CULL (València), 1999
Com totes les vesprades, la barca-correu anuncia la seua arribada al Palmar tocant algunes voltes la botzina.
El barquer, un homenet prim, sense una orella, anava de porta en porta arreplegant encomandes per a València, i en arribar als espais oberts en l'únic carrer del poble, bufava de nou la botzina per a avisar de la seua presència a les barraques escampades a la vora del sequiol. Un núvol de xiquets quasi nuets seguia el barquer amb una certa admiració. Els feia respecte l'home que creuava l'Albufera quatre vegades al dia, per a emportar-se a València la millor pesca del llac, i portar d'allà els mil objectes d'una ciutat misteriosa i fantàstica per a aquells xiquets criats en una illa de canyes i fang.
De la taverna de Canyamel, que era el primer establiment del Palmar, eixia un grup de segadors, sac al muscle, buscant la barca per a tornar a les seues terres. Acudien les dones al sequiol, paregut a un carrer de Venècia, amb els marges coberts de barraques i vivers on els pescadors guardaven les anguiles.
En l'aigua morta, que lluïa com l'estany, esperava immòbil la barca-correu: un gran taüt carregat de persones i paquets, la borda quasi a flor d'aigua. La vela triangular, apedaçada d'obscur, anava rematada per un drap descolorit que en altres temps havia estat una bandera espanyola i feia veure el caracter oficial de l'embarcació.
Una olor insuportable s'espargia rodant la barca. Les seues taules s'havien impregnat del tuf de les canastres d'anguiles i de la brutesa de centenars de passatgers: una mescla, que feia ois, de pells gelatinoses, escates de peix criat en el fang, peus bruts i robes pudentes, que, refregant-se un dia i un altre dia, havien acabat per polir i abrillantar els seients de la barca.
Els passatgers, la majoria segadors que venien del Perelló, últim confí de l'Albufera que fita amb la mar, cantaven a crits demanant-li al barquer que moguera. Ja estava plena la barca! No cabia més gent!...
Així era; però l'homenet, girant l'informe monyó de l'orella tallada com per a no sentir-los, espargia lentament per la barca les canastres i els sacs que les dones li entregaven des de la vora. Cada nou objecte provocava noves protestes; els passatgers s'apitjaven o canviaven de lloc, i els del Palmar que entraven en la barca rebien amb reflexions evangèliques l'arruixó d'injúries dels qui ja estaven acomodats. Un poc de paciència! Tant de lloc que trobaren en el cel!...
L'embarcació s'afonava en rebre tanta càrrega, sense que el barquer mostrara la més mínima inquietud, acostumat a travessies perilloses. No quedava en ella un seient lliure. Dos hòmens es mantenien drets en la borda, agarrats a l'arbre; un altre es col·locava en la proa, com un mascaró de navili. Encara l'impassible barquer féu sonar una altra vegada la seua botzina en mig de la general protesta. Recristo! Encara no en tenia prou el molt lladre? Passarien allí tota la vesprada baix del sol de setembre, que els feria de gairó, socarrant-los l'esquena?...
Havien entrat en el llac, en la part de l'Albufera obstruïda de canyars i d'illes, on calia navegar poquet a poquet. L'horitzó s'obria. A un costat la línia obscura i arrissada dels pins de la Devesa, que separa l'Albufera del mar, la selva quasi verge, que s'estén llegües i llegües, on pasturen els bous braus i viuen en l'ombra els grans rèptils, que molts pocs veuen, però dels quals es parla en veu baixa en les vetlades. A l'altre costat, la immensa plana dels arrossars es perdia en l'horitzó per la part de Sollana i Sueca, confonent-se amb les llunyanes muntanyes. Davant, els canyars i les illetes ocultaven el llac lliure, per on s'esmunyia la barca, que afonava amb la proa les plantes aquàtiques i la seua vela besava les canyes que avançaven de les vores. Un conjunt d'herbes obscures i gelatinoses, com viscosos tentacles pujaven a la superficie enredrant-se en la perxa del barquer i la vista sondava inútilment la vegetació fosca i infecta on pul·lulaven les bèsties del fang. Tots els ulls expressaven el mateix pensament: qui caiguera allí, difícilment eixiria.
La barca penetrava en el llac. Per entre dos canyars, pareguts a les esculleres d'un port, es veia una gran extensió d'aigua llisa, relluenta, d'un blau blanquinós. Era el lluent, la vertadera Albufera, el llac lliure amb els seus bosquets de canyes espargits a grans distàncies, on es refugiaven les aus del llac, tan perseguides pels caçadors de la ciutat. La barca costejava la part de la Devesa, on certs fangars coberts d'aigua s'anaven convertint lentament en camps d'arròs.
El tio Paloma havia conservat les preeminències de son pare. Era el primer barquer del llac, i no arribava a l'Albufera un personatge que no el portara ell a través de les illetes de canyes, per a ensenyar-li les curiositats de l'aigua i de la terra. Recordava Isabel II, jove, que omplia amb les seues amples faldes tota la popa de l'engalanat barquet i se li menejava el bust de bona mossa a cada impuls de la perxa del barquer. Es reia la gent al recordar el seu viatge pel llac amb l'emperadriu Eugènia. Ella en la proa, esvelta, vestida d'amazona, amb l'escopeta sempre disposta, abatia els pardals que, hàbils auixadors amb pals i crits feien sorgir a bandades dels canyars; i en l'extrem oposat, el tio Paloma, sorneguer i maliciós, la vella escopeta entre les cames, matava les aus que se li escapaven a la gran dama i en un castellà fantàstic l'avisava de la presència dels coll-verds: Su Majestad... ¡ojo! Por detrás le entra un collovierde.
