi sentia el batec d'una forma de vida en procés accelerat d'extinció, però que permetia copsar la naturalitat i la força d'una cultura, d'una llengua, d'un llegat.
El temps, aquest «únic déu cert» (però no precisament compassiu) decanta les experiències i dóna sentit a allò que hem anat fent, a les errades i als pocs encerts que ens poden confortar.
22.2.01
El 23 de febrer de 1981 fou una commoció tan gran que tothom, o gairebé, recorda com el va viure, i n'explica anècdotes. Jo també ho faré: aquell dia érem al poble de muntanya (Xodos, l'Alcalatén) on la meua dona feia de metgessa. Aleshores jo em dedicava a la traducció professional i hi era amb ella, a l'antiga casa abadia, on vivíem, un casalici enorme que hi ha al capdamunt del poble, al costat de l'església. Teníem ja un fill, Jordi, d'un any i pocs mesos. Com que havíem seguit el plenari del Congrés dels Diputats per la ràdio, ens assabentàrem de seguida del que passava. La sorpresa, l'esbalaïment, donà pas tot seguit a la por més crua quan sentírem el ban del capità general de la tercera regió militar, Milans del Bosch, veritable declaració de guerra civil. Ens abraçàrem, mig plorant, tement el pitjor. En aquell moment encara era recent en nosaltres la militància al partit comunista i de segur que, almenys jo, devia figurar en alguna llista, perquè havia format part dels òrgans de direcció. Les coses, previsiblement, anirien així -burocràticament, inexorables- i calia esperar que no trigaria a venir la Guàrdia Civil de la caserna més propera (Atzeneta del Maestrat) per endur-se'ns. Però passarien uns dies, que hauríem d'aprofitar per a marxar cap a Barcelona i mirar d'eixir, de moment, del país, cap a l'exili. Itàlia podia ser una bona destinació. Amb aquesta mena de cabòries, amb aquesta preocupació, passaren les hores. La cosa no s'aclaria. Al contrari, semblava consolidar-se. No es veuria la llum fins ben entrada la matinada. La por era real, perquè teníem ben present què havia passat en situacions paregudes. Es feia fosc i la pilota encara era a la teulada. No vam eixir de casa en tota la vesprada, en tota la nit. El poble estava submergit en un silenci espès, sepulcral. Ja avançada la nit, sonà el telèfon. Amb un castellà gruixut, imperatiu, algú demanava per mi: «¿està don Gustavo Muñoz...?» No cal dir que em vaig espantar. Però de seguida passà el tràngol: eren Vicent Ventura i Doro Balaguer, que havien volgut fer-nos una broma i compartir el moment, des d'una València ocupada per l'exèrcit. Ells, acompanyats per una ampolla de whisky, havien decidit no anar-se'n ni amagar-se. Prendre-s'ho tot plegat com una broma macabra, i respondre-hi amb un humor d'acord amb la situació. Ells, vells antifranquistes, resistents des dels anys cinquanta, ja havien viscut massa por, massa repressió, ja s'havien amagat massa. Ja havien conegut, com Doro, la tortura i la presó, o, com Ventura, l'exili. N'havien tingut prou. Es quedarien on eren. I acceptarien el que vinguera. Era la seua protesta vital, davant una broma macabra de la història.