Catalans de 1918

62 (Barcelona), 1986

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 58
Indret: Cafè Continental (Rambla) (Barcelona)

12 d'octubre de 1918 (fragment)

Avui, aquest vespre, érem molts al Continental. En Monegal, l'escultor, i En Martí Casanoves se les havien amb l'Obiols i es diu si el grup de la plàstica retira la seva col·laboració a «La Revista». En Martí Casanoves és un foll sistemàtic que té la noble virtut de defensar l'Enric Casanoves com el més important dels escultors d'ara. Amb En Ferran i Mayoral hem debatut els temes que amb excés de rigidesa tracta en les Lletres a una amiga estrangera i li n'he acceptat in totum les intencions ja que no el to. Però l'Aragay, el pintor, que no és pas gens feble quan topa amb un adversari, s'ha concentrat en un atac vastíssim contra allò que ell n'ha dit excessos intel·lectuals i, dur i irònic ensems, ha acabat per donar-li la raó. A cap dels qui ens plau de col·laborar amb En López- Picó en la seva noble empresa integradora de valors, no ens satisfan la tendència al descordament de tot d'escriptors, llur incoherent bohèmia, les asimetries en llur conducta i l'afecció pels oratges literaris i plàstics. Tot allò que es desordre en l'esperit, els abusos de l'espontaneïtat, l'exhibició de la impúdica puresa ni la fàcil bonhomia. Algú de la penya, no recordo qui, ha dit que tot allò era noucentisme. Tots n'han protestat i l'arribada d'En Marià Manent i d'En Carles Riba ens ha desviat a tots del tema. Jo havia portat per llegir a qui fos diversos fragments del meu Diari 1918 que vaig començar l'any passat, però m'ha semblat que l'aire de la penya no era per resistir la meva experiència poemàtica i els hauria embutxacat de nou si l'Alexandre Plana, sempre cavaller i benèvol, no m'hagués demanat de llegir-los-hi. En Riba n'ha copsat algunes frases i m'ha semblat que arrufava front i celles. Potser no era així. M'ha semblat, sense que En Riba m'hagi dit res, que jo només divagava, que les transformacions successives a què  jo sotmeto les imatges eren falsos simulacres i no pas el simulacre, en l'íntegra puritat, que assajo de transcriure, i en En Riba hi he vist el permanent. No vull pas suposar que En Riba no sigui, malgrat el seu talent, fàcil i, no en dubto gens, senzill, però, ara per ara, quan me trobo davant de tants de companys plens de llur món, la meva inclinació és la de sentir-me un espectre entre els espectres, i em concentro.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgina: 88
Indret: Antiga seu de l'Hotel Colón (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

28 de febrer de 1929

De tornada de Montjuïc, he anat al Colon, on en­tre d'altres coneguts hi havia En Lluís Muntanyà, sagaç i amb aire de gerent en miniatura, i En Díaz-Plaja, hàbil a afirmar els seus punts de vista sense que aquell amb el qual parla se n'adoni. Després d'aclarir amb En Sebastià Gasch, un docte en l'entusiasme, les constants de la pintura catalana, des d'En Sunyer a En Miró, i l'abís que sota un mateix denominador en tendència separa la pintura d'En Miró de la d'En Dalí, En Muntanyà ha al·ludit uns versos meus que ell considera que són una síntesi del medieval concret i de l'irreal contemporani. Jo he esmentat En Riba potser per conèixer-ne llur parer, i hem parlat de les Estances. Tots tres hem coincidit a reconèixer la importància dels problemes que amb tanta de generositat ha plantejat En Riba entre nosaltres per a resoldre'ls i fixar-los a favor dels qui, i som molts, ens acontentem amb una aproximació. Hem escatit si allò que era difícil en els poemes d'En Riba era el vers, la tècnica del vers, la dura disciplina a què sotmet l'expressió del concepte, o la descoberta de la bellesa, en rigorosa unitat, que prova d'incloure-hi. És a dir, si els versos d'En Riba eren bells per llur precisió formal o per llurs suggerències en projecció plàstica.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 71-72
Indret: Galeries Laietanes (Dreta de l'Eixample) (Barcelona)