Després venien les pesques a l'encesa: el passeig pel llac des que s'ocultava el sol fins que eixia, sempre en l'obscuritat de les nits hivernals. Tonet vigilava en la proa el feix d'herbes seques que cremava com una torxa, esbargint sobre l'aigua negra una gran taca de sang. El iaio anava en la popa empunyant la fitora: una forqueta de ferro de puntes dentades, arma terrible que una volta clavada, només podia traure's amb grans esforços i terribles destrosses. La llum baixava fins al fons del llac. Es veia el llit de petxines, les plantes aquàtiques, tot un món misteriós, invisible durant el dia, i l'aigua era tan clara que pareixia flotar en l'aire, sense res on recolzar-se. Els animals del llac, enganyats per la llum, acudien cecs a la roja resplendor i el tio Paloma, nyas!, no pegava colp amb la fitora que no traguera del fons un peix gros cuejant desesperat, a l'extrem de l'agut trident.
L'església, xicoteta, les parets pintades de calç i les altes finestres amb cortines verdes, no podien contenir a tots els fidels. La porta estava de bat a bat i el públic s'escampava per la plaça amb el cap descobert al sol de juliol. En l'altar mostrava la careta somrient i la falda tova el Jesuset, patró del poble; una imatge que no alçava més d'un pam, però, encara que era menuda, sabia omplir d'anguiles en les nits tempestuoses, les barques dels que aconseguíen els millors llocs, amb altres miracles no menys sorprenents, que contaven les dones del Palmar.
En les parets es destacaven sobre el fons blanc alguns quadres procedents d'antics convents: taules enormes amb falanges de condemnats, tots rojos, com si s'acabaren de coure, i àngels de plomatge de cotorres arriant-los amb flamígeres espases.
Sobre la pila de l'aigua beneïda, un cartelló amb caràcters gòtics resava així:
Si per la llei de l'amor,
no ens és lícit delinquir,
no se'ns permet escopir
en la casa del Senyor.
No hi havia en el Palmar qui no admirara aquests versos, obra, segons el tio Paloma, de cert vicari, allà en els temps que el barquer era jove. Tots s'havien exercitat en la lectura, lletrejant-los durant les innumerables misses de la seua existència de bons cristians. Però si s'admirava la poesia, no s'acceptava el consell, i els pescadors, sense cap respecte a la llei de l'amor, tossien i escopien amb la seua crónica ronquera d'amfibis, fent-se la cerimònia religiosa en un continu tossir que embrutava el pis i feia girar a l'oficiant la seua colérica mirada.
Tirà al fons del barquet el paquet de draps, del qual començà a eixir un plor desesperat, rabiós; i agarrant la perxa, passa el sequiol a una velocitat desenfrenada. Perxava furiosament, com esperonat pels plors del xiquet, amb por de veure il·luminades les finestres de les cases, i que les ombres dels furoners li preguntaren on anava.
Prompte va deixar darrere les vivendes silencioses del Palmar i va eixir a l'Albufera.
La calma del llac, la penombra d'una nit tranquil-la i estrelada, paregué donar-li ànim. Dalt, el blau fosc del cel; baix, el blau blanquinós de l'aigua, commogut per estremiments misteriosos que feien tremolar al fons el reflex de les estreles. Xisclaven els pardals en els canyars i remorejava l'aigua amb el cuetejar dels peixos perseguint-se. De tant en tant es confonia amb eixes remors el plot rabiós del xiquet.
Tonet, cansat per aquella nit de continus viatges, seguia menejant la perxa per a portar el barquet cap al Saler. Es notava el cos trencat per la fatiga; però el pensament, despert i agusat pel perill, funcionava amb més activitat encara que els braços.
Ja estava lluny del Palmar, però encara li faltava més d'una hora per a arribar al Saler. D'allí a la ciutat, més de dos hores llargues de camí. Tonet mirà al cel: devien ser les tres. Abans de dos hores, l'alba, i el sol estaria ja en l'horitzó quan ell arribara a València. A més; pensava amb terror en la llarga marxa per l'horta de Russafa, vigilada sempre per la Guardia Civil; en l'entrada de la ciutat davall la mirada dels "Consumeros", els quals voldrien examinar el paquet que portava baix del braç; en les persones que s'alçaven abans de fer-se de dia i el trobarien en el camí, reconeixent-lo. I aquell plor desesperat, escandalós, que cada volta era més fort i constituïa un perill, encara en mig de la soledat de l'Albufera!...
Tonet es veia davant d'ell un camí inacabable, infinit, i sentia que les forces l'abandonaven. No arribaria mai als carrers de la ciutat, deserts en fer-se de dia; a les portes de les esglésies, on s'abandonaven els xiquets com un fardet molest. Era fàcil des del Palmar, en la soledat silenciosa del dormitori, dir: -Tonet, fes açò; però la realitat s'encarregava després de posar-se davant amb els seus obstacles infranquejables.