Edicions Alfons el Magnànim (València), 1990
En aquest temps Blasco prenia en lloguer una casa de la Malva-rosa, l'alqueria dita de Sant Joan, aïllada entre la platja i l'horta, junt a un camí, rodada de canyars i de mates de baladres. Allí escriu i reunix als seus amics, els artistes del cafe d'Espanya, músics sobretot, i altres. Fon allí a on Fillol pintà el retrat en què apareix el novel·lista, amb el cap nu, una camiseta de mariner, a ratlles, escrivint sobre una pila de quartilles al costat de les quals està la pipa i el paquet de tabac, dut pels contrabandistes de les costes d'Alger o de Gibraltar.
Poc després es construïx el xalet a on escrigué Entre tarongers i altres llibres. Blasco ha reunit allí tots els seus llibres i els quadres i gravats i bronzes i marbres que el seu gust d'artista ha anat seleccionant. Víctor Hugo alça el seu front de déu antic sobre el silló on Blasco escriu. El mar està davant i l'horta amb la ciutat darrere. Són dos grans estímuls en la vida de Blasco. La mar renova dins d'ell la seua ambició d'horitzons, d'empreses i de risc. La ciutat, l'horta, tiren d'ell per a continuar la seua obra de polític i de rapsoda de la terra. ¿Qui triomfarà?
Triomfa el sentit de llibertat que té la mar. Un dia de l'any 1905, Blasco tanca les finestres de la casa de la Malva-rosa i mamprén el seu gloriós periple a través del món. La darrera etapa fou el cementeri de Menton, sobre un turó que avança cap a la mar tot ell poblat d'arbres a on l'aire mariner i el de la muntanya canten la seua balada.
Des d'aquest col·legi els seus pares el portaren a les Escoles Pies. Les coses anaven bé i ells desitjaven donar al seu fill una educació acurada. Ells havien vist que els fills del grans comerços del Mercat anaven al famós col·legi, els alumnes del qual portaven levita, amb amples solapes i botons daurats, faixí amb grosses borles i gorra galonejada. Algunes voltes havien guaitat, per les canceles de ferro, al claustre i els havia impressionat molt agradablement la netedat que hi havia per totes bandes, la quietud, el bon to de tot allò. A les grans solemnitats del col·legi, celebrades sempre amb misses i festes religioses, havien anat alguna vegada, convidats per families d'alumnes, i havien admirat l'esplendor del culte, recialles de la magnificència del fundador del col·legi, comte de Carlet, i del seu continuador l'arquebispe Mayoral. Però Blasco no compartia els mateixos sentiments. La rigidesa dels reglaments, la llarga reclusió en les aules, la severitat dels càstigs i la molta importància que en l'educació dels alumnes es donava a la part religiosa, el feien estar en constant rebel·lió. Començava a fermentar dins d'ell, precoçment, una gallarda independència, una instintiva repugnància contra el dogmatisme i la intransigència religioses. Fon objecte de molts càstigs. Un dia, per no haver observat l'eixigida compostura durant la missa, fon expulsat. El seu pare a l'assabentar-se dels motius torna amb ell i pregà al pare rector que el readmitira.
-No puc admetre'l -li contestà- perquè s'ha tornat d'esquena a l'altar quant estava oficiant el sacerdot.
En aquesta església estan les despulles del pintor Ribalta. Els seus orígens daten dels primers temps de la Reconquista, va predicar en ell sant Vicent Ferrer i va beneir el seu cementeri Don Pere de Luna, més tard Papa Benet XIII el qual fou pabordre i canonge de València i els fets extraordinaris del qual havia d'evocar en les postrimeries de sa vida, des d'un poblet del litoral mediterrani, en França, amb ploma colorejada i saurí, Vicent Blasco Ibáñez, el fill d'uns obscurs camperols aragonesos, naixcut en les proximitats d'aquesta església, junt al Mercat, vast escenari de la vida valenciana, la influència del qual havia de donar caràcter a tota la seua obra literària i el record del qual l'acompanyà tota la seua vida. En aquell mig estan en germe totes les grans novel·les del seu període valencià. La pintura dels botiguers, dels petits rendistes, dels burgesos, en general de la mesocràcia valenciana es fa en Arròs i tartana per les pàgines de la qual desfilen una multitud de personatges que ell ha conegut en la seua infància, o que el seu pare i els amics del seu pare li donaren a conèixer, en converses soltes, molt agens al destío a la influència que aquelles narracions havien de tindre. També han naixcut allí Flor de Maig, la novel·la de la gent de la mar, amb les seues dones que, com els camperols de La Barraca, i els peixcadors de l'Albufera, amb els seus sacs bruts del fang de les sèquies, bellugats per la tremolor de les anguiles i els seus bots, van a vendre al Mercat.
