Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Cala d'Aigua-Xellida (Palafrugell)

Un dia érem a Aigua-xellida. Era el mes de setembre. El temps era una delícia. A mitja tarda el vent de garbí anà mancant, lentament. En el mar, l'onatge s'anava morint. Entràvem en la calma; mar blanca. Érem a sota l'ombratge, mirant el faralló de davant la cala. Amb això l'Hermós em digué que el sopar seria magre. No era pas una bona notícia. Havia tractat de matar un conill, sense resultats. Vaig veure, però, que de sobte s'animava. Entrà a la barraca i en sortí amb la moixonera a l'espatlla.

 

—Nem!—em digué decidit—. Si no hem pogut matar el conill, i els ous de reig s'han acabat, mirarem de guanyar el sopar. Calarem la moixonera en aquests rocs de darrera la punta d'En Blanc i molt serà que...

 

Baixàrem la petita platja, arriàrem el gussi, armàrem els rems i amb quatre palades arribàrem a un reclau que hi ha darrera la cova d'En Gispert. Calà la moixonera i amb la xarxa tancà el reclau. Després férem tota la fressa possible i amb l'arjau, el timó i els rems agitàrem l'aigua tancada. El moixó és un peix petit que quan es troba reclòs queda aturat, en una immobilitat pensarosa. Per a moure'l i tractar de clavar-lo a la xarxa, s'ha de fer fressa i agitar l'aigua.

 

—Ja n'hi ha de clavats! —digué entusiasmat. I es posà a llevar la xarxa—. N'agafarem més de cent pel cap baix! —afegí amb una cara que semblava cruel i no era més que l'augment de les possibilitats del sopar. Es posà mentrestant a cantar una havanera que havia contribuït a popularitzar:

Estando yo una mañana

triste y lloroso mirando el mar,

me encontré con una mulata

que me mostraba su delantal...

— Quina hora és? –digué de seguida-. Armo els rems i irem a fer el sopar...

Autor: Josep Pla i Casadevall
Indret: Font d'en Pla (Palafrugell)

Tu creus que jo sóc tan lleig com diu la gent? Potser en fan massa. Tinc pocs cabells al cap. Gairebé sóc calb. Arribarà un moment que la meva clova serà molt blanca. Aquesta blancor serà un contrast amb el color de la cara, que és morena i torrada. Quan vaig a la barberia em fan el pan y toros a les patilles, però en saben poc. Tinc una cara plena i ampla i la gent s'ha donat a dir que s'assembla a la cara d'un orangutan. A Marsella una vegada vaig veure la cara d'aquest animal i no és pas la mateixa cara. Però és clar: tractant-se d'un mateix, tothom s'embala.

—Vos, Hermós —li vaig dir—, teniu el cap gros, les faccions grollerotes i el pit molt potent. En canvi, el ventre i les cames se us aprimen. És la totalitat del cos que no us acompanya.

—Deixem-ho córrer... Ja en parlarem un altre dia. Tothom és com és i s'ha acabat.