Editorial Selecta (Barcelona), 1985
De l'antiga [Plaça Reial], referida a quan jo era petit, en conservo una visió luxosa i romàntica. Els llums de gas dels porxos competien en il·luminació amb els aparadors d'unes botigues distingidíssimes i afavorides per la millor clientela. La plaça era, comercialment, un apèndix del carrer de Fernando. S'hi venien articles de la més òptima qualitat. Esmentaré només les tendes que jo recordo: la casa de roba Camps; el «Bazar de los Andaluces», on varen comprar-me la primera capsa de compassos; la sastreria i camiseria Furest, a la cantonada del passatge Madoz; els magatzems «El Águila», que hi romangueren fins al final de la primera guerra europea; una botiga d'objectes d'art retolada «La Farola de Bronce», a l'angle on més tard s'establí el restaurant «Glacier»; la camiseria Bel; la farmàcia «El Globo», a la cantonada del carrer de Colom, que ens obsessionava, més ben dit, ens esgarrifava amb la llarguíssima i entortolligada tènia (cuc solitari) que, dintre d'un flascó d'alcohol, exhibia en un aparador. Faig punt per mencionar 1'establiment que més ens atreia, la joieria i rellotgeria «La Isla de Cuba», que feia angle amb el carrer del Vidre, que va vers Escudellers. A la façana tenia un carilló (algú afirma que fou el primer conegut a Barcelona) que assenyalava hores i minuts mitjançant plaques canviables. Tots estàvem una mica pendents de les hores en punt, i un o dos minuts abans de tocar volàvem a «La Isla de Cuba» per encantar-nos amb la successió de les plaques i el concert de les campanes.
I tornàvem als nostres jocs, al centre de la plaça, que era el domini de la quitxalla, a l'entorn dels parterres i de la vulgar font de ferro colat, car, com ja he explicat anteriorment, 1'actual font de les Tres Gràcies, per l'època que evoco, romania confinada al Poblenou. Mai no va arribar a ésser realitat el monument al rei Ferran el Catòlic que constava en el primitiu projecte de la plaça.
Cal subratllar que el singular episodi de la font suprimida i reposada és característic de la història del paratge, que durant cent anys fou un constant fer i desfer. Inacabables havien estat les peripècies registrades per la seva construcció, des de l'enderroc del convent dels caputxins, que ocupava el solar, fins a l'adopció del projecte definitiu, degut a Francesc Daniel i Molina, el gran arquitecte de la Barcelona neoclàssica. No és sorprenent, doncs, ni nou, que l'Ajuntament actual hagi volgut ficar-hi també cullerada. Donem gràcies a Déu que s'hagin salvat les al·ludides palmeres, concretament les de l'angle nord-est, les magnífiques washingtònies.
Pels anys noranta, l'Ajuntament decidí que la plaça de Catalunya havia d'ésser definitivament una plaça, netejant-la de les cases i les barraques que l'ofegaven i l'enlletgien. És clar, el «Gran Café del Siglo XIX» figura entre les víctimes de la urbanització. Però, oportunament, havia arribat d'Amèrica un altre català amb idees, el senyor Pou, que associat amb l'amo de la Gàbia prengué a cens uns terrenys de la cantonada del passeig de Gràcia propietat dels marquesos de Montsolís i, l'any 1897, hi bastiren un nou cafè, el Colón, que va tenir una extraordinària acceptació per la novetat del local i per la bonesa del servei.
El Cafè Colón, tan ben portat, féu una ràpida i brillant carrera. Li anaren aixecant pisos damunt, fins a convertir l'immoble en un hotel de dues-centes habitacions. Desfilaren per la seva gerència i la seva direcció prestigis de l'hoteleria com Perelló. Busquets, Miquel Regàs, Ribas... Durant l'Exposició Internacional del 1929, se'n féu càrrec una nova empresa, de la qual era ànima el magatzemista de colonials i col·leccionista d'art Lluís Plandiura. El complex reunia 1'hotel, el cafè, el bar americà, la brasserie i una denominada Taverna Andalusa, en realitat un cabaret distingit. Hom deia que es podia fer plena vida social barcelonina passant-se les vint-i-quatre hores del dia i de la nit ficat en el Colón.
