Hora Nova (Palma), 2006
Així arriben els vençuts
A l'amic Sanchis Guarner
Els ulls baixos i els ànims abatuts,
sense armes al costat. Les ho prengueren
els vencedors, quan presoners els feren.
Així arriben: espellifats i bruts.
No els esperen els braços benvolguts
de les seves promeses, ni els esperen
les trompetes vibrants. Tot ho perderen
menys la vida: la carga dels vençuts.
No porten sobre el pit creu ni medalla
que canti el seu valor en la batalla.
Però sota la roba, entre la ronya,
com un gemec ocult del seu coratge,
hi porten, resistint a la vergonya,
una ferida oberta qui los ratja.
Que era d'alegre el molí!
Sortint del poble, al costat
del camí, hi ha un pujol
amb un molí mutilat,
un molí que ja no mol.
Gegant que resta impotent
amb tots els poders perduts,
que encara ofereix al vent
sos quatre membres romputs.
—Que era d'alegre el molí...!
Me diu la meva padrina
que ella hi duia blat xeixí
perquè l'hi fessin farina.
Conta que quan arribava
el capdavanter dels vents,
el molí se despertava
fent cruixits i estiraments.
I a l'embat fresc i suau,
joguiner entre les branques,
obria sota el cel blau
les seves antenes blanques.
I allà, al caire del migdia,
quan l'ocell no aixeca el vol,
aquell molí pareixia
la porgadora del sol.
En aquell temps la padrina
diu que encara era fadrina
i el moliner era fadrí,
i ella hi duia blat xeixí
perquè l'hi fessin farina...
Que era d'alegre el molí!
Terra meva
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
La meva infantesa...!
bressol de la mare;
aquell campanar
de la veu tan clara,
voltat d'oronelles;
el camp verd —tan verd!—
tremolar d'esquelles,
que és com la rialla
de les bergantelles.
La serra olorosa
tupida de branques,
l'oratge del mar
ple de veles blanques;
la cançó primera
que em dictà el dolor,
i aquella mirada
que era un resplendor
d'aquella morena
del primer amor.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
Quan torni a ca nostra
d'aquell jovençà
que va partir un dia
ja sols quedarà
aquella esperança
mala d'apagar
d'un cor que no es cansa
jamai d'esperar.
La meva velleta
sortint a la porta
ressuscitarà
l'alegria morta,
i aquella morena
de l'amor d'ahir
m'ofrenarà els llavis
cansats de patir
espantant la pena
per somriure amb mi.
Terra meva, terra meva
on m'esperen els meus vells!
Evocar-te és sempre
omplir la meva ànima
dels records més bells.
Carrer de la Rosa
Amb sang de les meves venes
sang ardorosa, sang noble,
vaig donar nom a un carrer,
que és el carrer de la Rosa.
Qui vulgui borrar aquest nom,
que va esser amb sang meva escrit,
primer m'haurà d'obrir el pit
per fer-me trossos el cor.
Carrer de la Rosa
de les meves cançons,
Carrer de la Rosa,
carrer dels meus amors,
carrer on va néixer
el meu millor afany;
sol de la meva vida
que no s'apagui mai.
Carrer de la Rosa
no n'hi ha cap com tu,
tot ple de recordances
vibrants de joventut.
Si un dia vas de passada
pel meu carrer de la Rosa,
pelegrí treu-te el capell
davant d'aquella rajola.
El nom d'aquell carrer diu
un romanç d'amor de foc
que és cada dia més viu
i és cada dia més fort.
Carrer de la Rosa
de les meves cançons,
carrer de la Rosa,
carrer dels meus amors;
carrer on va néixer
el meu millor afany,
sol de la meva vida
que no s'apagui mai.
Carrer de la Rosa
no n'hi ha cap com tu,
tot ple de recordances
vibrants de joventut.