Vicent Blasco Ibáñez naixqué en la casa número 8 del carrer de la Saboneria Nova -hui Flor de Maig, com a homenatge al novel·lista- de València. Els seus pares havien comprat en quatre mil reals el traspàs d'una botiga de salses que era establida allí, de molt antic, gobernada per dues germanes conegudes per les ceguetes, una de les quals, viuda, tenia un fill canonge. Amb quatre mil reals més, compraren les existències -canella, pebre negre, pebre roig-, taulell, capses i prestatges.
Don Gaspar Blasco Teruel i donya Ramona Ibáñez Martínez, pares de Blasco Ibáñez, s'havien casat un any abans comptant ambs uns xicotets estalvis conseguits en molts anys d'aspre treball i de penoses privacions.
Aquests estalvis foren empleats en la compra de l'establiment, a on se n'anaren a viure en casar-se, i allò que els faltava els fon deixat per donya Vicenta Martínez, tia de la mare del novel·lista, que estava com a majordona en casa del famós llibrer don Marian Cabrerizo, el qual era, com els pares de Blasco, aragonès d'un poble xiquet, Vidueña. Els pares de Blasco eren de bona estatura, de forta complexió, d'una raça -aragonesa, com s'ha dit- acostumada a persistir sobre una terra dura, de grans gelors, de pobles dispersos, amb pocs camins i poca aigüa. El pare era d'Aguilar d'Alfambra, poblet: de la província de Terol, amb mig miler d'habitants, estès entre una lloma sense arbres, de poca alçada i l'Alfambra, d'escasses aigües, amb unes files de xops i àlbers que posen una pinzellada sucosa i fresca en un paisatge de línies eixutes i tons ermitans devastat per la destral del llenyater i els ramats dels pastors.
La tenda on naixqué Blasco Ibáñez, era una caseta estreta, fonda, de sostre rebaixat per una naieta fins la qual arribaven les caixes oloroses d'espècies, que pujaven per les parets. Tenia i té una porta al carrer apel·lat de Flor de Maig, abans de la Saboneria Nova, i altra al carrer dels Àngels. Al costat de la porta que dóna al carrer de Flor de Maig, hi ha un pati, estret i allargat, al qual es baixava per dos graons i sobre el qual es corrien les habitacions de la naia, a les que es pujava per una escaleta petita construïda en l'interior de la tenda. En aquestes habitacions no entrava més llum que la poca donada per l'establiment i la que es colava per un balconet obert entre la porta d'aquell i el pati. L'habitació a on naixqué Blasco ja no existix; resta la que era contigua.
El carrer de la Saboneria Nova era un carrer antic, esmentat ja en 1679 per una deliberació del Consell, de cases pobres, tort, mal allumenat i molt populós. Vivia en ell, com en tots els carrers pròxims -carrer de la Mola, Sant Gil, Cubells, Magdalenes, Carabasses- molta gent del Mercat, que en les primes hores del matí estava en peu, amb gran soroll de portes i balcons i de petits carrets de mà que anaven a la plaça, arrossegats per criats que saludaven als veïns i als companys amb veus fortes.
Passaven també carros de l'horta, amb les rodes plenes de fang dels fondos camins, amb un farolet d'oli en la punta d'una vara, asseguts sobre una fusta col·locada de través el llaurador que acabava de recollir, humides de rosada, les verdures de l'horta i la dona que havia de vendre-les, en el corresponent lloc de la plaça, silenciosos els dos, amb els braços creuats sobre els genolls, mig adormits pels sotracs del carro i el caminar somniós de l'animal. Es sentia l'esquellot de les vaques, i les clares campanetes de les cabres de la llet, i la campaneta de les burres, de to únic, la llet de les quals era sol·licitada per malalts d'estómac delicat. Els cafetins oberts de bat a bat s'omplien de matinejadors que anaven a cercar el café calent, o la copa d'aiguardent fort que bevien d'un glop, amb aire decidit, netejant-se després la boca amb el dors de la mà. Els vigilants i els guaites anaven desapareguent, amb pas tardà, colpejant les lloses amb el pal de xusso, amb el fanal apagat en una mà. Es sentia el pregó dels venedors de bunyols i de coques calentes amb mel. Un arravatat redoble de campanes anava saltant de campanar en campanar, per damunt de les teulades de la ciutat, dels forats de les quals i de les arbredes eixien cridant amb el soroll de les campanes grans eixams de pardalets, de cara al cel.
Les primeres lectures de Blasco les féu en aquella casa, els llogaters de la qual eren tan distints de tot el veïnat. La major part dels que vivien en aquelles cases del carrer de les Magdalenes, eren carnissers i gallineres del Mercat, o drapaires i argenters amb lloc i aparador o mostres en les plantes baixes. Hi havia també unes tavernes i l'olor de coses fregides, sobretot pel matí, pujava fins al pisos alts. D'allí eixien els esmorzars per a les venedores o venedors, per als quals no era suficient el soconusc de l'orxateria del Principal pres amb cruixidors panets d'aigua.
