Impremta de Montserrat (Mataró), 1985
Sant Jaume de Frontanyà
Romànica claror, romànics murs
i la vall de la teva rodalia.
Romànics els priors plàcids i durs
tan paternals envers el qui sofria.
Els anys t'han deixat sol en llarg transcurs,
no difons a migjorn «l'Ave Maria»,
mes no han pogut ni torbs ni vils perjurs
desmembrar-te d'arrel amb vil follia.
Tens una calma pètria i serena
però: Revius potser amb callada pena
vivències d'un temps esplendorós?...
Valgui la fe dins l'ànima estatjada
per dir-te commoguts amb la mirada:
«Et tributem honor, temple formós».
Castell de Montesquiu
Si antany fou lloc esquiu amb pins i avets,
castell!, vora del Ter que lent murmura
vas portar-hi la calma que perdura
i en vas omplir boscatge i llogarrets.
Tenen un dolç fetill els teus indrets
i és plàcida tothora la natura:
Els elements hi llisquen amb mesura.
Tremolen per no ofendre't vents i freds.
Com fou castell-talaia el de Besora
i cap dama no hi fou feliç ni una hora
et van aixecar a tu més cap al pla,
i amb jardí, salons, cambres i capella
esdevens una rica meravella
que el vianant no encerta a sospitar.
Santa Maria de la Seu d'Urgell
Santa Maria de la Seu d'Urgell,
doll d'història, fe i Senyoria;
mentre el Cadí s'enrosa en néixer el dia
tu ja difons la pau del Diví Anyell.
Tan magnífica ets que fins l'ocell
als teus murs deixa el niu que construïa;
tot i els segles que tens, Santa Maria,
d'aquestes valls n'ets el preuat joiell.
I evoques amb antigues remembrances,
canonges, cavallers, escuts i llances,
formats per defensar-te al teu redol.
Desfet l'encís, quan l'hora es torna obscura
preguem que ens lliuri d'odis i malura
el comte i bisbe teu: Sant Ermengol.
Capella de Marcús
(Sota la invocació de la Mare de Déu de la Guia)
Ets exclusiva meravella
gràcil capella de Marcús.
Prop teu no és pas un somni il·lús
imaginar carreta i sella.
Al teu redós la ciutat vella
sovint oïa el prec difús
del viatger i amb ell inclús
renills i adéus amb llum d'estrella.
Avui et mira el vianant,
de l'antigor rememorant
els fets, la historia, la vida,
i es sent copsat pel temple amic,
que si és joiell del temps antic,
es llum pels ulls que al goig convida.
Santa Anna
Tens una llei de foscor
d'imatge antiga embrunida
que eixamora nostra vida
colpida per la remor.
Altar i finestral: Color
gris i or vell; pau beneïda.
Quan l'urbs roman adormida
el claustre té bonior.
Temple avial de Santa Anna.
Com era noble i ufana
la fe dels barcelonins
que en les festes et lloaven
amb zel tothora et vetllaven
i et duien ànima endins!
A Sant Pau del Camp
Colpits pel gran renou de la ciutat
—que apar inexhaurible llançadora—,
veure't en peu ens plau i ens enamora
car vetust l'urbs moderna has encisat.
Un temps, fora del clos emmurallat
quan era la foscor espaordidora,
la teva porta es feia acollidora
donant al pelegrí hospitalitat.
Dreçat al camp miraves murs i torres
i amb tals records de més enllà no esborres
l'alè de la Barcino Imperial.
Vas veure néixer Glacis i Drassanes
i avui: veus a milers vides humanes
mes, enyores potser, l'àmbit feudal?...
Sant Pere de les Puel·les
Antany fora la ciutat,
Sant Pere de «Les Puel·les»,
vivies les hores belles
deis estels i el salm pausat.
Però un temps molt dissortat
van colpir-te foc i estelles;
les nobles humils donzelles
van morir en el lloc sagrat.
Ara el temple cada dia
ens recorda la fe pia
de les monges del convent.
Si exhaurida és la clausura,
la pregària perdura
dins l'ombrívol monument.