Totes les penyes del cafè tenien nom: la dels metges, la dels artistes, la dels radicals, la dels agents de Canvi i Borsa, la de la magistratura, la dels cineastes, la dels noruecs... Una de les més respectables penyes era la del Gai Saber, amb els senyors Puget, Toda, Morera i Galicia, mestre Vives, Agulló, Cabot, mossèn Garriga, Matheu, servits pel cambrer Cabané, que més tard, amb la ploma, es convertí en divulgador de temes gastronòmics. La penya del propietari, Plandiura, la componien pintors i escultors que cada dissabte dinaven junts en un salonet del bar. A la brasserie, al voltant del poeta Josep Maria de Sagarra, mantenien tertúlia escriptors, periodistes i algun polític: Just Cabot, Josep Maria Planas, Màrius Gifreda, Rossend Llates, Duran i Reynals... De matinada, molts coincidien en el soterrani, en la Taverna Andalusa, on tocava l'orquestra Miuras de Sobré i ballava un grup de gitanes dirigit per Borrull.
Fou així mateix asil de penyes teatrals el Cafè de l'Òpera, a la Rambla dels Caputxins. Hi tinc passades moltes hores i, actualment, quan hi entro, em meravello que encara s'aguanti. Els seus miralls, amb heroïnes d'òpera glaçades al fluora, són dignes d'un museu. Fa uns quinze anys, vaig intentar convèncer el propietari, senyor Dòria, que els vengués al Cercle del Liceu, on haurien fet la mar de goig, aveïnant les magistrals pintures de Ramon Casas. Però l'amo de l'establiment era gelós dels seus miralls, els estimava, i no seré jo qui el critiqui. Això no obstant, en una de les meves darreres estades al Cafè de l'Òpera he vist ja trencat i emplastrat un dels miralls. Damunt dels altres, desembarassadament i amb blanc d'Espanya, s'hi anuncien les especialitats de la casa... Cal dir que el cafè que un dia feia honor al seu nom servint ressopons a la sortida del Liceu s'ha convertit en fòrum popular, preferentment ple d'emigrats llatinoamericans i africans, costat per costat amb els clients indígenes adscrits a la bohèmia i a la contracultura. Vet aquí un fenomen per a estudi dels sociòlegs: la tendresa que les novíssimes generacions senten pels cafès tranuitats i decadents.
Al costat d'aquest establiment [el Continental], a la cantonada de Rivadeneyra, existí la Maison Dorée, la primera, l'autèntica, la dels germans Pompidor, la del saló Lluís XV i la del servei de taula de Christophe. La Maison va introduir a Barcelona el costum del te i la seva terrassa, en forma de gàbia i permanent tot l'any («Com a París», deien els cosmopolites), va causar sensació.
A la mateixa plaça, tocant a la Ronda de la Universitat, l'any 1924, desapareguda ja la primera Maison, va sorgir-ne una altra, creada per Joan Amills i Carné, propietari del Restaurant Catalunya, que estava al xamfrà de Bergara. La segona Maison Dorée és la meva, vull dir que hi vaig passar moltes hores. Ens hi reuníem periodistes novençans interessats per la política, com Xavier Regàs, Carles Sentís, Font i Farran, Lladó i Figueras, Miquel Utrillo, Dalmau Costa, alternant amb col·legues que ja gaudien de prestigi, tals Just Cabot, Joan Tomás, Víctor Hurtado, el caricaturista Guasp, etc. Compartint les nostres il·lusions, persones de diferents gremis, com l'industrial i mecenes Fèlix Capella, el ginecòleg Joaquim Nubiola i d'altres que, com se sol dir, sento no recordar, possiblement perquè decidiren, un dia, no perdre temps en el cafè i dedicar-se a ocupacions més remuneradores. La propietat de l'establiment conegué diversos avatars, i durant un d'aquests fou obert, en el soterrani, un restaurant dit La Cala. No s'hi menjava malament.
A la terrassa d'aquesta Maison va arribar-nos una tarda de juliol la notícia que un general s'havia rebel·lat a les Canàries. No pensàvem, però, que cloíem un capítol de la nostra vida, que com aquell qui diu ens acomiadàvem de la joventut. I fins el cafè va sucumbir als esdeveniments, puix si després de la guerra civil féu encara la viu-viu, hagué de sacrificar el seu nom, culpable d'estrangerisme, canviant-lo pel de Café España.