Un dels primers llibres que va llegir fou Els promesos, d'Alexandre Manzoni. També va llegir allí la Història de Napoleó de Laurent de l'Ardeche, il·lustrada profusament amb magnífics dibuixos d'Horaci Vernet. Fon un llibre que li produí una impressió profunda.
Cap a l'any 80, don Gaspar, el pare de Blasco, havia comprat un tros de camp en la part alta de Burjassot, molt prop de les Sitges, graner vast, amb quaranta-tres depòsits, alguns dels quals podia arribar a contindre els seus bons 1200 cafissos de forment, amb els quals l'Ajuntament de València volgué, en les darreries del XVI, quan començà a construir-lo, previndre els anys d'escassedat i de misèria, els anys de fam. Llavors no hi havia cap casa al voltant de les Sitges. A una banda es veia un tros de garroferar -terra groguenca i pedregosa, arbres polsosos i desgarrats- pendent cap al camí de Llíria, fondo i de trànsit perillós i del qual, en els dies de vent, arribaven sobre les Sitges i l'esglesieta que els guarda espessos remolins de vent. Al fons, per darrere de l'esglesieta i l'atri i la casa del capellà i la del medidor que serveix al mateix temps de magatzem per a les ferramentes i les eines de neteja dels depòsits, hi havia un calvari amb eixuts xiprers coberts de pols i casalicis amb toba clavillada, amb el retaulet de cada estació mig trencat a pedrades i tacat de calç. I més cap al fons era el cementeri, de tàpies no molt altes, desnivellades, amb una porta d'arc per a entrada, de bisagres relaixades, amb guardes de ferro menjades pel rovell, i un mirador o finestreta celada per ferros en creu per a on les gents que tenien l'humor macabre podien vore un camp de tombes, tortes i trencades, entre creus i ortigars i mates de cards i uns grans xiprers, l'aguda ombra dels quals, com la sageta d'un rellonge, anava voltejant per tot l'àmbit. [...]
En la part a on el pare de Blasco edificà, no hi havia raïms ni arbres; tot eren coves, amb entradors en rampa i, al fons, la porta i les finestres de l'habitació, amb mates de dompedros i geranis als costats i dalt tàpies, murs de rajoles ben coberts de calç, que es plegaven i ensamblaven al gust de les sendes que creuaven aquells indrets, amb algunes figueres de moro i piteres d'esmolades banyes en les vores de les rampes i fumerals, cònics, ventruts, per on els xics de les rodalies, a l'hora que es prepara el menjar, tiraven pedres que rebotaven en els calderos fondos, espurnejant d'arròs les parets, o fent a trossos els perols o cassoles de fang posades al foc.
Les gents que habitaven aquelles coves eren jornalers, llauradors pobres d'aquells que no tenen labor fixa i que esperen en la plaça del poble, durant les primeres hores del matí, que arribe algú i els done treball, i obrers que en les primeres clarors del dia emprenien el camí de València, amb el saquet del menjar en un puny i la mirada tèrbola de son, i les dones dels quals tots els anys, mentre estan en saó, els donen un fill, augmentant, com si fóra una maledicció, les privacions i treballs de la família.
Blasco havia passat allí, en companyia dels seus pares i de la seua germana, algunes temporades, sobretot durant les vacances. Conegué d'aprop la vida dura i miserable d'aquelles gents. Fon company de jocs i d'incursions dels xics d'allí, que l'esguardaven amb cert respecte i admiració per ser fill dels amos d'aquella casa.
Algunes voltes els portava a ella per a que conegueren de prop totes les seues magnificències. En realitat, no hi havia allí senyals d'opulència. Era una casa amb un pis i una torre al mig, molt alta, que deixava a cada costat una terrassa ombrejada per un parral, des de les quals podia vore's Burjassot, amb els seus carrers arrenglerats i llargs, de pis onejant, com si estigueren contemplats des de la mar, sobre una llanxa, i per damunt dels terrats obscurs dels quals es veia: a un costat, l'església, d'ampla façana i orgullós campanar, més enllà, el castell coronat de merlets, alberg del rei En Martí i la seua esposa quan vingueren a jurar els furs del Regne de València en 1401 i, més tard, assossegat retir d'aquell Joan de Ribera, patriarca d'Antioquia i arquebisbe de València, que expulsà als moriscs valencians, apagant amb aquella torpe decisió l'esplendor de moltes industrioses poblacions; al voltant del castell, la pinada; i en alçar la vista del castell i els arbres, tota la vega valenciana, des de Morvedre a Cullera, tenint València en el centre, amb les arbredes del Túria com a muralles i les cúpules i campanars de les seues esglésies, erguits sobre la caseria densa, i a la dreta l'Albufera, resplendent com un espill, i trenta pobles brillants de calç i la multitud de caseries escampades per l'horta, geometria pintada, amb espurneigs de sèquies, i palpitants boires color d'àmbar, i lentes columnes de foc enroscant-se en el cel, i mil caminets verds, somrosats, paisatge que després havia de descriure Blasco de manera mestrívola en Arròs i Tartana.