Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra

Eler Editor (Barcelona), 1968

Autor: Rosa Leveroni i Valls
Pàgina: 33
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

Homenatge a Pompeu Fabra

 

Som indestriables

el meu poble i jo.

Salvador Espriu

 

D'unes altres ribes

d'aquest mateix mar

venien els avis:

Foren catalans.

 

Dolç vi d'una parla

prenia més grau,

Aire, foc i terra:

Fóra català.

 

En mi ja arrelava

el llenguatge clar,

i jo, què seria

sense el català?

Autor: Màrius Sampere i Passarell
Pàgina: 44
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies

 

A dalt són els crescuts de cap i espasa;

a baix són els minvats de cop de peu.

De dalt a baix, un daltabaix, però a casa

som quatre i el Pompeu.

 

Qui pega, puja; qui no pega, baixa.

Qui paga, cuita; qui no paga, jeu.

Passant-nos el porró entre caixa i faixa,

a casa som quatre i el Pompeu.

 

Amb una flor d'un dia per tot riure,

amb un cardot d'un any pertot arreu,

amb una flor i un cardot per tot queviure,

a casa som quatre i el Pompeu.

 

Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo

que potser sí potser no; si em pregunteu

si som feliços a casa, us confirmo:

a casa som quatre i el Pompeu.

 

Que per no viure de cenyida gorra,

ni morir de rovellat trofeu,

ni dir tan malament: quin temps que corre!,

a casa som quatre i el Pompeu.

 

Ha plogut i ben fort, no es veu un ase

ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.

Ha plogut i ben fort, però a casa

som quatre i el Pompeu.

 

Perquè la nou del coll ens jugui a bales,

perquè les bales facin dring de veu,

perquè la veu s'expressi sense tales,

a casa som quatre i el Pompeu.

 

I per poder anar tirant de mala gana,

i per poder anar vivint a cara o creu,

i per poder anar morint tal com Déu mana,

a casa som quatre i el Pompeu.

 

Que cadascú faci en pau la seva basa;

que cadascú es vengui el brou pel millor preu;

que cadascú s'esmoli el gep, però a casa

som quatre i el Pompeu!

Autor: Miquel Martí i Pol
Pàgina: 37
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

Paraules a mestre Pompeu Fabra, en el centenari de la seva naixença

 

Mireu, mestre Pompeu,

les coses ara estan, si fa no fa,

com vós les vau deixar,

no hi ha més desgavell ni gaire més acord

i el català,

això prou que ho veieu,

encara no s'ha mort-

ni es morirà.

Com de costum hi ha gent que ens fa la guitza,

la gent de sempre, és clar, i, com de costum,

el llur més innocent se'ns emfasitza

per manca de consum.

Encara ens barallem. A parer meu, la gresca

vol dir vitalitat, però el que és llastimós

és que mentre els veïns ens fan la llesca

nosaltres estiguem com gat i gos.

La creixença, però, ja no es detura

i, tot i el que us he dit, és evident

que d'una forma més o menys segura

cada dia us coneix molta més gent.

I això ja és un gran què, hi ha molta feina

per fer i n'hem de parlar,

i si tots ens servim com cal de l'eina

que vós ens vau donar

guanyarem temps i tot serà més clar.

Després vindrà el que vingui. Serà cosa

d'emprendre altra vegada els poc sabuts camins,

d'oblidar que hem estat un poble nosa,

que deia aquell, sense veu ni confins,

cosa, també, de doblegar l'esquena

i empènyer la tartana amb voluntat

sense parar-se massa en quina mena

de gent ens fa costat,

i sobretot de no ignorar què diuen

aquells a qui no escolta mai ningú,

de desar les banderes que prescriuen

i no encomanar mort, sinó un viure més dur.

Autor: Lluís Alpera i Leiva
Pàgina: 21
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

1944

 

En memòria de Pompeu Fabra, que visqué

l'amargor d'aquell any d'exili.

 

Deixeu-me arribar de nou

al rovell agredolç de la infància.

Perquè la nostra, no n'hi ha cap dubte,

anava confitada amb ametles amargues,

que ens les feien mastegar solemnement

amb cants gregorians -i dels altres.

Sovint, te trobaves glorificat

-quan gosaves desencaminar-te de l'ortòdoxia-

amb unes orelles desmesurades d'ase,

amb espasmòdics colps de fusta als dits

i amb grapats de claus a la boca.

Era aleshores quan una fel líquidament dolorosa

et gotejava per tota la carn

davant de tanta prova i test

de descarats valors abstractes.

I el cas és que -com sempre passa-

algun trempat xiquet agafava

l'estampeta de Galileu i,

en posar uns ulls intel·ligents,

els fotia a la cara la maliciosa frase:

«Mira que n'esteu d'errats, dèspotes de l'infern!».

I així, una nova i llarga lliçó d'impotència,

de vent negre i de bales perdudes

quedava penjada a la teua pell de la memòria.