Edicions Destino - 1966 - Barcelona
Una tempesta a Arenys
Cap a les dotze vaig veure un llamp que trencava el grop que s'havia format a ponent. Es produïren altres llamps que s'anaven acostant. El cel immediat era fosc i baix. En un moment determinat esclata un tro fort, sec, fosc, que sembla fer vibrar i oscil·lar el que tenia al davant. Caigueren unes gotes grosses, que feien en la pols de l'espai immediat unes bombolles tèrboles. La llum dels llampecs dóna a l'aire una lividesa groga i una fredor irreal. Més enllà del cementiri, posat al flanc elevat de la població, es veia una gasa suspesa a mig aire: era el ruixat que s'acostava. Caminava de pressa i en un determinat moment es bolcà sobre la població fent un estrèpit esqueixat. Simultàniament es produïren diversos llampecs i un tro llarguíssim d'una duració desorbitada. Semblà que tot es desencaixava. L'aigua que queia, espessa i blanca, tocada per la llum dels llamps, tenia un color entre rosat i crema, artificial. Enfundat en un impermeable vaig contemplar el temperi dret sota la tenda del buc de popa.
Jònculs, Jonquet, són noms que al·ludeixen a una planta —els joncs— que creix en llocs frescals, en llocs d'aigua. La curiositat del Jonquet és aquesta: la mar penetra per l'embut obert per la riera entre les dues parets i puja molt endins, riera amunt, fent un petit fiord que és una pura delícia extasiada. L'aiguabarreig de la mar i el torrent té molt poca profunditat, de manera que el Jonquet presenta el curiós fenomen geogràfic d'una platja en formació, d'un aiguamoix en curs de solidificar-se. Ara, jo no sabria pas dir si aquesta platja quedarà en estat d'eterna temptativa o si, per contra, arribarà a prendre la forma normal que tenen les petites platges. Això depèn, probablement, d'una «determinada» torrentada o d'un «determinat» temporal de mar.
Si hom té un temperament una mica donat a viure al marge de l'agitació humana, es pot passar en aquest indret hores molt agradables. Jo n'hi he passades moltes sentint l'esquinç de seda del vent en les oliveres i contemplant les transfiguracions de la llum sobre la calma somnolenta de l'aigua, veient dins de la mar transparent de la cala el pas opulent d'un llobarro, la dormida d'uns rogers sobre la taca vítria d'un fons de sorra o els joells saltironejant sobre la carn translúcida del mirall de les aigües.
Malgrat el mal temps, els dies successius vaig anar al Jonquet, cada dia. En la grisor de la llum, el platejat verdós de les oliveres era una pura delícia de suavitat. La cala dormia en una solitud extàtica: era exactament com si dormís, com si en el seu paratge s'hagués perdut la noció del temps. La immobilitat del mar era absoluta: era com si s'aguantés la respiració. De vegades l'aigua pujava una mica sobre la sorra molla i fangosa i semblava un sospir —com si el mar no pogués aguantar més la contenció i respirés. L'aigua era d'un color blanquinós, esblaimat, amb la tonalitat més mòrbida del gris— pures carícies de la vista. Les aigües mortes del petit fiord, entre les algues morades i el verd aspre dels joncs, semblaven més opalines, més perlejades que el mar. El coster suquejava la humitat del temps.
Amb el motor a mitja màquina, el mar i el vent de proa, entràrem en un ambient més ventejat i plausible. De Vinaròs a Benicarló no hi ha pas gaire distància. No trigàrem pas gaire de navegar-la — a pesar d'haver fet tots els possibles per no anar de pressa. A popa del quillat, s'hi estava bé. En el moment d'entrar a la boca del port, veiérem el castell de Peníscola al sud, sobre el litoral, com si emergís del mar d'una manera insòlita.
El port de Benicarló no és pas tan vast com el de Vinaròs. Quan siguin, però, acabats, només es podran comprendre amb vista al futur — a un futur molt llunyà — i cada un a la seva escala, naturalment. Benicarló és un port de pesca, com el de Vinaròs; però, com que aquest ofici hi té menys volum, encara que sigui més petit, tot hi va balder i produeix una impressió de buidor. És tan fred com l'altre, totalment desproveït d'amenitat, igualment pretensiós. En tot aquest litoral que anem seguint, s'ha volgut, notòriament, i de cop i volta, redimir els pescadors, i la redempció ha consistit a despintoresquitzar els barris dels pescadors i a desplaçar-los de les seves velles cases a blocs de cases modernes, funcionals, primes com orelles de gat, glacials — cases de catàleg simplement.
Peníscola s'ha de veure des de terra, des de l'interior, certament, però és del mar estant que se'n pot tenir una inoblidable impressió de conjunt. El roc sobre el qual està edificat el castell forma un espadat gairebé vertical d'una incisió orgullosa i esvelta. És des del mar que hom té la sensació de trobar-se, malgrat els segles d'història abandonada i morta, davant d'un document arquitectònic ple de vida, d'una força i d'un vigor fora de l'esllanguiment corrent — encara existent.
Passàrem per sota mateix de l'espadat i navegant una mica més cap al sud arribàrem a l'entrada del portet en construcció de Peníscola, situat a migdia de la població, redossat sota la muralla, el poble i el castell. Seguint l'alterosa escullera que el tanca a llevant, arribàrem fins al fons del port i fondejàrem entre les embarcacions de pesca. Peníscola és un petit port dedicat a aquesta activitat: hi ha vaques i trainyeres i un o altre pescador petit.
Enfilàrem la boca del port a l'hora baixa. Aparegué un port en construcció, molt gran, dedicat a la pesca. No vaig veure cap rastre del petit cabotatge a què s'havia dedicat aquest port anys enrere. Em vingué a la memòria l'olor de la garrofa que portaven els pailebots de Vinaròs i que havia olorat tantes vegades al moll de Palamós en la meva adolescència. Els ports, que semblen estàtics, d'una imatgeria continuada durant tant de temps, és de les coses que hauran canviat més.
Una vegada fondejats a la riba, saltàrem en terra per fer quatre passes. Ens trobàrem amb una enorme esplanada entre el moll i les cases dels pescadors. Vaig donar una mirada al rodal que em confirmà la desaparició del cabotatge antic: ni tan sols l'obra morta d'un pailebot en curs de podrir-se. Res. Les vaques i les trainyeres amarrades a les ribes immediates. Les trainyeres es preparaven per sortir. Algunes tenien els petromax encesos de clarors esblaimades cremant en la incerta foscor del crepuscle. Altres provaven d'encendre els globus de vidre i de vegades tenien un esclat agut i blavís. S'encengué la il·luminació pública de la població, més aviat groguenca. Sentírem els motors de les embarcacions que salpaven — el picar dels motors aventurers i desballestats de les trainyeres.
— Demà menjarem sardines... —em digué Albert tot caminant per la gran esplanada deserta del moll.