Angle Editorial - 2002 - Barcelona
Llum de boira
Aquesta boira plana
a dins el pit fa llum;
sentim que ens encomana
un tremolor de fum.
Ens fa veure més clar,
més viu, el món obscur
i no ens encercla en va:
ens pren, son alè pur.
És com sol al tossal,
pegallosa i sensible;
circumda el vell casal
amb un somni visible.
Santuari de Queralt, 31-VII-1965
Cuca de llum
Carregueu-me bé la pila
que he de fer molta claror,
asseguda en branquilló
que és cosa que molt s'estila.
Ja ve la fosca i, tot d'una,
encenc el meu fanal verd,
instal·lada prop d'un gerd
per engelosir la lluna.
Sóc un estel de la terra;
si mà incivil em desterra
i em reclou dintre d'un got
m'apagaré de seguida,
i que la mà entossudida
em torni encendre si pot.
Colom
Passejo per la cornisa
clos de bec i amb pit rodó:
he sortit del covador
rumbejant ma ploma llisa.
És meva la dolça brisa
i sóc fill de primer ou;
quan el cel és fosc i plou
de fer niu mon ala frisa.
Conec la fi que m'espera
i el viure no em desaltera
saber-me carn de poc os.
Prop de pintada llagosta
i de pèsols una embosta
regnaré entre grans d'arròs.
LXV
Ocell
Sobre una branca baixa, silenciós, reposes;
amb les ales esteses has planejat suau,
abans que el teu reialme es desfés de les roses
i en els teus ulls morissin espurnes de cel blau.
T'embriaga el silenci, t'inquieten les ombres,
gires el bec esquiu vers l'orient desert;
mai no sabràs per què amb el teu vol aombres
una llenca de terra i una mica de verd.
Ara t'esglaia el vol d'una fulla despresa,
el crit desesperat d'un llunyà ocell de presa
i la nit infinita que plana damunt teu.
Et fascina una estrella dintre l'aigua somorta
i les llances dels joncs, sota la claror lleu
d'aquesta flor d'argent que la tenebra porta.
XLIV
[Sonet de guerra, l]
S'apaga als ulls el teu esglai de viure
ofert, només, a la buidor del cel.
L'ardorós degotall de sang fidel
l'arbre de sang per la ferida lliura.
A l'ombra dels fusells la rella encesa
d'un minvant ha segat l'astre rendit;
com la perla de bronze del teu pit
té un espasme suau la nit malmesa.
Legió d'elegits, pel somni vostre
cadàvers sense nom i sense rostre,
els àngels de la llum us deixen sols.
S'eleva un plany de vostra boca closa
per l'aire dolç fins on la mort reposa,
oh nit d'afusellats i rossinyols!
LXVII
Oh dona del destí i la dalla segura,
pren-me el cor buit de somnis amb el somni darrer;
deixa a la terra blana aquesta vena dura
que el marbre de l'espatlla no va poder desfer.
Ha bategat cansada sota el bes sense llavis,
darrera cosa viva entre ribes de gel;
el meu esquelet groc et dono perquè el clavis,
fosforescent com sofre, en el desert del cel.
Perquè encara senti, en sa desesma extrema,
quin braser de carícies és l'or del sol que el crema,
quina fredor de lluna tan pura duu la nit,
fes que un vent dolç el bressi un matí d'alegria
i sigui un plany sord en un atzur d'oblit:
potser el sentirà Déu, desesperat, un dia.