Edicions Bromera (Alzira), 2004
Això ja ho sap la mare, fill meu, que d'on està el pare ara no ha tornat mai ningú i que, si fóra veritat que el record té més poder que la mateixa mort, moltes persones estarien vives; perquè només que el recordaren, al pare, totes les persones distingides i importants que l'acompanyaren al cementeri, ja es podria donar per satisfet, ja... Que la mare ja sap que, a Joan Fuster, el va acompanyar encara més gent, però no hi ha cas, que allò pareixia una manifestació de les que ixen per la tele... I aquella nit, el poble pareixia un formiguer, que me'n recorde que el pare i jo eixírem a passejar perquè feia molt bon estar i per tots els carrers hi havia persones passejant, que es veu que no els deixaven entrar a vore el difunt, i era de raó, que allò no hauria pogut ser, perquè n'eren cent i la mare... I no vull dir-te res de l'endemà, que feia un sol que badava les pedres i una calorassa de Maria santíssima, i això que només era el primer dia de l'estiu, el carrer de Sant Josep estava que pegava un esclafit, que mira si al soterrar de Vicent Vera va vindre gent, però al de Fuster en va vindre més encara, que la mare va vore el poeta aquell de les sabates blanques i tot, que jo em pensava que ja s'havia mort feia cent anys, i pel camí del cementeri no cabia una agulla, i quan aquell xic va tocar la dolçaina i aquell home de la barba...
Vicent Ventura.
Va dir que en aquell cementeri no sobrava ningú, perquè als teus amics es veu que no els feia gens de gràcia el president Lerma, que li xiularen i li van dir quatre coses, però sense fer escarafalls, per respecte a Fuster, la mare es va emocionar de veritat i, més encara, perquè quan el pare va començar a trobar-se malament va ser l'endemà del dia que donàrem terra a ta iaia Rebeca, no sé si te'n recordes, i per això em fa tanta pena anar al cementeri...
No t'acaba de dir la mare que, quan la tartana aquella va moure, encara de nit fosca, jo era la xiqueta més feliç del món? I ja no vull dir-te res quan arribàrem a l'estació de València, amb tanta gent ja de bon matí i amb tots aquells trens... Això és que m'agrada patir? No senyor, que jo vaig disfrutar bona cosa d'aquell viatge... Però, a l'estació de València, ens esperaven uns senyors que vingueren amb nosaltres i només parlaven de coses que la mare no entenia. I, en arribar a Castelló de la Plana, que pareixia que no havíem d'arribar mai, perquè aquell tren parava en totes les estacions, tot eren homes drets i fets, amb cara de doctes, que s'havien de posar d'acord per a firmar no sé quins papers molt importants i el meu germà Ramon, que era un tros de pa, s'havia oferit per a dur un escrit amb el vot d'aquell capellà que et deia la mare, el que tenia cara de canonge, que es veu que vivia a Madrid i no li venia bé vindre a Castelló de la Plana, perquè era ja un home d'edat. I ja em diràs tu a mi si una xiqueta pot divertir-se en una reunió com aquella. Però es va acabar prompte o, a mi, el temps em va passar volant; dinàrem, ara no me'n recorde què, i, hala, al tren una altra volta i tots cap a casa. Però, a pesar de ser una cosa tan simple, la mare va estar somiant aquell viatge fins que estava a punt de casar-me, ja veus si vaig disfrutar o si vaig sofrir...
Mare, m'acabes de contar que tu assistires, en persona, a la reunió d'intel·lectuals que firmaren les normes de Castelló?
La mare no sap què firmaren aquells homes, que ja t'he dit que no entenia un borrall; però intel·lectuals sí que devien ser, perquè donava gust sentir-los parlar, encara que jo no entenia la meitat de coses que deien, i no feien cara d'anar al camp, saps què vull dir-te? I que la mare va anar a Castelló i va assistir a aquella reunió en persona és tanta veritat com que estic ací ara.