Pedres Albes
(Monestir de Pedralbes)
Pedres-Albes!, com vol de gavina
bell destí va volar cap a tu
quan ve un dia que un cor de regina
va estimar-te molt més que ningú.
Va dreçar-te dins l'aura més fina,
ferm i esvelt i amb un aire segur,
i ets deu d'aigua i de fe cristal·lina
i en tu calma i fervor tot és u.
Elisenda, l'esposa fidel!:
Ja endolada mirant l'ample cel
ometies lluir la corona.
I en llevar-te la toca reial
i cobrir-te amb un vel monacal
tingué amb tu un tresor més Barcelona.
Bellesguard
Diu que el lloc de Bellesguard
el rei Martí embadalia
i entre pins, fonoll i card
un bell palau hi bastia.
Encara que ja un xic tard
l'amor l'engalanaria,
mes, la mort com silent dard
un trist jorn el Rei occia.
Bellesguard d'hores calmades!
Fou Margarida de Prades
qui hi visqué greu lassitud.
Vídua ja: com sol de posta
sense amor, argent ni almosta,
va deixar-lo en solitud...
Beget: la vall i «La Majestat»
Vall de Beget, robadora d’amor,
fresca viola i cristall en polsina;
fent camí avall l’aigua clara rondina
màgics conjurs que esbandeixen l’enyor.
Dolça cirera pel punt del licor
bo per guarir fins malura mesquina,
però un sant nom en el lloc predomina,
ple de respecte, reblert de fervor.
Cloquer magnífic, el cel assenyales.
«La Majestat», Rei Diví d’amples ales,
vetlla la Terra i qui hi viu las i trist.
En temps de guerra: Beget, gentil poble,
foragità amb gran valor i amb cor noble,
malvats que anaven a abatre el seu Crist.
Vall de Beget, robadora d’amor,
fresca viola i cristall en polsina;
fent camí avall l’aigua clara rondina
màgics conjurs que esbandeixen l’enyor.
Sant Pere de Roda
Caigut i tot sembles pensar: «On són
les naus dels invasors?» i plantes cara
a l'ample mar car prop del rost pregon
l'alè del Pirineu fidel t'empara.
Fa segles vas mirant com es confon
blau d'horitzó i de cim i avui encara
hom diu que mentre volta i gira el món
guarda el teu si relíquia preclara.
Ruïnes imponents: Qui amb fe s'atura
prop vostre viu l'influx d'una oda pura
provinent de les torres i els merlets.
I en contemplar el que un jorn fou l'abadia
li apar sentir els bells salms que nit i dia
emplenaven de pau els teus indrets.
Ruïnes de Sant Llorenç de Sous
Vers l'ermita del Mont, bo i fent camí,
dia d'estiu que el sol és flama encesa,
de Sant Llorenç de Sous veig amb tristesa
esfondrat el romànic monestir.
Em plora el cor i lassa exclamo així:
I doncs, on és l'antiga esplendidesa,
fervor, també ajuda i gran bonesa
que prodigà el cenobi en temps d'ahir?
Lloc sacrosant: Qui sap si encar recordes
quan pel "Roser" cantaven els pabordes
els goigs al Sant, donant a tots pomells...
Per sempre has emmudit, noble clausura;
tempesta i llamps t'abaten sens mesura
però els efluvis teus són grans i bells.
Vallfogona
«Vall-fecunda» que dónes bon delit:
Ubèrrima en verdor, fonts i pastura,
la teva visió sempre perdura,
el teu aire esbandeix tristor i neguit.
Del Ripollès recer gerd i polit;
si al teu castell la pedra és negra i dura
tens placidesa de donzella pura
que ets fada i ets pastora amb flors al pit.
«Carrer Cobert», «Portal» i també «Plaça»;
és el dolç nom del «Pòpul» que amb tu enllaça
l'àmbit medieval quasi perdut.
Bella com ets: en tu molts «nans» nasqueren
i un «gegant» i un «lluert» també hi hagueren
que el seu record el vent no se l'ha endut.