Salvat-Papasseit. Març 1919 (Fragment)

 

Plovia a bots i barrals quan, a quarts d'una, entrava a les Laietanes per si hi havia En Salvat-Papasseit, que em sol guardar tot de revistes italianes i fran­ceses d'avançada que rep amb enganyosa regularitat. M'he aturat un moment al llindar de la botiga per contemplar la Granvia sota la pluja perquè en mo­difica, amb avantatge, l'estètica. És en aquests moments, i a sol colgant, quan aquesta avinguda guanya en qualitats plàstiques i poètiques. I, sovint, romàntiques si s'escau d'aturar-s'hi una berlina de dos cavalls, com és ara aquest migdia, i en davalla una damisel·la tota de gases rosa. Quan En Salvat m'ha vist que plegava el paraigua, ha rigut, sorneguer, i m'ha dit burgès. Sosté que el paraigua és el símbol del règim capitalista i de la banca internacional. És l'aixopluc, diu ell, dels qui es gaudeixen amb la mullena d'altri: l'art i la literatura que la burgesia ha aconseguit de donar a la comunitat dels homes és una poesia i una pintura de paraigua, això és, d'aixopluc i amb barnilles. M'ha preguntat si m'era fàcil d'imaginar Jesús i els seus deixebles per terres de Galilea amb el paraigua parat i amb botes de goma; li he respost que m'ho era d'evocar sant Pau en bi­cicleta per les vies romanes. Li he dit que si els futuristes italians, als quals ingènuament i mig en secret admira, havien inventat cap adminicle imper­meable, que tot substituint en la seva divina perfecció el paraigua l'avantatgés en emoció estètica. Ha afirmat, categòricament, que ell i els futuristes de tota jeia prefereixen mullar-se per tal com dignifiquen així llur condició proletària i progressista.

Autor: J. V. Foix i Mas
Pàgines: 22-23
Indret: Tomba de Pompeu Fabra (Prada)

Pompeu Fabra (fragment)

 

En arribant a casa, i a la claror d'una espelma -¿quan tindrem, electricitat al pis?, el gas no arriba- m'he llegit tot el comunicat d'En Pompeu Fabra sobre «Qüestions d'ortografia catalana» i les esmenes que va presentar a alguns dels temes gramaticals. Quina claredat! Quin saber en el distingir!! Quin do generós i voluntari als qui practiquen l'idioma! Quanta d'elegància sense eloqüència! Si En Pompeu Fabra posés i resolgués a continuació les qüestions gramaticals que els altres gramàtics posen en llurs comunicats -amb més aplicació erudita que resolució practica i eficaç-, quin guany per als escriptors obligats a escriure de genolls damunt l'escó i amb plomes oscades!

Amb En Pompeu Fabra, la nostra llengua té un mestre segur i sense èmfasi. Compareu l'estil recargolat dels panegiristes de l'idioma que precedeixen o acompanyen els comunicats, amb l'estil amb que En Pompeu Fabra ha redactat el seu. Va mig segle avançat. Tan lluny del vuitcentisme reressagat dels llagrimosos exaltadors de la «parla de l'avior», com del noucentisme en la versió que Xènius dona a aquest mot, que, en ell, es nodreix de les deixes preciosistes i decadentistes de fi de segle.

L'Ors no és goticitzant com alguns modernistes però el seu estil, per al meu gust, té un deix pre-rafaelita, ruskinià i àdhuc wildià que no es perd malgrat la forta dèria classicitzant del glossador, tan lúcid, intel·ligent, sagaç i penetrant. Un Xènius amb l'estil d'En Fabra, quin avantatge per a la tasca comuna d'ordenació civil!

Voto per En Pompeu Fabra!