Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert (Alacant), 2012
En el centre de l'ensenada o bahia d'Altea, formada per la serra de l'Albir o Gelada, coneguda en la Geografia per Peñas de Arabí, d'una banda, i d'atra pel Morro de Toix, gegantí reparat inaccessible per la mar, dins de la que es fica, i cap al llevant avança com si vullguera acostar-se a l'eixint del sol, en la voreta de l'aigua està el poble, quals cases, amontonades unes damunt d'atres, s'encaramiten hasta el cadamunt d'una muntanyeta a on està la iglésia parroquial, dedicada a la Verge del Consol, amb sa monumental mitja taronja, coberta de teules blaves i blanques, rematada per una creu, que no sols senyala el puesto d'orar ací i el destí de l'home después d'esta vida, sí que també als mariners i peixcadors els serveix de senyal. Al costat del temple, hastala mitat de la passada centúria, estagué el castell, fortalesa d'a on arancava la muralla,de la que es conserven grans trossos i els dos portals nomenats Vell i Nou; d'ahí el que al barri que formen els carrers compresos en el recinte format per aquelles fortificacions se li done el nom de dins d'Altea; des dels antics baluards arranquen carrers que en exagerada inclinació abaixen en busca de la mar i el pla, a lo que se li dóna el nom de Costeres; des de l'acabament d'estes és el carrer de la Sèquia i pont de Montcau hasta la platja es nomena La Mar; a atre barri assentat sobre una llometa en què en la part més alta es veuen les enrunes d'una torre s'apellida Bellaguarda, sense dubte del nom de la xicoteta fortalea; allà dalt, darrera de la iglésia, el Fornet, qual nom sense dubte es deu a que els carrers d'este barri enfilen cap al sol ponent, per lo que allí en l'estiu la gent es torra, com vulgarment sol dir-se.
La cugillada de Roldan
Tanca l'horizont d'Altea per la part de Ponent, i als mariners servix de senyal, Puigcampana, que així s'anomena este mont, per tindre la figura i parèixer un gegantí instrument d'este nom. Hasta en el color li sembla: un blau tirant entre pardo i verdós, mescla rara que no es veu en el color de les atres muntanyes d'Aitana, que són blavenques. És aquella l'avançada d'estes per la banda de la mar, per més que encara està lluntet d'aon esclafixen les ones. Son peu molt ample i tirant a redó pareix que estiga fent força per a sostindre i no deixar derrocar-se a les atres; son cim estret al cel pareix que se'n puge per a dir a les barques que d'allà ellà vénen, que ja estan prop de la platja, i també fa senyals als de terra, pues quan se li posa amagant-li la punta un núvol blanc, diuen tots: "Puigcampana porta capell, pica espart per a fer cordell."
Com moltes atres coses de ma terra, esta muntanya no té igual, ni per s'airosa forma, ni per la tradició, casi mitològica. Conten els romanços, i sobre tots Ariosto, que quant Rolant allà ellà els Pirineus, va conèixer per senyals que no deixaven dubte que l'hermosa Angèlica s'havia entregat a Medor, i fugit amb ell, preferint al mec del moret a l'aspre i valent Par de França, este, ple de ràbia i foll pels cels, esparramant les armes i deixant-se-ho tot, espasa en mà va eixir fent diablures per aquelles terres i per vora mar, se'n vingué perseguint a la que Don Quixot, parlant amb el retor i barber de son lloch, calificà de «donzella distraguda, passejanta i un poc antoixadissa, que tant ple deixà el món de ses impertinències com de la fama de sa hermosura». Corre que corre, el furiós Rolant no podia donar pic a la parella, i sa ràbia la pagava la Naturalea, pues els arbres de l'avior es quedaven amb ses arrels a l'aire i les rames refregant-se en terra arrancats per la potent mà d'aquell orat; les pesades roques, regolant per les costeres, s'esfonsaven en los barrancs; les aigües saltaven en escumes i pols pels aires. Alió no era home, si no l'espirit del maestral, que prenint figura de persona, per a on passava deixava memòria eterna seua.
Atravessant serres, brincant barrancs i creuant rius, sempre a la vista de la mar, aplegà a ma terra, i allí, encaramant-se en Puigcampana, com si aquell hermós mont tingués culpa de la desgràcia, prop del cim, per la part del migjorn, li pegà tal coltellada, que féu saltar una grandíssima penya, la que a regolons va anar a parar dins la mar, formant una illa, que hui es coneix pel nom de «Illeta de Benidorm».
Esta és la tradició de la illa de Benidorm, la que al posar-la imaginàriament en el tallat que té Puigcampana, ve molt ben acoplada, i d'ahí, sense dubte, el que mos païsans, que no s'expliquen la mella del mont (rara per cert), inventaren el qüento.