Aires del Montseny

dins Totes les obres. Poesia I

Edicions Proa (Barcelona), 2005

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 1251-1252
Indret: Ermita de Sant Jordi (Folgueroles)

Lo dolmen de Sant Jordi

I

La vall hermosa de Vic
planera n'és i rodona,
planera com un diner,
rodona com una mola,
sobretot per qui la veu
des del cim de Puig-ses-Lloses,
que d'eixa plana és lo cor,
lo botó d'aqueixa roda.
Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Roland1,
jugava a l'estre2 alguna hora.
Mes no les pujà Roland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell3
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig,
d'aqueixos marges viola.

II

D'una a una les dugué
des dels munts de Folgueroles,
la rocassa sobre el cap
com si fos una corona,
una corona de flors
de gessamí i de lliroia,
lo fus ballant en sos dits
i al seu costat la filosa.
Al ser al cim del turó,
d'un cap en terra les colga,
del gentil sant Jordi als peus
fent una pleta de roques.
Sos anyells tanca allà dins
quan vol resar una estona
de Catalunya al patró,
qui, encastellat en sa torre,
defensa als pobles veïns
com sa pollada una lloca.

III

Entre eix dolmen i eix altar
amb què ma terra es corona,
lo dia del Sant Roser
amb sa cadena de roses
comptarà vint-i-cinc anys
que allà cantí missa nova.
¿Per què a la plana baixí
després de dir Sursum corda
amb Jesucrist a les mans,
l'amor que mon pit enyora?
¿Per què a eix món de fang torní
després d'estar en la Glòria?

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 1253
Indret: Casa de Serra (Oristà)

Benvinguda (fragment)

A les relíquies de V. Pare Almató, martiritzat en lo Tung-Kinh a 3 de novembre de 1861, i arribat a Vic lo dia 6 de juny de 1888.

Ciutat de Vic, obre tes amples portes
a l'Hèroe qui t'arriba d'Orient,
de més magnànims a tes verdes hortes
no n'ha vist arribar Tagamanent.

No duu catives de daurades trenes,
com Aulo Mevi, a ton famós altar,
esclaus no et porta arrossegant cadenes:
ell als catius solia-les trencar.

Te duu el tresor de ses despulles, cendres
amb què el reliquiari s'enriqueix,
caliu mal apagat que torna a encendre's,
flor que, ha trenta anys segada, reverdeix.

Perles no duu ni cap corona bella
d'or ni d'argent; ell la volgué millor;
ell se la féu de l'or que no es rovella,
ni els lladres roben; se la féu d'amor.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 1257-1258
Indret: Plaça Noguerola (Lleida)

A la mort de Don Lluís Roca i Florejachs

M'han dit que parteixes, amic: doncs, aon?
Te'n vas a altres terres? Te'n vas a altre món!
Per qui viu encara, que dolç és lo creure!
Que dolç és quan altres te diuen «adéu»,
cantor de la Verge d'angèlica veu,
lo dir-te «a reveure»!

De la humana vida la mort alça el vel:
ditxós qui sap fer-ne l'escala del cel,
palau d'on eix aspre desterro és l'androna.
Allí lo poeta serà coronat;
cantant aquí lluita, després del combat
tindrà la corona.

Què valen les branques d'aquestos llorers?
Què valen les roses de nostres rosers,
si el front que engarlanden un vent lo despulla,
si l'arbre que puja més dret i bonic,
de flors il·lusòries i somnis més ric,
més prompte s'esfulla?

Feliç, oh poeta, qui vola com tu
en l'ala amorosa del somni que et du
a cercar la palma de l'alta victòria.
Feliç qui no oblida, passant per lo món,
que sobre eixa glòria que és neu que s'hi fon
hi ha una altra Glòria.

Hi ha una altra Glòria millor on renaix
lo just qui en la lluita fineix ací baix.
Allí recomença,
i quan entre els àngels fa el càntic del cel,
no pot amb ses fletxes ferir-lo cruel
la mala volença.

Allí dalt floreixen uns altres rosers,
allí dalt verdegen uns altres llorers,
jo en sento enyorança.
Puix tu t'hi regales, Lluís estimat,
espera-m'hi a l'ombra d'eix arbre sagrat,
que el viure ja em cansa.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 1185-1187
Indret: Forat de Sant Ou (Gombrèn)

Lo Comte Arnau

 

Lo comte de Mataplana

ne tenia dos cavalls:

l'un era blanc com la gebre

l'altre fosc com lo pecat.

Malhaja lo cavall negre,

Benhaja lo cavall blanc.

 

Un matí de la hivernada

lo negre feia ensellar:

la comtessa ja li'n deia:

—Per què no enselles lo blanc?

—Perquè fuig dels camins aspres

i a mi em plauen més que els plans. —

La comtessa ja hi tornava:

—Mon marit, no ho fesses pas;

lo negre em sembla el diable.

Déu nos lo tinga allunyat. —

Ell no li torna resposta,

com si sentia tronar:

al negre posa la sella

baldament fos Satanàs.

—Adéu, la comtessa aimada.

—Déu te guie i l'Àngel Sant.

L'Àngel prou lo guiaria,

mes ell no es deixa guiar,

lo guiaria a l'església

i ell a la vila fa cap,

on hi ha nines que perdre

i pobres per escanyar.

