Eler Editor (Barcelona), 1968
Homenatge a Pompeu Fabra
Som indestriables
el meu poble i jo.
Salvador Espriu
D'unes altres ribes
d'aquest mateix mar
venien els avis:
Foren catalans.
Dolç vi d'una parla
prenia més grau,
Aire, foc i terra:
Fóra català.
En mi ja arrelava
el llenguatge clar,
i jo, què seria
sense el català?
Pompeu Fabra, a cent anys i uns dies
A dalt són els crescuts de cap i espasa;
a baix són els minvats de cop de peu.
De dalt a baix, un daltabaix, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Qui pega, puja; qui no pega, baixa.
Qui paga, cuita; qui no paga, jeu.
Passant-nos el porró entre caixa i faixa,
a casa som quatre i el Pompeu.
Amb una flor d'un dia per tot riure,
amb un cardot d'un any pertot arreu,
amb una flor i un cardot per tot queviure,
a casa som quatre i el Pompeu.
Si em pregunteu si sóc feliç, afirmo
que potser sí potser no; si em pregunteu
si som feliços a casa, us confirmo:
a casa som quatre i el Pompeu.
Que per no viure de cenyida gorra,
ni morir de rovellat trofeu,
ni dir tan malament: quin temps que corre!,
a casa som quatre i el Pompeu.
Ha plogut i ben fort, no es veu un ase
ni els cavalls no són de sang ni els llums de seu.
Ha plogut i ben fort, però a casa
som quatre i el Pompeu.
Perquè la nou del coll ens jugui a bales,
perquè les bales facin dring de veu,
perquè la veu s'expressi sense tales,
a casa som quatre i el Pompeu.
I per poder anar tirant de mala gana,
i per poder anar vivint a cara o creu,
i per poder anar morint tal com Déu mana,
a casa som quatre i el Pompeu.
Que cadascú faci en pau la seva basa;
que cadascú es vengui el brou pel millor preu;
que cadascú s'esmoli el gep, però a casa
som quatre i el Pompeu!
Paraules a mestre Pompeu Fabra, en el centenari de la seva naixença
Mireu, mestre Pompeu,
les coses ara estan, si fa no fa,
com vós les vau deixar,
no hi ha més desgavell ni gaire més acord
i el català,
això prou que ho veieu,
encara no s'ha mort-
ni es morirà.
Com de costum hi ha gent que ens fa la guitza,
la gent de sempre, és clar, i, com de costum,
el llur més innocent se'ns emfasitza
per manca de consum.
Encara ens barallem. A parer meu, la gresca
vol dir vitalitat, però el que és llastimós
és que mentre els veïns ens fan la llesca
nosaltres estiguem com gat i gos.
La creixença, però, ja no es detura
i, tot i el que us he dit, és evident
que d'una forma més o menys segura
cada dia us coneix molta més gent.
I això ja és un gran què, hi ha molta feina
per fer i n'hem de parlar,
i si tots ens servim com cal de l'eina
que vós ens vau donar
guanyarem temps i tot serà més clar.
Després vindrà el que vingui. Serà cosa
d'emprendre altra vegada els poc sabuts camins,
d'oblidar que hem estat un poble nosa,
que deia aquell, sense veu ni confins,
cosa, també, de doblegar l'esquena
i empènyer la tartana amb voluntat
sense parar-se massa en quina mena
de gent ens fa costat,
i sobretot de no ignorar què diuen
aquells a qui no escolta mai ningú,
de desar les banderes que prescriuen
i no encomanar mort, sinó un viure més dur.
1944
En memòria de Pompeu Fabra, que visqué
l'amargor d'aquell any d'exili.
Deixeu-me arribar de nou
al rovell agredolç de la infància.
Perquè la nostra, no n'hi ha cap dubte,
anava confitada amb ametles amargues,
que ens les feien mastegar solemnement
amb cants gregorians -i dels altres.
Sovint, te trobaves glorificat
-quan gosaves desencaminar-te de l'ortòdoxia-
amb unes orelles desmesurades d'ase,
amb espasmòdics colps de fusta als dits
i amb grapats de claus a la boca.
Era aleshores quan una fel líquidament dolorosa
et gotejava per tota la carn
davant de tanta prova i test
de descarats valors abstractes.
I el cas és que -com sempre passa-
algun trempat xiquet agafava
l'estampeta de Galileu i,
en posar uns ulls intel·ligents,
els fotia a la cara la maliciosa frase:
«Mira que n'esteu d'errats, dèspotes de l'infern!».
I així, una nova i llarga lliçó d'impotència,
de vent negre i de bales perdudes
quedava penjada a la teua pell de la memòria.