Editorial Laia - 1981 - Barcelona
La Sang (fragment)
Fora barret! Demà es sa gran diada. Demà es sa gran festa. Demà, es qui creuen en tot i es qui no creuen en res; es qui dugueren barretina de llana vermeia i es qui duen barretina de seda negra; es mariner de clotell amb daus i es pagès de mans acalapotades; sa senyora i sa criada; es mosson i es titulat, s'homo de coneixement i es regidor, tots van a ajonoiar-se davant s'antiga figura que rep adoració a l'iglésia de l'Hospital.
No sé si és per sa situació providencial de sa capella de la Sang, enclavada entre sa Loqueria, l'Hospital i la Misericòrdia, que vénen a esser es tres hospitals, es de s'enteniment, es d'es cos i es de sa bossa; que pareix, i més en tal dia de bon dematí, que hi reina sa vertadera igualdat social. Es toldo llistat ombretjant es pati, s'aroma de sa murta escampada, es renou d'entornpeus, es moviment d'es ventais, que, vists sense mirar-los, pareixen un esbart de papaiones pintades, sa fresqueta d'es matí, es saludos carinyosos d'es cigüeños que treuen es traque de llista i es panamà nous, a ses al·lotes que també treuen es vestit nou d'escambrai amb escotadura quadrada; tot això fa que en aquell pati posat entre el bé i el mal, entre es qui pateixen i es qui esperen, com un terrer neutral entre Déu i el món, s'hi passeig un poc ufanosa sa carn i no deix de fer-hi qualque passada el dimoni.
A dins l'iglésia és altra cosa. Es llums a forfollons davant sa figura adornada amb sa túnica millor entre ses millors, es miracles espolsats, la gent atropellant-se per pujar a adorar, es remugament de tantes veus sortides, unes d'es cor, altres de sa boca, totes d'es llavis, fa que un se senti commogut davant tanta fe per creure, tanta esperança per resar i tanta caritat per pagar la festa.
Tot lo que se puga dir per expressar s'universalidat mallorquina de sa devoció a La Sang, és poc. Damunt ses voreres d'aquella pica d'aigo beneita s'hi posen com a palomes que van a beure d'estiu a un cocó, mans blanques just la neu, mans enclitanades amb nuus, que pareixen de bambú; mans amb ses ungles gastades damunt es mànec d'una eina; mans que, per no perdre sa costum, deixen cinc regates en es màrmol; i mans que, si no fan s'aigo sanguinosa, és perquè no la toquen, tanta sang duen entre carn i ungla, aplegada graponetjant dins ses entranyes d'es germà proïsme!
En aquesta terra, sa gent més descreguda creu en La Sang. Es qui deixen sa cuiera en es col·legi d'es carrer de Sant Miquel, o fan estudis per anar-se a graduar a Ceuta, se cuiden molt bé de fer-li part de ses seues economies; es mariners honrats que arriben de viatge amb sos cabeis lluents, amb sa saladina d'es darrer cop de mar, si no hi van en pelegrí, descalços i carregats de cadenes, s'hi presenten amb sa dona i es gavinons a dar-li gràcies per s'arribada; i de ses sacerdotesses de Venus no en poden dir que encenguen un llum a Déu i s'altre an el dimoni, perquè a ca-seua tenen un llanto davant s'estampa, i a sa capella posen un ciri davant sa figura de La Sang.
La Sang aquí ho abriga tot, i per això, aquells infants que no són de ningú, perquè poden esser de tothom, se diuen que són de La Sang. La Sang, després de tot, té bones espatles.
Es frac (fragment)
Encara mestre Quietano no havia mastegades ses ales d'es frac damunt es vellut d'es banc de la Seu, i just davant ell ja el miraven de fit a fit i sense pipilletjar sa seua dona i es quatre infants. El se menjaven amb la vista.
Renyines de capçal, males nits, dides, apuros, caigudes, trencs, males temporades, poca feina, bregues amb sogres, patates a nou..., tot, en aquell moment desapareixia de davant ets uis de mestre Quietano, i des d'aquell trono de glòria no veia més que una escampadissa de mantes, empedregades de cares, i cares brufades d'uis que el miraven, i entre totes ses mantes i ses cares i ets uis, ets uis i sa cara i sa manta de sa seua esposa.
Ja ho devia esser savi es qui va inventar es frac! Devia conèixer es moviments d'es cor humà millor que un rellotger es moviments d'es resortes d'un rellotge. Un frac no s'embotona mai; i encara que tots s'embotonassen, s'hauria de faltar a sa regla p'es fracs nous d'es regidors novells, perquè o rebentaria es frac o es regidor faria un tro. Ho he observat molts de pics: quan un Ajuntament nou va per primera vegada a la Seu, succeeix tot lo contrari de lo que passa a una diligència. En aquestes, quan parteixen, no hi caben es passatgers; però encara no han passat ses Enramades, i ja hi balderetgen. Però a s'Ajuntament, a mitjan funció ja fan oli, i s'estrenyen, i se freguen ses caderes, i s'han de fer córrer es darrers.
Això, que pareix raro, no ho és; perquè sa satisfacció pròpia que creix amb s'admiració externa, tantes mirades envejoses, tanta veneració i respecte de part d'es compatriotes, conciutadans, i qualque vegada contribuient, basten i sobren per estufar-los, enredonir-los i inflar-los com a serps atupades amb canons de pipa.
Entre es més esponjosos estava esponjós mestre Quietano, i tenia motiu. D'es banquet d'un teler enrevoltat de dos i dos, havia saltat an es banc de vellut vermei galonetjat d'or, i s'ho mereixia. A l'esquerra tenia un propietari, a la dreta un hisendat, més enllà un senyor, més amunt un noble..., i sa mestressa no cabia en pell. Ell la mirava es temps d'es sermó, perquè és s'únic temps en què no han d'estar alerta a ses maniobres, i més de dues vegades una llàgrima imprudent havia guaitat per aquells dos pareis d'uis remollits per s'emoció.
Cada pic que sa medalla s'eclipsava darrera una solapa d'es frac, ella li feia un gesto, i ell la posava a plom. Cada pic que, es temps de sa funció, ell s'aixecava, ella li feia senyes antes de que se tornàs asseure, perquè tengués esment a alçar-se ses ales, pues li pareixia que en no anar-hi alerta, més que ales de frac pareixerien coes de gai, per lo mastegades.
Acaba sa funció, perquè tot acaba en aquest món (menos sa misèria, sa mala fe i ses obres fetes a jornal), i sa mestressa ja esperava la Ciutat [avui Ajuntament], dreta amb sos infants davant sa pica d'es portal d'Almoina.