Malhaja lo cavall negre,

Benhaja lo cavall blanc.

 

Quan sortia de la vila

semblava un esperitat:

corria lo cavall negre,

corria com si volàs,

tantost per les altes cimes

com pel fons del xaragall.

Los gumbernesos se senyen

quan lo veuen desbocat.

Los llops d'aquelles muntanyes

lo segueixen udolant,

alguns d'ells per simpatia,

los altres olorant carn,

que n'esperen un bon àpat

més amunt o més avall:

Sos ulls semblen llumenetes,

llumenetes infernals.

Al sentir sa udolissa

lo comte s'és esglaiat,

voldria girar lo poltre

mes ja no el pot aturar.

Malhaja lo cavall negre,

Benhaja lo cavall blanc.

 

A la nit, que és fosca fosca,

se barreja el temporal,

i els pastors al comte veuen

entremig de trons i llamps

volar d'una cresta a altra

del Montgrony vers les afraus.

La tempesta esgarrifosa

a mitjanit fa un esclat;

d'un llampec entre les ales

s'obira lo comte Arnau,

rodolant de l'alta cima de Santou

dins lo Forat, d'on surt

entre rius de flama

lo renill del seu cavall.

La comtessa l'esperava

a la porta del palau;

passen hores, passen dies,

passen nits de por i espant;

a la tercera que passa

lo'n veu venir condemnat.

La nit era negra, negra,

més negra era son cavall,

son cavall que era el diable,

Déu nos lo tinga allunyat.

Malhaja lo cavall negre,

Benhaja lo cavall blanc.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 1245
Indret: El Parterre i la Glorieta (València)

L'estàtua de Don Jaume

 

Tria el roure més bell de tes campanyes

per l'estàtua del gran Conqueridor,

oh Montpeller!, tu que en la mar te banyes,

trau-ne, gentil Mallorca, arenes d'or.

 

Dóna el marbre més fi de tes muntanyes,

València, i de ton pla roses i amor;

tu el ferro virginal de tes entranyes,

Catalunya, i tos braços i ton cor.

 

Voltau son ample front d'un raig de glòria,

armau son braç del llamp de la victòria.

Mes, perquè veja els pobles que ha lligat

 

des del cel blau, com àliga divina,

donau-li per peanya gegantina

lo penyal més altiu del Montserrat.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgina: 1204
Indret: El Micalet. De dalt estant (València)

València

 

Viudeta es queda València

al cloure sos ulls lo Cid,

tot pensant amb aquell astre

que mai més li ha de sortir.

 

Demanant sa mà de reina

cristians i sarraïns

amb sos ceptres i corones

desfilant per son jardí.

 

L'espòs que perdé València

parió no vol tenir;

de tants reis com la demanen

a cap ha donat lo sí.

 

Quan lo rei en Jaume arriba,

ella el pren per altre Cid;

l'abraçada que es donaren

als moros fa estremordir.

 

Per què tremolen los moros?

Los segles nos ho han prou dit:

si dels braços del de Burgos

tornava als del sarraí,

des dels braços de don Jaume

passava als de Jesucrist.

 

De cor don Jaume l'estima

com a l'esposa el marit,

i aprés de viure prop d'ella

vol en sos braços morir.

Autor: common.nocontent
Pàgines: 1228-1229

La veu del Montseny (fragment)

 

Deia Puigmal: —Amic Montseny, ¿no et sembla

que minva la nissaga catalana?

Un dia, no cabent en la planícia,

a viure se'n pujava en les altures:

en cada clot bullia algun vilatge,

en cada peu de roca una masia.

Eren les serres formidables ruscos

a on brescava un poble gran i sobri.

Avui pertot arreu se veuen runes,

sols lo vent interromp l'etern silenci

que omple totes les conques pirenaiques.

Autor: Jacint Verdaguer i Santaló
Pàgines: 1207-1208
Indret: Monument a l'Àngel (Lloret de Mar)

Què és la poesia?

 

La poesia és un aucell del cel

que fa sovint volades a la terra,

per vessar una gota de consol

en lo cor trist dels desterrats fills d'Eva.

Los fa record del paradís perdut

on jugava l'amor amb la ignocència,

i els ne fa somiar un de millor

en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d'aquells jardins,

són llur murmuri bla ses canticeles,

que hi transporten al pobre desterrat

dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,

no es deixa esbalair per la riquesa,

en la masia amb los senzills del cor

ses ales d'or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler

la pobra humanitat està distreta.

Qui està distret amb lo borboll mundà,

com sentirà la refilada angèlica?

L'aucell del paradís no es fa oir, no,

de qui escolta la veu de la sirena.

Lo cel que es mira en la fontana humil

no s'emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n'hi ha haguts;

cap d'ells la dolça melodia ha apresa.

Qui n'arribés a aprendre un refilet,

aquell ne fóra l'àliga superba.

Mes l'aucellet refila tot volant,

calàndria de l'empírea primavera,

allí dalt entre els núvols de l'orient

llença un raig d'harmonies i s'encela.

Jo l'he sentida un bell matí de maig,

lo bell matí del maig de ma infantesa.

Jo l'he sentida la gentil cançó,

per ço m'és enyorívola la terra.

 

15 maig 1896