Edicions Curial - 1972 - Barcelona
A la dècada que va del 1860 al 1870 dos autors es repartiren la popularitat i el prestigi dins el panorama del teatre català: Frederic Soler i Josep Maria Arnau. Mentre l'obra de Soler, amb tots els alts i baixos que hom vulgui, ha aconseguit de superar la prova dels anys, la d'Arnau ha caigut en un oblit absolut. Hi ha factors que expliquen una fortuna tan diferent de l'obra de l'un i l'altre, però, malgrat això, una tal radical disparitat a l'hora de recordar comporta un marge d'injustícia o, en tot cas, de manca de memòria col·lectiva, difícilment explicable. Josep Maria Arnau va néixer a Arenys de Mar el 7 de setembre de 1831 i hi morí el 4 d'agost de 1913. Del 1855 al 1875 estrenà una vintena d'obres que li forniren el prestigi de què hem parlat; ja gran, d'altres preocupacions -la política de primer, contrarietats familiars més tard- l'allunyaren del teatre. D'altra banda, els corrents escènics es renovaren, i ell sobrevisqué a la seva obra sense que hom el deixés de considerar, però, un dels patriarques del teatre burgès català: un local del Paral·lel, anys ha convertit en cinema, fou batejat amb el seu nom, i el 1912, el «Sindicat d'Autors Dramàtics Catalans» li reté un homenatge a la seva vila natal, al qual acudiren, entre d'altres, Àngel Guimerà, Conrad Roure, Ignasi Iglésias, Santiago Russinyol i Apel·les Mestres.
A partir del tombant de segle, però, l'obra de Josep Maria Arnau deixa de representar-se; encara ell viu i a títol de revisió, La mitja taronja, una de les seves millors comèdies, és reposada amb èxit al Romea. En canvi, en celebrar-se, el 1963, el centenari d'aquest mateix teatre amb un cicle retrospectiu, tot i que al seu escenari Arnau havia obtingut els èxits més importants de la seva carrera de dramaturg, hom l'ignorà totalment. [...]
El teatre de Josep Maria Arnau -escrit en vers heptasíl·lab- és, avui encara, un magnífic document per a conèixer l'actitud de la burgesia a casa nostra durant la segona meitat del segle passat [XIX]; una actitud que ha evolucionat poc i que hom podria resumir en aquestes paraules de Grau, un dels personatges que millor encarna el sentir de l'autor, a En el camp i en la ciutat:
Respecto el govern legítim,
acato l'autoritat,
dono el vot quan me'l demanen,
pago quan s'ha de pagar,
callo si governa en Pere,
aguanto si mana en Pau.