Diputació provincial (Alacant), 1987
Què deu ésser Sant Just? L'última tarda
de Salvat-Papasseit en el jardí,
l'última rosa lentament mirada?
És el sol fent sortir el color de coure
dels murs arcaics de la primera Casa
de la Vila, ignorats, civils, vestigis
sense escut ni senyera, ni campana?
Això sol no és Sant Just, ni les eixides
que no hem vist mai, ni aquesta casa
voltada pel seu parc, amb un gran gos,
però que sempre hem conegut tancada.
Ni l'arcaïsme d'aquests galls ocults
que canten en la fosca abans de l'alba.
II
El primer pou es va cavar en llatí
com un mirall on era, ja, el demà,
el demà dels qui, avui, obrim el dia
al carrer Bonavista, mentre al cel
de Sant Just ja clareja la tenebra.
Ens esvanim en els carrers calmosos
amb finestres enceses i records.
Als nostres ulls encara hi ha aquells pous,
amors que són ermites i silencis,
l'horta final, cap a la qual va l'alba.
Què deu ésser Sant Just? Una nostàlgia
de nosaltres mateixos? Una vaga
imatge antiga del què fou la pàtria?
Una tarda perduda entre altres tardes?
Un cel d'hivern, una alba necessària?
Qui és Sant Just? Algú d'entre nosaltres?
Els qui només recorden vagament
una cambra a una casa hospitalària?
Els qui hi són per amor, els qui han el vici
dels lliris a una eixida?
Els qui hi dormen per sempre i, de l'oblit,
no acaben d'amidar-ne la fondària?
Comença la primavera del 1986. L'aire encara és fresc, d'una profunda transparència. L'eixida dóna al nord i la seva llum té una severitat accentuada pel predomini del verd del fullatge. El pany de l'heura folra la paret mitgera i, al seu peu, hi ha varis testos grans amb les "fulles", de nom genèric, arquetipus sensual i solemne de les plantes de pati. Al fons, el llorer, d'un verd més fosc, barreja les seves branques amb les de la iuca vora l'escala de vells maons, damunt dels quals la humitat de l'obaga ha anat deixant molses i verdets com velluts sumptuosos.
L'escala puja fins al petit terrat que a sota té les cambres del safareig i dels mals endreços i, en cada graó, hi ha un test amb geranis. A dalt, al llarg de la barana del terrat, pengen les esparregueres, d'un verd més clar i frondós.
De flors, només les hortènsies i els lliris, la delicadesa i l'austeritat adients a la llum de nord.
Ara fa deu estius que visc a Sant Just Desvern, un poble antic vora la nostra gran ciutat marítima, un poble que roman encara entre la mar verda dels grans jardins burgesos d'estiueig d'entre guerres, un poble que viu en petites eixides de cases menestrals, de planta baixa o planta baixa i pis, paret per paret unes amb altres.
La propera primavera, en sortir aquest llibre, farà mil anys del document més antic conegut on s'esmenta el nom de Sant Just.
Aquests poemes els ofereixo empès pel sentiment que un dia moriré a Sant Just, que en el meu lloc hi restarà l'aire, per exemple un aire profund i clar com el d'aquest dia, un dels darrers de l'hivern o un dels primers de la primavera del 86, en una eixida amb la llum severa de nord.